Cubates per llibres

La setmana passada tancava la Llibreria Catalònia després de quasi 90 anys, a conseqüència de la crisi. La crisi, altrament coneguda com a capitalisme, està fent tancar negocis de tot tipus, i el de les llibreries és un dels sectors que s'està enduent la pitjor part. A Sant Cugat, l'any passat abaixava la persiana la llibreria Mythos després de 13 anys a la ciutat, per la crisi i els abusius preus de lloguers, que foragiten el petit comerç i entreguen en safata els locals del centre a franquícies perquè ens obsequïn amb roba íntima, hamburgueses de quelcom que vol imitar la vedella o botigues de mòbils.

Passejant pel centre de la nostra ciutat el paisatge cada cop és més desolador. A Cal Sallent ara hi venen calces i lligacames, a l'antiga Mythos aviat ho sabrem, i a l'antic local on fins fa poc hi havia la botiga XXX, ben aviat ens vendran, en còmodes terminis i amb les màximes facilitats de finançament, receptors de Wi-fi subcutanis imprescindibles per la vida moderna. Quin serà el següent petit negoci que caurà a favor de la ciutat-franquícia?

Fa temps que als EUA, després que diversos adolescents hagin dedicat un matí assolellat d' entre setmana a venjar les seves mancances personals i/o afectives a base de disparar contra companys de classe i professors amb un rifle automàtic, han posat en marxa programes d'armes per joguines, segons els quals si entregues una arma et donen una joguina.

Salvant les distàncies, podríem fer quelcom similar per intentar ajudar el petit comerç i, en especial, les llibreries. Només caldria renunciar a un cubata -combinat en català correcte- setmanal. Amb l'estalvi d'una consumició es pot adquirir un llibre de butxaca, i amb dues copes de menys, tenim a l'abast una edició rústíca com Déu mana. No cauré en la tonteria, difosa per tants pares i mares, de dir que “mentre es llegeixi és igual el què”, però a les llibreries de la nostra ciutat hi ha llibres per tots els públics, des de novel·la lleugereta a grans clàssics, novel·la negra, els russos ben traduïts, històrica de la que enganxa, assaig polític i sociològic, art, etc. Recentment, Quaderns Crema/ Acantilado ha endegat la traducció de l'obra completa de Simenon -altament recomanable-, i si ho demaneu, segur que us poden dur qualsevol títol de la sèrie Carvalho -recomano especialment i enèrgica Los mares del sur i Los pájaros de Bangkok-. Al Celler de Llibres, a la Paideia, a l'Alexandria o al Pati de Llibres els podeu trobar. Ens estalviarem neurones, futurs problemes de fetge i contribuirem a la subsistència del comerç local. Un xollo en tota regla.

El braç o la cama?

En altres assumptes no, però segurament arribaríem ràpidament a un consens al voltant d'una qüestió: tant la cama com el braç són dues extremitats del tot imprescindibles i el més desitjable seria intentar evitar qualsevol tipus d'amputació, com a mínim pre-mortem. Però, què preferiríem que ens tallessin si l'elecció fos ineludible?

Una pregunta similar és la que hem de respondre a l'hora de debatre els pressupostos, a Sant Cugat, al Parlament de la Ciutadella i al Congrés dels diputats. Què volem retallar: sanitat o educació? agents socials i entitats o sous dels treballadors públics? ajudes al comerç local o partida destinada al museu? L'elecció, ja de per sí incòmode, encara esdevé més perversa quan la resposta no implica que l'any que ve no ens tornin a plantejar la pregunta. Vaja, que sacrificant el braç no en tenim prou i l'any que ve ens tornaran a fer decidir entre les extremitats restants. Un carreró sense sortida en tota regla.

De ben poc ens serviran, doncs, els successius debats sobre què cal retallar. Cal plantejar solucions i abandonar debats estèrils que en res contribuiran a la resolució de tot plegat. A Sant Cugat, o replantegem el model de ciutat (un model car i insostenible edificat durant anys d'ingressos extraordinaris que ja no tornarem a tenir) o augmentem dràsticament els ingressos accentuant la progressivitat fiscal. O una cosa o l'altra, però el que no podem acceptar és que per mantenir el model, per exemple, s'empitjorin les condicions laborals dels treballadors públics mentre no es planteja la racionalització d'una estructura organitzativa duplicada, on model gerencial i polític se solapen amb un cost gens menyspreable.

I a nivell nacional, oblidar-nos també dels pedaços: Impost de successions, de dipòsits bancaris, a les nuclears, patrimoni, transmissions, grans superfícies, etc, aportaran 1000 milions d'euros en el millor del casos, mentre el nou paquet de retallades del govern del “nohihaalternativa” i “l'austeritatésculpad'Espanya” no baixa dels 4000. Què fer, doncs? Anem debatent periòdicament sobre el braç o la cama o posem fil a l'agulla?

 Cal endegar seriosament el debat sobre el pagament del deute. Fer-ne una auditoria exhaustiva i negar-nos a acceptar el que paguem com a conseqüència de l'assumpció del deute privat. Declarar-lo nul i negar-nos a regalar ni un cèntim públic més als interessos financers.

En cas contrari, ja podem anar fent jocs de mans, maquillant números, però el dia que no ens quedin ni braços ni cames, què carai pensem fer?

En tot cas, mentrestant podem anar fent veure que no ens n'adonem, seguir empobrint a la majoria de la població i entretenir-nos discutint sobre si al Parlament s'hi ha d'anar amb corbata i altres collonades, eh senyora de Gispert?

Nunca fue la nuestra lengua de imposición

El dia de Sant Jordi de 2001, a l'entrega dels premis Cervantes, el rei Joan Carles -aquell que de tant en tant agafa l'escopeta i caça elefants o osos borratxos- va dir, textualment: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”.

Aquelles paraules, que mostraven l'alarmant ignorància del monarca i del llumenera que li havia escrit el discurs, van motivar que la llavors ministra d'educació i cultura Pilar del Castillo digués que “Habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España y con qué intesidad”. I tan tranquil·la va tornar a la seva tasca educativa.

Les declaracions de monarques i ministres, però, tan sols eren el símptoma. El símptoma d'un corrent de pensament que reinterpreta la història i qüestiona o nega categòricament la imposició de la llengua castellana al llarg de la història. Aquesta negació, que no és en cap cas patrimoni exclusiu de la dreta més reaccionària i la seva claca mediàtica, legitima la imposició lingüística soferta a casa nostra i esdevé el punt de partida per la construcció d'un determinat discurs: el que denuncia la imposició del català i la persecució de la llengua castellana. Discrus que arriba al clímax de la falsedat quan tenen la poca vergonya d'afirmar que a Catalunya s'està fent “el mateix que feia el franquisme però a l'inrevés”.

Aquest dilluns el ministre Wert presentava un esborrany de llei d'educació que torna a atacar la immersió lingüística i pretén relegar el català a 4ª llengua a l'ensenyament primari i secundari i permetre que els alumnes puguin obtenir el títol d'ESO o batxillerat sense acreditar-ne el coneixement suficient. Com a cirereta a les novetats que volen convertir el català en una llengua residual a l'escola, proposa que els pares puguin dur els fills a centres privats “per raó de llengua vehicular” i que l'administració assumeixi el cost.

Les propostes de Wert però, que fa un parell de mesos va posar les cartes damunt de la taula al dir que tenia la intenció d'espanyolitzar els alumnes catalans, tan sols són el darrer episodi de més de 3 segles en què s'ha intentat imposar el castellà perseguint, arraconant o prohibint el català. Primer a l'administració de justícia amb els Decrets de Nova Planta, més tard a tots els nivells de l'ensenyament amb la Reial Cèdula d'Aranjuez de 1768. Abans d'arribar al segle XX, el català havia quedat exclòs del teatre (1801), els llibres de comptabilitat (1772), dels epitafis (1838), a les escriptures notarials (1862), als noms dels carrers i a tot tipus de rètols (1869) i al registre civil (1870). El 1896, fins i tot va ser prohibit en les converses telefòniques.

Ja ben entrat el segle XX, Primo de Rivera seguiria amb la feina i perseguiria la llengua a àmbits tan diversos com l'etiquetatge i prospectes de productes farmacèutics, els anuncis a les capses de llumins o els fulls parroquials. Però el punt culminant de la persecució legal del català arribaria amb el franquisme, on va tenir lloc un autèntic intent de lingüicidi i genocidi cultural contra el nostre poble. En el seu afany per acabar amb tot símbol d'identitat col·lectiva, el català va ser forçat a desaparèixer de tots els àmbits: se'n va prohibir l'ús públic, als llibres escolars, a la retolació dels comerços i carrers, als anuncis, a les actes d'associacions i a qualsevol document escrit, etc. Fins i tot van ser invalidades actes de naixement, defuncions, i matrimoni per estar escrites en català.

Però no ho van aconseguir. Ni amb decrets, fusells i bombes. I avui la nostra llengua segueix viva de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, malgrat Borbons, Francos, Zaplanas, Bauzas, Werts i tots els que vinguin. I que tinguin clar que si després de 300 anys no ho han aconseguit, tampoc ho faran ara.

Ho volem tot

Dimecres al Teatre de la Unió, davant de 150 persones, un dels oradors de l'acte de la CUP citava un cèlebre científic que deia: “Si busquem resultats diferents no podem fer el mateix sempre”. Malgrat aquesta evidència, és molt probable que gran part dels i les catalanes aquest diumenge tornin a fer el que sempre han fet: Votar els de sempre, els que ens han dut fins aquí.

No em refereixo només a la dreta que mana aquí i allà aplicant implacablement el receptari de la dama de ferro. D'esquerra a dreta de l'hemicicle, les forces polítiques del Parlament porten dècades gestionant l'autonomisme i posant pedaços més o menys reeixits a un sistema polític i econòmic inviable. Uns fent-nos creure que és el millor dels sistemes possibles i altres assumint-lo com a mal menor i intentant edulcorar-lo. Per acció o per omissió, tots -absolutament tots- han acceptat les regles del joc.

Alternativa?

Quina alternativa poden plantejar les “esquerres” que seuen al Parlament? Quina capacitat de transformar res tenen si estan endeutades milionàriament amb els bancs? Quines esquerres? Les que han aprovat reformes laborals i han iniciat les retallades? Les que ocupaven consells d'administració de les caixes i van tolerar la bombolla especulativa i esperonar la privatització de serveis públics? Les que ens van imposar Bolonya i quan vam sortir al carrer per dir que no volíem que convertissin la universitat en un supermercat ens van convèncer a cops de porra? Les que només surten al carrer quan estan a l'oposició? Les que conviuen alegrement amb la tupinada dels blocs electorals als mitjans però quan fan un debat a 3 posen el crit al cel? Les que s'han convertit en empreses que reparteixen càrrecs i escalfen cadires a diputacions, consells comarcals i altres organismes?

Assimilades per les institucions i sense contacte real amb el carrer, absorbides per les dinàmiques d'un sistema polític viciat i acomodades i convertides en classe política, no representen cap alternativa.

I és que de res serveix posar a règim a la bèstia ni posar-hi quatre pedaços. Això no funciona i a la CUP hem decidit fer una esmena a la totalitat a una estafa que ens nega el futur. Volem la independència des de fa 40 anys, independentment de modes i enquestes. Tenim molt clar que sense sobirania econòmica no hi ha independència i que de res haurà servit tot plegat si la capital es trasllada de Madrid a Berlín. No volem pagar un deute il·legítim perquè a qui pertoca pagar els plats trencats és als bancs que l'han generat, i creiem que recursos imprescindibles com l'aigua i l'energia han de ser patrimoni de tots.

Som diferents pel què pensem, però també per com ho fem. Perquè no demanem crèdits als bancs i ens autogestionem. Perquè hem limitat els sous i els mandats dels futurs parlamentaris i ens hem prohibit la duplicitat de càrrecs. Perquè creiem que fer política és defensar interessos col·lectius i no viure d'aquests.

I tot això no són paraules maques, retòrica buida o 4 eslògans ben trobats. És el que fem als pobles i ciutats on tenim representació o governem. Perquè mentre ens privatitzen Aigües Ter-Llobregat, als municipis en què governem municipalitzem l'aigua. Perquè fem consultes populars per decidir sobre urbanisme i organitzem trobades veïnals per tractar qüestions tan importants com el pressupost. Perquè lluitem per destapar l'amiguisme i la corrupció. Perquè denunciem l'especulació i elaborem reglaments de pisos buits per fomentar el lloguer social. Perquè ens tanquem als ajuntaments per denunciar el segrest de la democràcia i el xantatge dels bancs.

Diumenge cal posar un peu al Parlament per dur-hi aquesta veu. I dilluns seguirem, com sempre, a tots els fronts. Perquè ho volem tot i no renunciarem a res.

El Mas style

Amb la solvència a què ens tenen acostumats, Queco Novell, Bruno Oro i companyia fan, en un vídeo que a aquestes alçades ja han vist tots els catalans d'ambdós hemisferis, una divertida paròdia d'una cançó coreana que demostra que no és només la societat occidental la que està en franca decadència. El Molt Honorable President (d'ara en endavant MHP) invoca la majoria absoluta per tenir màniga ampla per retallar amb tranquil·litat i il·lusió, i així enfilar el camí cap a Ítaca i l'estat propi. El vídeo ens arrenca un -o més d'un- somriure, però quan passats cinc minuts copsem la magnitud de la tragèdia que s'albira, un calfred ens recorre l'espinada de dalt a baix. Perquè darrera del vídeo hi ha la pura realitat: se'ns presenta, per terra, mar i aire, que cal votar l'MHP, no llençar el vot ni dividir esforços. Apel·len a la responsabilitat i a la lleialtat. A que li fem confiança i possibilitem una àmplia majoria perquè pugui fer i desfer al seu antull.

Tampoc cessen en l'esforç d'identificar Convergència amb Catalunya, ja ho deia la Ferrussola poc després de perdre el títol de primera dama amb l'arribada del primer tripartit: “Ens han entrat lladres a casa!”

I és que el Mas Style no té res a veure amb uns quants humoristes en estat de gràcia fent bots per Barcelona pel gaudi dels i les catalanes mentre els graven. El Mas Style és vendre l'Estatut amb nocturnitat i traïdoria, és votar a favor de la llei de partits que ha impedit el sufragi a centenars de milers de ciutadans del País Basc. És donar les culpes sense aturador al dèficit fiscal i passar-se la qüestió del frau fiscal per allà on l'esquena perd el seu nom. El Mas Style és el conseller Mena encoratjant-nos a agafar el primer vol i anar a Londres a fer cafès. El conseller Felip Puig dient que si cal anirà més enllà de la llei, fent servir per primer cop gasos contra la població i gastant-se mig milió d'euros en mossos per la cimera del BCE quan suposadament no hi ha un duro a la caixa. És dissimular quan es denuncia la corrupció a la sanitat catalana i tapar la boca a la gent de Cafè amb llet. És posar de número 4 a les llistes de Girona Xavier Crespo, investigat per la Sindicatura de Comptes, mentre es retallen centenars de milions en educació, salut i benestar social. És eliminar l'impost de successions o votar a favor d'una reforma laboral que evoca temps pretèrits i que ja compta milers de treballadors i treballadores entre les seves víctimes. El Mas Style és la llagrimeta culpant Madrid de les retallades i votant a favor d'aquestes al Congrés.

Aquest és el vertader Mas Style. Després la gent se'n fotrà dels gallecs i valencians que segueixen votant el PP. Si li fem cas i li donem la majoria absoluta, sense cap mena de dubte, ens les empassarem doblegades. Els que els votaran i els que no.

Per això hi anem

Hi anirem a dur la veu de l'esquerra transformadora, des de l'assemblearisme i la radicalitat democràtica. Per deixar clar que la voluntat de llibertat d'un poble està per sobre de qualsevol llei, tribunal o constitució obsoleta. Perquè al Parlament hi sobren corbates, bones paraules i cofoisme i hi manca vergonya i -sobretot- dir les coses pel seu nom. Hi anirem per les desenes de desnonats diàriament arreu del país. Pels i les treballadores que fan vaga per defensar els seus llocs de treball. Per dir ben alt que sense sobirania econòmica no hi ha independència. Per defensar, com hem fet sempre, la indestriabilitat entre l'alliberament nacional i l'emancipació social. Per denunciar, sense treva, corrupteles i enriquiments a través de la sanitat pública mentre ens la retallen. Perquè al Parlament no només estigui farcit de professionals de la política. Per dir que la nostra Europa és la dels pobles i els i les treballadores, i no la dels mercats i la troica. Per deixar ben clar que no pagarem el deute per rescatar la banca i que ja n'hi ha prou de fer-nos partícips de les pèrdues i negar-nos els beneficis. Per l'alliberament de gènere. Perquè no és compatible parlar omplin-te la boca de sobirania i llibertat mentre empobreixes la majoria de la població. Per acabar amb la cleptocràcia, el nepotisme i el clientelisme imperants. Perquè no acatem la lletania del “no hi ha alternativa”. Perquè els quedi clar que no permetrem que ens arrabassin drets socials que ens han costat segles de lluita. Perquè per molt edulcorant que hi posem, aquest sistema ve podrit de sèrie. Per dir que els i les catalanes vam dir no a la OTAN quan ens ho van preguntar i ja va sent hora que fotem el camp. Perquè els exèrcits només els volem veure als documentals d'història. Per no tolerar que se salvi cap més banc amb els nostres diners. Per recordar-los sempre que calgui que sabem allò seu del 3%. Perquè no volem espoli fiscal però tampoc volem el seu espoli de classe. Perquè el govern business-friendly sembla que no s'adoni que no anem camí de Massachusetts sinó de Grècia. Perquè fa 40 anys ja dèiem que la transició era una enganyifa i ara tenim ganes de dir “nosaltres ja ho dèiem”. Perquè si volen 5000 firmes, en tindran 20.000, i perquè potser han guanyat moltes batalles però aquí no es rendeix ningú. Perquè ho volem tot i no renunciarem a res.

Com va dir a Molins de Rei el David Fernández, cap de llista per Barcelona de la CUP-Alternativa d'Esquerres, després de decidir que ens presentàvem:

“Si els Països Catalans no tenen llibertat i aquest poble no té justícia, el govern que surti del 25N no tindrà pau”

Ni sí, ni no, ni tot el contrari

Artur I, el salvador

Amb l'hàbil jugada de convocar eleccions autonòmiques més de 2 anys abans del que tocava i aprofitant l'eufòria de la manifestació més massiva de la nostra història, el Molt Honorable ha aconseguit -i no li hem de treure mèrit- desviar l'atenció sobre la dramàtica situació que vivim. Ni les incessants retallades, ni l'opacitat i la corrupció a la sanitat catalana, ni l'inexorable desmantellament del sector públic que CiU i els seus socis del PP estan duent a terme aquí i al país del costat, ni les desenes de desnonaments diaris a casa nostra. Res de tot això sembla tenir massa importància al costat de la gran croada engegada pel cabdill Artur Mas.

El director de campanya de CiU Lluís Corominas, però, posa clàusules al gir sobiranista quan diu que condicionen l'Estat propi al fet d'obtenir una gran majoria a les eleccions. Segurament, Corominas encara ha d'aprendre molt del gran David Madí, aquell que, entre altres perles havia deixat anar que “quan l'esquerra volia dur CiU davant la justícia, el que feia era amagar la seva veritable pulsió: tancar-los a la txeca del carrer Sant Elies com feien els seus correligionaris durant la Guerra Civil”. No obstant això, amb les seves paraules ens mostra de manera clara i diàfana les seves intencions: condicionar les eleccions des de l'inici de manera barroera. Xantatge pur i dur.

Traïdors, intransigents, infantils i divisors

Sempre he pensat que aquest país en el fons és com el camp del Barça: 100.000 persones que, mirant-s'ho des de la grada són dipositàries, cadascuna d'elles, de la veritable i única bona alienació. Tothom sap què cal fer.

I faci el que faci la CUP, tinc la sospita que ens les sentirem de tots colors. Si no hi anem, serem els eterns immadurs i covards, els que no volen ni saben assumir responsabilitats. Si hi anem, estarem dividint el vot independentista, cometent una greu irresponsabilitat en un moment cabdal.

De tots els arguments per defensar la unitat de tots els “independentistes” el més temible és la llei d'Hondt, una llei més o menys igual de sagrada que la Constitució que no et deixa cap altra opció que presentar-te en coalició, encara que per això hagis de renunciar a les teves conviccions i anar de la mà de persones amb posicionaments diametralment oposats als teus. Per curiositat: amb qui volen que pactem? Amb el que s'ofereix a Mas “pel que calgui”? Amb el que va dir que el dia que tinguéssim un Estat el primer que faria seria trucar als EUA per dir-los que aquí tenen una base per fer maniobres?

Unitat Popular

I mentre les cúpules d'alguns partits no es posen d'acord per col·locar els seus a les llistes, uns altres obrim un procés assembleari obert arreu del territori per tal de debatre la conveniència d'anar o no a les eleccions, sobre com fer-ho i què anar-hi a fer. Seguim fent el de sempre: radicalitat democràtica per bastir un projecte que vinculi de manera indestriable la llibertat dels Països Catalans amb la justícia social. Com ho fèiem fa anys mentre molts dels qui ara ens donen lliçons d'unitat deien que la independència no tenia sentit.

Perquè sabem que la dreta, encara que es vesteixi d'independentista, dreta es queda. Perquè notem l'alè de la troika al clatell i veiem com els que ens han de salvar de tots els mals coincideixen plenament amb els seus plantejaments. Perquè ni les presses, ni les cortines de fum ens faran apartar del nostre camí ni renunciar a la nostra idiosincràsia.

Més enllà de si hi anem o no, de si tenim escons o no, democràcia de base, coherència i treball a tots els fronts, construint poder popular.

Els cops d'estat es fan a l'estiu

Al juliol, com agrada a la dreta ibèrica, i en divendres, com dicten les normes del nou govern, té lloc el cop d'estat. S'ha de reconèixer que han après i han canviat les formes. Montoro i Soraya no van uniformats de color caqui i fan el posat de les ocasions solemnes. Han après a actuar i en alguns moments fins i tot sembla que es creguin la inevitabilitat de les mesures que anuncien. Ens diuen que atravessem els moments més difícils i traumàtics de la història recent i que les mesures no són fàcils. I acabada l'entendridora escena, procedeixen: pujada de l'IVA, noves retallades als funcionaris, reducció dràstica de la prestació d'atur a partir del sisè mes “per no fomentar la cultura del subsidi”, revisió del Pacte de Toledo per tal d'avançar l'allargament de l'edat de jubilació... De l'amnistia fiscal o apujar impostos a les grans fortunes no en diuen res.

La primera part de l'acte transcorre segons el guíó; tots som al mateix vaixell, hem de seguir estrenyent-nos el cinturó i no hi ha alternativa. Però com que a més a més de mentiders i ineptes, són insaciables, aprofiten l'avinentesa per anunciar importants reformes que ultrapassen l'àmbit econòmic. I malgrat que la coartada és econòmica -cal estalviar, evitar duplicitats, ser més eficients- el ministre es delata quan diu que la reducció del 30% de regidors a nivell municipal permetrà “agilitzar la presa de decisions”. Vaja, que després de mesos de retallar drets socials i laborals, de precaritzar la vida de la majoria de la població o de salvar bancs amb diner públic i carregar-nos el deute, ara és el torn d'atemptar contra la democràcia des de la base, atacant l'autonomia local. Reducció de competències a favor de les diputacions, centralització del poder en benefici de l'Estat, reducció del nombre de regidors (posant en perill la representativitat i el pluralisme polític) o eliminació d'empreses públiques, entre altres.

Cada cop tenim menys poder de decisió i la majoria de polítiques que ens afecten són dictades per organismes supranacionals poc o gens democràtics al servei del poder financer i les grans corporacions. Podem acceptar aquesta dictadura o podem posar fil a l'agulla organitzant-nos per construir un nou model social i polític que acabi amb les injustícies d'aquest sistema. O ara o mai.

Són uns miserables

Amb diürnitat i traidorïa estival, aquest cop en dimecres i no en divendres, el titella Rajoy ens ofereix una rastellera de mesures diametralment oposades a les que duia al seu programa electoral entre els aplaudiments insultants dels seus coreligionaris. Una d'elles, Andrea Fabra, deixa anar un significatiu “que se jodan” quan s'anuncia la retallada de la prestació d'atur. Duran Lleida, aquest personatge que no ha treballat en tota la seva punyetera vida i entre setmana viu a una suite de luxe d' un hotel de 5 estrelles, valora positivament la mesura perquè “no s'ha de fomentar el subsidi”. I ho diu sense envermellir, amb dos collons.

S'ha de ser molt, molt miserable per anunciar aquestes mesures sabent que anualment et gastes 18.000 milions d'euros en armament, mentre amnisties els evasors fiscals en comptes de perseguir-los, mentre salves els bancs amb diner públic o mentre ni contemples abordar una reforma fiscal en clau progressiva. S'ha de ser molt miserable per intervenir els ajuntaments i atemptar de manera definitiva contra l'autonomia local mentre ni et planteges la qüestió dels centenars d'escalfacadires de Senat o diputacions. S'ha de ser molt miserable perquè ni et tremoli la veu mentre anuncies les mesures més dures que es recorden, revestint-les d'inevitabilitat quan en realitat el que vols és externalitzar, privatitzar i desmantellar tot allò que faci olor a públic. S'ha de ser molt miserable per demanar sacrificis quan no has patit mai per arribar a final de mes i t'has passat la vida vivint a la part alta de la classe política.

El que no entenc és la insuficient retallada pel que fa al nombre de regidors dels ajuntaments. Haurien d'anar tots al carrer perquè -total- després de vendre totes les empreses públiques, intervenir els comptes i buidar els edificis municipals de funcionaris (ja se sap, aquells cabrons que fan servir les hores de feina per fer gestions personals, llegir novel·la lleugera o jugar a l'Angry Birds, tot menys treballar) amb dos o tres tecnòcrates degudament encorbatats, educats a ESADE i molt emprenedors, ja n'hi haurà prou i de sobres.

Això tot just comença

I com que mentrestant, ves per on, els mercats no responen, la borsa cau i la prima de risc segueix pels núvols, és de preveure que aquest paquet de mesures només sigui el principi. I si no fem quelcom, FMI, BCE i els seus delegats locals enfonsaran aquest país i el del costat en la més absoluta de les misèries, com han fet allà on han aplicat les seves receptes. Ens parlaran de legalitat i de respecte a les condicions imposades, però ja fa massa anys que parem l'altra galta i juguem al seu joc, i així ens ha anat. Hem de començar a desobeir les lleis i els ajustos dictats des d'organismes que ningú ha escollit i que només representen els interessos d'una minoria. O nosaltres o ells.

De moment, i assumint el risc de ser acusat d'incitar a l'odi, la violència, etc etc, encoratjo els i les santcugatenques a interpel·lar als responsables de les retallades de la nostra ciutat quan se'ls trobin pel carrer, a la fruiteria o jugant a pàdel. Que els demostrin que les seves injustes mesures no són ben rebudes i notin l'alè del malestar popular creixent. Com a mínim, que no els surti gratis.

Sempre ens quedarà la Festa Major

El rescat

Sense ànim d'espatllar la festa, he de dir que el rescat m'ha decebut. Francament, després de l'enrenou dels últims mesos jo esperava, com a mínim, paracaigudistes teutons de metre vuitanta caient elegantment i oferint flors a les pubilles locals com a mostra de bona voluntat. Això o un grapat de valquíries cavalcant, amb Wagner de fons, extripant tots els excessos i perdonant la nostra inconscient i mediterrània societat per haver viscut tants i tants anys per sobre de les nostres possibilitats. Però res de res. Ens rescaten amb 100.000 milions d'euros i al dia següent la prima de risc – aquesta cosa de la qual tothom parla i ningú té ni punyetera idea de què és- segueix pujant i “els mercats”, segons els titulars de la premsa seriosa, segueixen sense oferir treva.

El mateix de sempre

I encara que estigui de moda dir que els plens municipals no serveixen per res i que s'hi tracten temes que no interessen als i les santcugatenques, aquest darrer ple de juny ens ha servit, com a mínim, per certificar una sospita secular que fins ara no havíem aconseguit verificar: que hi ha vida a altres planetes. N'hi ha d'haver per força, perquè cada cop que sento parlar algun del 4 genets de l'apocalipsi (Bruno & company) de les excel·lències de la Constitució i de la seva vigència per, per exemple, combatre les desigualtats de gènere, penso que o bé el Barroc ha tornat -en forma i contingut- o bé jo no visc al mateix planeta que ells.

Serveixen també per veure que l'equip de govern té un profund respecte per les tradicions nostrades i practica, dia si dia també, l'ancestral joc de “la treballadora autònoma del sexe i la Ramona Petita” (la Puta i la Ramoneta en versió políticament incorrecta, segons l'alcaldessa): Mentre els encaputxats d'en Puig detenen vaguistes, entre ells membres de les CUP, al ple CiU s'erigeix com a paladí del sobiranisme defensant una moció de l'Assemblea Nacional Catalana. La culpa és tota dels espanyols, que no tenen ni idea de res i malgasten els nostres diners. Quan visquem a la seva Catalunya idíl·lica amb consellers com Boi Ruiz o Felip Puig defensant els interessos dels de sempre, tot anirà com una seda. Segur.

Festa Major

Per sort, però, no tot són males notícies i falten pocs dies per la festa major. I encara que no toqui Kortatu, tindrem els Dröpools per partida doble, Esquerda al Des-plaça jove, i el només-apte-per-valents potaje del CPA, entre d'altres. També tindrem les festes alternatives, 3 dies d'autogestió, compromís i lluita a la plaça Pep Ventura: Des del pregó a càrrec de la gent de CGT-Hewlett Packard fins a la festa dels Rumb al Bar. Uns dies on, com deien en aquell disc de l'Albert Pla, podem fer el que vulguem perquè som en un país lliure. Això si, que no us vegin i fins les 3 com a molt, que sinó els veïns es queixen.

I dedico aquesta columna, escrita -com us haureu adonat- en aragonès oriental, a l'Andreu, militant tortosí de l'esquerra independentista que, mentre nosaltres estem de festa, seguirà tancat a Can Brians. Per ell i per tots els altres.