Al juny, la falç al puny i la Festa per la Unitat Popular

Juny és, objectivament, el sisè més de l'any segons el calendari gregorià. Arriba sempre puntual després del maig i puntual marxa abans del juliol, i a diferència d'aquests, només té 30 dies. I malgrat les teories apocalíptiques que pronosticaven un estiu primaveral, aquest juny sembla que ja ha arribat la calor. El juny té, a més a més, el privilegi de tenir la nit més curta de l'any i la diada de Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans.

Al llarg de la història, el mes de juny ha donat per omplir moltes pàgines de tinta. Un juny de 1640 començava la revolta dels segadors a Catalunya, fruit de la confluència d'una revolta pagesa contra el règim senyorial i la oposició de les classes benestants contra el centralisme; un 6 de juny els aliats desembarcaven a Normandia i molts es deixaven la pell a Omaha, Sword o Juno Beach; i anys després, el 1963, la soviètica Valentina Tereixkova es convertia, a bord de la nau Vostok-6, en la primera dona cosmonauta de la història.

A Sant Cugat, aquest juny s'iniciava el cap de setmana passat amb la mostra Sant Cugat Actiu i finalitzarà amb la Festa Major, però aquesta és la setmana de la 2ª Festa per la Unitat Popular (FUP), organitzada per la CUP, Arran, Endavant i el Casal Popular La Guitza. La segona edició de la FUP va començar dimecres al Terra Dolça amb la presentació del llibre “Artur Mas on són els meus diners?” a càrrec d'un membre de la revista Cafè amb Llet, que ens va il·lustrar sobre la corrupció a la sanitat catalana i ens va explicar detalladament com una bona colla d'il·lustres catalans s'han estat lucrant amb els diners de tots i totes. Els actes seguiran avui divendres amb la presentació, al teatre de la Unió, de l'Anuari MèdiaCat sobre els silencis mèdiatics més significatius de l'any passat. Notícies que els mitjans han obviat deliberadament, com el fet que la patronal va rebre 32 milions d'euros d'ajudes públiques de la Generalitat, que bona part de les empreses amb més guanys als Països Catalans aprofiten la crisi i les reformes laborals per acomiadar treballadors i seguir guanyant més, o que l'any passat van morir 11 persones sota custòdia o en el marc d'intervencions policials a casa nostra. I més, senyora, i més!, que deia l'Ovidi.

Hi haurà espai, també, per àpats populars, fira d'entitats, una assemblea territorial oberta, actes polítics i música enllaunada i en directe, amb Yacine & the Oriental Groove i Rumb al Bar. Lluita sí, festa també, com diem i practiquem a l'esquerra independentista. Dies farcits d'actes on ens volcarem per mostrar que, malgrat els embats continus de la crisi, hi ha alternatives possibles i necessàries. Físicament a Sant Cugat, mentalment amb els i les treballadores d'HP que dilluns van començar una vaga indefinida en defensa dels seus drets laborals. I amb el Jaume també, que aquest cop no podrà participar-hi com l'any passat, però que segueix present a cada passa que fem.

Va per tu, Jaume. Prometem que guanyarem

El risc, les pèrdues, i altres coses que ens empassem doblegades

A l'escola ens ensenyaven que els beneficis que els empresaris obtenien en aquest bonic sistema que anomenem capitalisme estaven justificats pel risc que assumien a l'hora d'invertir. Com que podien perdre molt si anaven maldades, quan tot sortia bé era legítim que s'apropiessin de part del treball d'altri i es quedessin els beneficis.

Però és que més enllà d'aquesta premissa, ja injusta o com a mínim qüestionable, ni els mateixos que defensen aquest joc respecten les regles que han imposat, i ara ja ni tan sols s'assumeixen els riscos. Si les coses van malament, que sigui algú altre qui pagui els plats trencats. El cas paradigmàtic l'hem vist al sector financer de l'Estat Espanyol, rescatat amb diner públic al preu de desmantellar tot allò públic i els drets socials i laborals. La crisi, a més, ha fet proliferar una variant encara més perversa d'aquesta trampa, i empreses que segueixen tenint beneficis any rere any, com que han vist reduïts els seus guanys, fan servir aquest argument per justificar acomiadaments i ERO. En l'afany de seguir tenint més i més beneficis redueixen costos com sigui, i evidentment, qui ho paga són els i les treballadores: subcontractacions, deslocalitzacions, precarització, etc.

Al darrer ple, tres grups vam presentar una moció de suport als treballadors vinculats a HP. La multinacional de tecnologies de la informació, amb seu a Sant Cugat, va anunciar l'any passat 27.000 acomiadaments a tot el món, malgrat tenir uns beneficis de prop de 4000 milions d'euros al darrer exercici. El degoteig d'acomiadaments, prop de 200 arreu de l'Estat, va fer que demanéssim que l'ajuntament traslladés a l'empresa el seu malestar i demanés que si s'havia d'arribar a acords, aquests fossin basats en la voluntarietat. Malgrat aquestes simples demandes -no estem demanant expropiar ni col·lectivitzar- l'equip de govern va votar en contra, entre altres coses perquè, segons ells, el text contenia falsedats. Ahir, 48 hores després del ple, s'anunciaven noves mesures: increment de la jornada laboral, reducció salarial, modificacions importants en les condicions de guàrdies i horaris, etc... Totes aquestes mesures, a més a més, no aturaran els acomiadaments previstos.

Em reafirmo en el que vàrem dir al ple: estem traslladant un missatge molt perillós al no donar suport als i les treballadores que corren el risc de ser acomiadats. No posicionar-se legitima, per omissió, les pràctiques de certs empresaris. I una empresa que es permet el luxe d'indemnitzar amb desenes de milions d'euros els seus directors executius els últims dos anys i que segueix tenint beneficis, no té dret a fer fora ni un sol treballador. Cap ni un. I ja ens poden dir que estem fent bàndols de bons i dolents, però entre els que acomiaden i els acomiadats, nosaltres tenim molt clar de part de qui estem.

Abans eren persones, ara són de la BRIMO

Quan encara no havia complert el meu primer any de vida, La Polla Records treia un disc en què, entre moltes altres veritats, s'hi deien frases com: “Era un hombre y ahora es poli” o “sabes que vas a cobrar por dar hostias a la gente”. En això pensava ahir quan, en el transcurs de la manifestació alternativa de l'1 de maig, la Brigada mòbil dels Mossos d'Esquadra va tallar la manifestació sense motiu aparent. Si no fos que mai he caigut en la temptació d'evadir-me d'aquest món injust i cruel mitjançant el consum d'estupefaents durs i no puc afirmar-ho amb certesa, diria que els antiavalots d'ahir presentaven tots els símptomes associats al consum de cocaïna. I si bé és cert que alguns van mostrar la seva ràbia contra entitats bancàries o mobiliari urbà, el cas és que un bon grup d'agents de la BRIMO va tallar per la meitat una manifestació que transcorria amb tranquil·litat, provocant els manifestants, brandant les seves porres amb les mandíbules a cent, per acabar carregant quan la manifestació ja havia estat desconvocada.

Passat l'ensurt inicial i ja de tornada cap al Vallès, m'assaltaven pensaments com per exemple: com devien ser de petits aquests agents que de grans es dediquen a guanyar calés empaitant i escalfant la gent vestits de robocop? Què va passar perquè, al cap dels anys, aquells innocents infants decidissin dedicar-se a aquesta professió? L'element econòmic hi juga un paper determinant, sens dubte, però per molt que es guanyi pela llarga, no tothom està preparat per dedicar-s'hi. Als agents de la BRIMO me'ls imagino, per exemple, amb pantalons militars el cap de setmana fent pràctiques de tir, practicant kick-boxing o mirant una entranyable i educativa pel·lícula gore. No me'ls imagino, en canvi, llegint un llibre tranquil·lament, passejant amb els seus fills en algun bucòlic paratge del país, gaudint d'un concert al Teatre Auditori de Sant Cugat, o votant la CUP, per exemple. Però és clar, potser m'equivoqui i això només siguin tòpics.

El que és clar és que aquest país té un problema, a part del 3%, que es diu BRIMO. Perquè qualsevol amb ulls a la cara pot veure que cada cop que hi ha mobilitzacions i els treuen a passejar, hi ha enrenou del bo. Ulls fora amb pilotes de goma, cops de porra indiscriminats, intimidació, insults gratuïts i detencions de molta gent que simplement es manifesta. Molts hem sentit i hagut d'aguantar comentaris de l'estil “a ver si en tu primer dia pillas a uno” o “cállate guarro”, sovint en un impecable ús del registre col·loquial de la llengua de Cervantes. La BRIMO atempta contra drets fonamentals com el de manifestació, perquè per molt que els tertulians del grup Godó insisteixin en el seu argumentari de “alguna cosa hauran fet” o “si protestes, assumeix les conseqüències”, desfilar com un exèrcit, carregats amb escuts i armes de foc abans de l'inici d'una manifestació, és coartar aquest dret, aquí i a la Xina Popular.

Però és clar que aquests alumnes avantatjats en l'assignatura de violència no tenen massa matèria grisa per decidir què fan i què no. Que reben ordres, vaja. Perquè el govern dels millors, per respondre a la situació de creixent conflictivitat social derivada de la crisi del sistema, no té cap altra alternativa per mantenir l'ordre que fomentar la por al sistema. I no ho dic jo, ho diu Felip Puig. I el senyor Espadaler, que ha superat amb nota el seu primer examen important, abans de parlar de coses de les quals no té ni punyetera, idea estaria bé que un dia vingués a una manifestació d'incògnit i veiés com actuen els seus esbirros. Almenys així, quan negués l'actuació desproporcionada i qualsevol altra acusació, mentiria amb coneixement de causa. Ah, i si aquest és el país que ens volen construir, per molt que li diguin Ítaca o algun nom per l'estil, se'l poden ficar per allà on més els plagui.

Què carai esmorza aquesta gent?

I quan semblava que ja havíem sentit gilipollades de tots els calibres haguts i per haver, els fets, un cop més, tiren tota possible teoria per terra i ens mostren que en aquesta vida sempre es pot millorar. No cal anar massa lluny per verificar aquesta qüestionable afirmació: al bonic estat de dret en què vivim, aquestes últimes setmanes n'hem tingut exemples per donar i per vendre.

Començant per ordre cronològic, hem de parlar indefugiblement de la delegada del govern espanyol a Madrid. La senyora Cifuentes va ser qui va inaugurar aquesta primavera gloriosa quan va dir que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i la seva portaveu Ada Colau mostraven certes inquietuds filo/proetarres a l'acostar-se a grups com Bildu o Sortu, que com sabem són, pels del Partido Popular i altres amiguets seus, un apèndix de l'extinta organització armada. Unes setmanes després, la seva companya de partit Esperanza Aguirre, coneguda per multitud de frases cèlebres mentre era ministra de cultura o presidenta de Madrid, va aprofundir en aquesta tesi dient que els que participaven en escarnis eren imitadors del “matonismo” d'ETA, una colla de violents assetjadors que practiquen tàctiques del pitjors totalitarismes del segle passat, com les Joventuts Hitlerianes. I quan les paraules de Cifuentes encara duien cua a tertúlies i xarxes socials, un senador del mateix partit insistia: “els mètodes de la PAH són propis de nazis i abertzales”.

En aquesta espiral de comparacions, destaca especialment la secretaria general del PP Maria Dolores de Cospedal. I és que Cospedal no es va conformar amb comparar, sinó que va qualificar els escarnis de “nazisme pur”. Arribats a aquest punt, només veig dues possibilitats: o no té ni la més remota idea de què va ser el nazisme, o no té ni la més remota idea de què vol dir l'adjectiu “pur”. Ignorància alarmant en ambdues hipòtesis, més encara venint del màxim càrrec del partit que governa l'Estat.

Però a UpyD també han fet els deures, i Rosa Díez, aquella diputada que critica la “casta política” però viu de la política des de 1979, coincidia en el diagnòstic dels populars i els titllava de vils i cobards per assetjar els diputats. I llavors és quan em venen al cap imatges de fa uns anys en què Rosa Díez i altres escridassaven i no deixaven intervenir regidors de l'esquerra abertzale que, fent ús de la seva llibertat d'expressió, no volien entrar en el joc de condemnar unes morts i no unes altres. La coherència és la mare de la ciència, que diuen.

A Rosa Díez, però, li ha fet un favor el seu company de pupitre Toni Cantó, que les diu tan grosses que redueix les demés a simples anècdotes. En aquest cas sobre la immersió lingüística, l'actor i diputat manifesta que la política lingüística de Catalunya és “feixisme lingüístic” i compara la immersió amb la pederàstia, afirmant que “hi ha límits que no poden passar per sobre de la meva llibertat, de la mateixa manera que no es pot dir que es permeti als pederastes campar al seu aire”. I afegia, sense la més mínima vergonya, que enlloc més es prohibeixen llengües com passa a Catalunya o en alguns llocs del País Valencià.

Vist el nivell, no crec que pagui la pena entrar en debats bizantins amb qui fa aquest tipus d'afirmacions. Si estar a favor de la PAH és ser proetarra, practicar o donar suport als escarnis és ser nazi i defensar aferrissadament la immersió lingüística és el mateix que la pederàstia, ara mateix em declaro nazi-etarra-pederasta. I assegut al sofà, prenent una cerveseta ben freda, em disposo a esperar que les forces de seguretat de l'estat, esbotzin la meva porta i se m'enduguin per fer caure sobre mi l'implacable pes de la llei. I un consell als autors de les brillants analogies citades anteriorment: si comercialitzen les substàncies que esmorzen, es folren.

Catalunya Über Alles

100 dies de govern han estat suficients perquè el molt honorable Artur Mas admeti el què molts fa temps que pensem i denunciem: què està lligat de mans i peus i que aplica, ni més ni menys, les polítiques que li dicta la senyora Angela Merkel. En un gest limítrof amb el patetisme, intenta excusar-se dient que “tots els països ho fan”. Mal de muchos, consuelo de tontos, que diu la dita del país del costat. El més normal, després reconèixer que no pot decidir les polítiques que fa, seria que en acabar les dues hores de valoració del primer centenar de dies, anunciés la seva dimissió i marxés cap a casa. Però és clar, en aquest país estem curats d'espants, i ja fa temps que hem abandonat l'esperança que algú dimiteixi, per corrupció, per incomplir sistemàticament un programa o, com en aquest cas, per simple dignitat després d'admetre que es limita a acatar ordres.

A part de dimitir, el cap del Consell d'administració de Catalunya S.A -en paraules d'un diputat de la CUP-AE- tindria també l'opció de rebel·lar-se i dir prou a la troika. Però no, ell s'hi posa bé i sense massa angúnies es dedica a implementar les directrius teutones. L'objectiu és clar: ni ell ni el seu “govern” no té cap culpa del què passa a casa nostra. Ni de les desenes de desnonats diaris, ni dels centenars d'aturats ni acomiadats. A Catalunya hi ha més de 100.000 llars que no tenen cap ingrés i que avancen a marxes forçades cap a una exclusió social difícilment reversible, però ells només compleixen ordres.

Arribats a aquest punt, és lògic que ens preguntem: quin sentit té, doncs, tenir i mantenir un govern que no governa? Si de facto som poc més que un land alemany, perquè no formalitzem el nostre ingrés a la Bundesrepublik i estalviem paperassa, rodes de premsa i comissions parlamentàries inútils?

Com tot en aquesta vida, tindria avantatges i inconvenients, però ens hi acabaríem acostumant. A part de l'estalvi esmentat en governs intermitjos que, com ells mateixos reconeixen, no pinten massa res, ens lliuraríem del monarca i la seva parentela d'imputats, vividors i altres especímens. Ens lliuraríem també, per exemple, de les 17 famílies en tot Catalunya que volen escolaritzar els seus fillets al marge de la immersió lingüística. I com aquests, tants altres maldecaps.

No cal enganyar ningú, la cosa també tindria inconvenients, el més evident en el terreny gastronòmic: la cuina catalana és objectivament superior a l'alemanya. Com que els alemanys sempre han tingut certa debilitat per la disciplina, les desfilades i l'ampliació del seu espai vital, hauríem de conviure amb els intents d'annexionar-se Alsàcia i Lorena cada cert temps o mirar Polònia amb ganes de fotre-li una queixalada. Res que no es pugui solucionar amb bona voluntat, emprenedoria i ganes de reinventar-nos donant la volta a la crisi i aprofitar les oportunitats que ens brinda per convertir-nos en el millor dels lander possibles.

El canvi, inevitablement, tindria implicacions a nivell local, però la nostra ciutat, amb aquelles ganes de ser capdavantera sempre, segur que ràpidament es posicionaria com una de les més smart del land. Gràcies a avenços imprescindibles com el detector d'alcohol de 800 euros pels botellons o els fanals i papereres intel·ligents, els altres lander, ràpidament ens copiarien i esdevindríem referent. S'acabaria de cop la la polèmica estèril al voltant de les banderes: fora totes, i que es quedin només l'europea i l'alemanya, a l'ajuntament i als dos pals de davant del Monestir i la Plaça de la vila. Del que no estic tan segur és si la participació als Consells de Barri augmentaria o si les traves inexplicables per les entitats a l'hora de demanar permisos acabarien, però vaja, no es pot tenir tot en aquesta vida.

I si m'ho prenc a conya, és perquè sinó és per apretar a córrer.

Les bones paraules i la mare que les va parir

Un regidor demòcrata i tolerant em renya perquè, del twitter estant, faig un comentari que considera profundament inadequat: comento amb una amiga que un especulador, que a més a més d'especular té la poca vergonya d'escriure llibres on es vanagloria de la seva “feina” i explica com fer-ho, em sembla un autèntic capullo (poncella, en català).

Més enllà de si l'adjectivació és encertada o no (al meu entendre és d'una suavitat extrema tenint en compte el personatge) començo a tenir l'entrecuix ple de les lliçonetes, tons condescendents i crides a no faltar al respecte per part d'aquells que defensen el sistema existent i el perpetuen a diari. I aquest comportament no m'enerva pel fet que el regidor en qüestió formi part d'un partit - del qual no diré el nom- fundat per un ministre franquista, sinó perquè tal i com estan les coses, que es preocupin més per les formes que per la denúncia d'un especulador resulta d'un cinisme alarmant.

“Una cosa és opinar i l'altra és insultar” acostumen a dir. Per ells, les bones paraules són el més important. Pots retallar i arruïnar la vida als habitants del país que dius defensar, però si ho fas amb elegància i sintaxi immillorable, cap problema. Pots justificar aquest sistema criminal i dir que no hi ha cap alternativa a les polítiques neoliberals, però si ho fas amb un somriure d'orella a orella encara que saps que menteixes, no passa res. Reglamentàriament encorbatat i clenxinat, encara menys.

Però és clar, si escridasses un diputat que no vol votar per acabar amb els desnonaments o encercles el Parlament que està a punt d'aprovar una condemna de mort per les classes populars, ets un intolerant. I quan els dius que perquè retallen en sanitat i educació en comptes de fer-ho en armament o casa reial, t'etziben un “demagògia!” i es queden tan amples. Entranyable paraula, per cert, demagògia, que com “populisme” empren a diari tertulians, totòlegs i polítics varis sense tenir la més remota idea de què significa realment.

Fins a cert punt és comprensible. Quan totes et ponen deu ser relativament fàcil estar tranquil i anar fent somriures pertot. Altres, però, que som demagogs i populistes de mena, tenim motius de sobres per no fer servir bones paraules. Perquè mentre hi ha miserables que es guanyen la vida especulant, el nostre entorn està ple de gent que ho passa malament per sobreviure i famílies que cada dia són expulsades de casa seva. Perquè hem seguit el relat que durant anys se'ns ha venut i hem estudiat carreres o mòduls i ara no tenim feina ni de casualitat i el conseller de torn ens diu que anem a fer cafès a Londres. Perquè mentre directors executius d'empreses que fan EROs són acomiadats amb indemnitzacions milionàries i vosaltres dissimuleu, no ens podem emancipar ni tenir un projecte de vida digna. Perquè l'atur, la precarietat i la incertesa, que per vosaltres són estadístiques o conseqüències d'una crisi passatgera, ens porten a la frustració i la desesperació.

Que no tinguin els sants pebrots de, a sobre, demanar-nos bones paraules.

Això no és el far west però aquí també hi tenim espies

A vista d'ocell, dos colors predominen a la ciutat dormitori d'alt standing: el blau piscina i el verd rotonda. Ja al nivell de les persones humanes, a primera hora del matí, cada 5 minuts més o menys, l'estació dels FGC escup desenes de persones que, travessant la Plaça Lluís Millet, enfilen diverses destinacions. Un col·lectiu especialment representat a aquestes hores intempestives és el de les treballadores domèstiques, majoritàriament llatinoamericanes,per bé que alguna antiga república soviètica també hi diu la seva. També hi ha executius i executives, apressats i impacients per arribar al despatx i posar fil a l'agulla a l'extracció diària de plusvàlua, plogui o nevi. Alumnes de diferents universitats -públiques progressivament privatitzades o privades a seques- caminen desganats, com intuint que quan acabin el lustre reglamentari de carrera -4 anys de matèria i 1 al bar- el seu destí més probable serà atur i més atur.

Els polítics locals i tècnics municipals esmorzen en un bar proper a l'ajuntament, tot i que no tan alegrement com algunes setmanes enrere. No creuen que aquí també passi però, per si de cas, eviten les taules amb gerros de flors o amb elements ornamentals sospitosos. Fa poc s'ha sabut que el president del partit majoritari -aquell que elecció rere elecció destrossa tots els rècords possibles- mantenia relacions contractuals de manera habitual amb empreses de detectius. Res d'il·legal. Però és clar, amb un president i ex-regidor de seguretat ciutadana que té debilitat per l'espionatge -res a dir, a cadascú li agrada el què li agrada- tothom pensa, ni que sigui un moment: “i si a mi m'han investigat?”. La mala sort -carai, ara que havíem aconseguit traslladar un missatge unívoc a la ciutadania- fa que la notícia sobre els suposats seguiments a dos antics regidors d'un dels partits que forma el govern coincideixi en el temps amb un acord de l'ajuntament sobre la transparència.

Com que la ciutat, tot i que les darreres dues dècades ha crescut fins prop dels 100.000 habitants, encara manté força vida de poble, als bars i comerços del centre els rumors van que volen, i tothom té alguna font que li ha explicat del cert que tal persona tenia assumptes tèrbols i per això l'han investigat, que si això és una lluita de poder interna dins de tal partit, que si aquest treballa aquí perquè és amic d'aquell altre, etc.

I és que a la smart city (si home, allò del pas de vianants que s'il·lumina quan hi passes i el rètol que posa quants llocs per aparcar queden) també hi ha atracaments, aturats, desnonats, gent que busca menjar a les escombraries, estudiants sense futur, sales de concerts que havien de ser públiques i ara tenen un gerent de les joventuts del partit que governa... I ara, fins i tot espies. Ja només falten els tiros. Temps al temps.

Els maies i Jon Idigoras

Passat un temps prudencial per certificar que els maies s'equivocaven (amb això dels calendaris antics a vegades hi ha un decalatge d'unes setmanetes), potser caldria obrir una nova línia d'investigació consistent a aclarir si les interpretacions de les profecies eren errònies i al que es referien realment els maies era la fi del sistema en què vivim.

Perquè el que sembla evident és que això s'ensorra a marxes forçades, ja que a la quàdruple crisi sistèmica -financera, energètica, alimentària i ambiental- s'hi afegeix a casa nostra una profunda crisi del sistema polític. Una crisi, que si bé no és nova, ens assalta cada dia més només encendre la tv, la ràdio o les xarxes socials. Així, ahir era l'alcalde convergent de Sant Hilari, detingut en una operació anomenada Pokemon (el nom de les operacions requereix una columna monogràfica aviat), però cada dia en tenim una de nova, sense excepció; alcaldes que fa una setmana tornaven i ara dimiteixen però segueixen de regidors, alcaldes de localitats de la Costa Brava que se n'anaven a Rússia amb “empresaris” de reputació com a mínim dubtosa, micros en gerros de flors de restaurants on antigues companyes sentimentals més o menys ressentides expliquen a candidats a la presidència de la Generalitat que el seu ex traginava sacs amb bitllets de 500 euros, candidats del PP que es dediquen al noble art de cultivar marihuana i entregar-la previ pagament a qui ho sol·licita, ex-consellers de la Generalitat que es dediquen al contraban de tabac...

I mentrestant, la crisi: el 2013 s'albiren retallades brutals, però l'Estat segueix gastant 47 milions d'euros al dia en armes. El govern demana una miqueta més de sacrifici -cada cop queda menys de penitència i els brots verds ja treuen el cap, diuen- mentre el que durant dues dècades ha estat el seu tresorer tenia 22 milions d'euros a Suïssa i, segons les males llengües, es dedicava a repartir sobres entre els alts càrrecs del partit per completar el sou. Espanya per davant de tot, però els calés ben lluny, per no perdre ni un euro en impostos. I amnistia fiscal, és clar: legalització i normalització del saqueig.

Tinc la impressió que si no trobem una sortida a tot plegat és perquè no ens fem les preguntes correctes. I si ens equivoquem a l'hora de formular les qüestions, la resposta mai serà bona: La qüestió no és com pot ser que Bárcenas -tot suposadament, per suposat- evadís 22 milions, sinó com pot ser legal que algú tingui 22 milions quan tantes persones no poden fer ni els àpats diaris o posar la calefacció? La qüestió no és si el PP, després d'una demostració més que la mobilització i la perseverança poden canviar les coses, admet a tràmit o no una ILP sobre la dació en pagament, sinó com pot ser que un dret bàsic com tenir sostre s'hagi convertit en una mercaderia i ho haguem acceptat amb total tranquil·litat. La qüestió no és si s'instal·len inhibidors perquè no es pugui seguir la intervenció de Draghi al Congrés, sinó perquè aquest senyor és president del BCE en comptes de ser a la presó per haver ajudat, durant els anys en què era directiu de Goldman Sachs, a falsejar els comptes grecs i ocultar el seu deute servint-se d'instruments financers opacs.

No tenim al davant, doncs, tan sols una crisi econòmica o una crisi del govern o el partit que l'ostenta. Tenim una crisi profunda del sistema polític, que arriba a tots els nivells. Com deia Jon Idigoras en una brillant intervenció al Congrés a principis dels 90 , “aquesta és una crisi de l'Estat perquè aquest i les seves institucions fonamentals, des de la corona fins la guàrdia civil, passant pel Parlament, estan implicats d'una o altra manera en la corrupció, la injustícia i la falta de respecte als drets col·lectius i individuals que caracteritza aquesta mal anomenada democràcia. Son les estructures de l'estat les que estan contaminades, i la classe política fa de la corrupció una pauta de comportament orientada al poder i l'enriquiment personal.”

La qüestió és: hem d'esforçar-nos a reconstruir aquest sistema podrit -un sistema polític i econòmic que s'ha evidenciat clarament incapaç fisn i tot de mantenir la població a la qual explota i depaupera- amb petits pedaços amb llistes obertes, lleis de transparència, cimeres anticorrupció, etc, o creem quelcom de nou?

Cubates per llibres

La setmana passada tancava la Llibreria Catalònia després de quasi 90 anys, a conseqüència de la crisi. La crisi, altrament coneguda com a capitalisme, està fent tancar negocis de tot tipus, i el de les llibreries és un dels sectors que s'està enduent la pitjor part. A Sant Cugat, l'any passat abaixava la persiana la llibreria Mythos després de 13 anys a la ciutat, per la crisi i els abusius preus de lloguers, que foragiten el petit comerç i entreguen en safata els locals del centre a franquícies perquè ens obsequïn amb roba íntima, hamburgueses de quelcom que vol imitar la vedella o botigues de mòbils.

Passejant pel centre de la nostra ciutat el paisatge cada cop és més desolador. A Cal Sallent ara hi venen calces i lligacames, a l'antiga Mythos aviat ho sabrem, i a l'antic local on fins fa poc hi havia la botiga XXX, ben aviat ens vendran, en còmodes terminis i amb les màximes facilitats de finançament, receptors de Wi-fi subcutanis imprescindibles per la vida moderna. Quin serà el següent petit negoci que caurà a favor de la ciutat-franquícia?

Fa temps que als EUA, després que diversos adolescents hagin dedicat un matí assolellat d' entre setmana a venjar les seves mancances personals i/o afectives a base de disparar contra companys de classe i professors amb un rifle automàtic, han posat en marxa programes d'armes per joguines, segons els quals si entregues una arma et donen una joguina.

Salvant les distàncies, podríem fer quelcom similar per intentar ajudar el petit comerç i, en especial, les llibreries. Només caldria renunciar a un cubata -combinat en català correcte- setmanal. Amb l'estalvi d'una consumició es pot adquirir un llibre de butxaca, i amb dues copes de menys, tenim a l'abast una edició rústíca com Déu mana. No cauré en la tonteria, difosa per tants pares i mares, de dir que “mentre es llegeixi és igual el què”, però a les llibreries de la nostra ciutat hi ha llibres per tots els públics, des de novel·la lleugereta a grans clàssics, novel·la negra, els russos ben traduïts, històrica de la que enganxa, assaig polític i sociològic, art, etc. Recentment, Quaderns Crema/ Acantilado ha endegat la traducció de l'obra completa de Simenon -altament recomanable-, i si ho demaneu, segur que us poden dur qualsevol títol de la sèrie Carvalho -recomano especialment i enèrgica Los mares del sur i Los pájaros de Bangkok-. Al Celler de Llibres, a la Paideia, a l'Alexandria o al Pati de Llibres els podeu trobar. Ens estalviarem neurones, futurs problemes de fetge i contribuirem a la subsistència del comerç local. Un xollo en tota regla.

El braç o la cama?

En altres assumptes no, però segurament arribaríem ràpidament a un consens al voltant d'una qüestió: tant la cama com el braç són dues extremitats del tot imprescindibles i el més desitjable seria intentar evitar qualsevol tipus d'amputació, com a mínim pre-mortem. Però, què preferiríem que ens tallessin si l'elecció fos ineludible?

Una pregunta similar és la que hem de respondre a l'hora de debatre els pressupostos, a Sant Cugat, al Parlament de la Ciutadella i al Congrés dels diputats. Què volem retallar: sanitat o educació? agents socials i entitats o sous dels treballadors públics? ajudes al comerç local o partida destinada al museu? L'elecció, ja de per sí incòmode, encara esdevé més perversa quan la resposta no implica que l'any que ve no ens tornin a plantejar la pregunta. Vaja, que sacrificant el braç no en tenim prou i l'any que ve ens tornaran a fer decidir entre les extremitats restants. Un carreró sense sortida en tota regla.

De ben poc ens serviran, doncs, els successius debats sobre què cal retallar. Cal plantejar solucions i abandonar debats estèrils que en res contribuiran a la resolució de tot plegat. A Sant Cugat, o replantegem el model de ciutat (un model car i insostenible edificat durant anys d'ingressos extraordinaris que ja no tornarem a tenir) o augmentem dràsticament els ingressos accentuant la progressivitat fiscal. O una cosa o l'altra, però el que no podem acceptar és que per mantenir el model, per exemple, s'empitjorin les condicions laborals dels treballadors públics mentre no es planteja la racionalització d'una estructura organitzativa duplicada, on model gerencial i polític se solapen amb un cost gens menyspreable.

I a nivell nacional, oblidar-nos també dels pedaços: Impost de successions, de dipòsits bancaris, a les nuclears, patrimoni, transmissions, grans superfícies, etc, aportaran 1000 milions d'euros en el millor del casos, mentre el nou paquet de retallades del govern del “nohihaalternativa” i “l'austeritatésculpad'Espanya” no baixa dels 4000. Què fer, doncs? Anem debatent periòdicament sobre el braç o la cama o posem fil a l'agulla?

 Cal endegar seriosament el debat sobre el pagament del deute. Fer-ne una auditoria exhaustiva i negar-nos a acceptar el que paguem com a conseqüència de l'assumpció del deute privat. Declarar-lo nul i negar-nos a regalar ni un cèntim públic més als interessos financers.

En cas contrari, ja podem anar fent jocs de mans, maquillant números, però el dia que no ens quedin ni braços ni cames, què carai pensem fer?

En tot cas, mentrestant podem anar fent veure que no ens n'adonem, seguir empobrint a la majoria de la població i entretenir-nos discutint sobre si al Parlament s'hi ha d'anar amb corbata i altres collonades, eh senyora de Gispert?