L'ajuntament multa, la JNC assenyala i els Mossos actuen

Infinita vergonya en 3 actes

1.
Fa un parell de mesos el Departament de Salut feia públic l'informe “Efectes de la Crisi econòmica en la salut de la població de Catalunya”, on, a part de constatar que el 2012 l'esperança de vida dels i les catalanes va començar a disminuir després d'anys de créixer, que la mortaldat general i infantil augmenta o que els hàbits tòxics creixen, especialment en aturats de llarga durada i  entre els sectors socials més desafavorits, ens deia que entre el 2007 i el 2013 havien tingut lloc 79.043 desnonaments a Catalunya. 43 al dia el darrer any. Dels desnonats, un 70% estaven a l'atur i un altre 70% tenia serioses dificultats per satisfer les necessitats bàsiques (alimentació, aigua, electricitat...)

I en aquest context arriba la tardor a Sant Cugat i la PAH de Rubí decideix acampar davant l'oficina de Catalunya Caixa al Carrer Villà per demanar la dació en pagament per una vintena de famílies de la ciutat veïna. Catalunya Caixa es tanca en banda i rebutja dialogar, entre altres coses perquè s'ha venut les hipoteques a Blackstone, un dels pitjors fons voltor que coneixem. Així les coses: Catalunya Caixa rescatada amb diners públics (14.000 milions), els responsables del major saqueig  patrimonial i financer a casa nostra a casa seva fent gintònics tranquil·lament a casa seva i la gent que no pot pagar la hipoteca que va contractar amb aquesta entitat, a punt de quedar-se sense sostre.

2.
L'ajuntament de Sant Cugat se'n desentén, argüint que no hi ha casos que afectin a santcugantencs. Després de més de 40 dies d'acampada, sense haver fet cap pronunciament en suport als acampats (que no és un conflicte entre iguals, carai, que és entre uns lladres i uns que reclamen un dret tan bàsic com tenir un sostre!) l'ajuntament opta per multar 5 dels protestants a 375 per barba per ocupació de la via pública sense permís. Multes que no podran pagar i que no faran més que empitjorar la situació. Davant el silenci de l'equip de govern, la JNC s'erigeix en portaveu oficiós amb un comunicat repugnant que demana a la PAH que aixequi l'acampada perquè aquesta “tenia certa legitimitat com a protesta puntual i en un temps determinat i no ocupant la via pública de tots durant tant temps" i dóna suport a les accions legals -a les multes, vaja- que s'estan duent a terme. Serem suaus i direm que les nois i noies de la JNC pateixen una manca d'empatia i sensibilitat alarmant.

3.
Amb la situació enquistada i sense possibilitat d'albirar una sortida a tot plegat, la PAH de Rubí ocupa l'oficina de Catalunya Caixa de la Rambla del Celler el matí de dilluns. I malgrat que un procés de mediació arrenca el compromís que els Mossos desallotjaran sense violència, el cert és que, amb nocturnitat i celeritat la unitat ARRO dels Mossos actua amb violència desmesurada contra els membres de la PAH i les desenes de persones que som allà per donar suport a les seves reivindicacions. Plouen hòsties i ni els periodistes que cobreixen els fets se'n salven. El resultat? Dits trencats, contractures, contusions i gent atesa a l'Hospital de Sabadell i al CAP.

Res és casual. Tampoc el desallotjament violent de dilluns, que és la culminació de l'actitud negligent del govern amb la PAH. I aquest és el sistema que tenim: els responsables del frau de CX (un forat de 11.6 milions!) impunes. El rescat el paguem entre tots, i els damnificats, que corren el risc de quedar-se sense sostre, desallotjats violentament per uns funcionaris públics que també paguem entre tots però que sistemàticament es dediquen a protegir els interessos dels poderosos. Cornuts i pagar el beure no, el que ve després.

Aquesta columna no parla de la consulta

Malgrat que el Consell d'Estat s'entesti a demostrar-nos que Estat Espanyol i democràcia són com l'oli i l'aigua impugnant per unanimitat el nou 9N, avui no parlaré del tema. Tampoc parlaré dels casos de corrupció setmanals, ni dels 51 detinguts en el marc de l'operació Púnica ni de l'il·lustre ex-conseller Nadal. Tampoc entraré, altra feina tenim, a valorar les paraules del bo de n'Iceta – àlies el renovador- ni del seu col·lega del nord Patxi López, aquell que només va poder ser lehendakari impedint votar a desenes de milers de bascos. I si no en parlo no és perquè no hi hagi suc, sinó perquè a Sant Cugat tenim temes per triar i remenar

Misèries de la Smart City
Fa més d'un mes que la gent de la PAH de Rubí acampa al carrer Villà per demanar la dació en pagament per una vintena de famílies rubinenques. Catalunya Caixa es nega a dialogar i s'espolsa tota responsabilitat argumentant que aquestes hipoteques ja no són cosa seva. Se les han venut a un fons voltor. Els damnificats? ja s'ho faran. Després de 5 setmanes l'Ajuntament no ha mostrat cap signe d'empatia, tan sols incomprensió per una protesta que “no afecta la ciutat”. La seva brillant intervenció ha estat multar amb 375 euros els acampats per ocupar la via pública sense permís. No sé vosaltres, però jo sento una profunda vergonya de tenir un equip de govern amb aquesta manca de sensibilitat alarmant i que ho redueix tot a un problema d'ocupació sense permís de la via pública.

Sant Cugat va decidir 0.7%
Amb aquest lema vam celebrar la 39 edició de la Festa de Tardor el passat cap de setmana, commemorant que fa vint anys, després d'una acampada reivindicativa a la ciutat l'Ajuntament va acordar destinar el 0.7% dels ingressos a ajuda al desenvolupament. Incongruències incongruentment incongruents, la gent del PP, que any rere any critica que es destinin diners del pressupost a cooperació, van muntar la seva paradeta, clar que sí.  I mentre alguns, entre els quals la CUP, recollíem signatures per temes tan anecdòtics com la ILP per una educació pública, laica, popular, democràtica, inclusiva, coeducadora i en català, la gent del PP i C's es preocupaven pels temes que de debò afecten els i les santcugatenques i recollien signatures per demanar la retirada de l'estelada de la plaça Lluís Millet. Realment entranyable.

A 6 taules per terrassa
Per més que ho intento, no se m'acudeix pitjor manera de gestionar el conflicte entre les terrasses i els veïns que la que està duent a terme l'equip de govern. Deixant de banda el frau que suposa el trencament del Pacte per la Nit, ara arriba una nova mesura en forma de “decretazo, i alguns establiments han vist reduïdes a 6 les taules que poden posar a les terrasses. Al ple municipal preguntem quins són els establiments afectats, per quin motiu, i si s'han tingut en compte les nefastes conseqüències econòmiques (de moment ja hi ha treballadors acomiadats) que aquesta mesura pot suposar per l'hostaleria local. Se'ns respon amb evasives i se'ns diu que els establiments ja saben que la principal activitat econòmica s'ha de desenvolupar a l'interior dels locals i que les terrasses, en tot cas, són un complement. Quan preguntem si realment ens estan dient que no hi ha persones que obren negocis comptant amb la terrassa, ens diuen que això està regulat a l'ordenança. I sabeu què? No ens ho creiem
I aquesta situació no és casual i té un clar culpable. Qui dóna permisos a tort i a dret per fer terrasses  sense pensar en possibles problemes. Qui ven alhora dos models de ciutat contradictoris, una ciutat que té de tot i un balneari d'alt standing. Qui s'omple la boca amb el ric teixit associatiu i cultural i després posa tot tipus d'impediments per fer activitats. Tard o d'hora el conflicte havia d'arribar.

Desobeir per canviar-ho tot

“Ni podemos ni queremos, pero sobre todo, no queremos” diu Rajoy. I el que semblava un problema estrictament jurídic, es revela com una manca de voluntat política evident. No ens volen deixar votar, però el que ens neguen realment és el dret a ser, a ser subjecte polític per decidir el nostre futur per nosaltres mateixos. El TC ja ho va fer eliminant la definició de Catalunya com a nació a l'Estatut, i ara, amb una celeritat inusitada, reincideix. Els catalans ni podem votar, ni podem ser.

Els drets es conquereixen lluitant, i la història és el continuu de les lluites dels subjugats contra aquells que els subjugaven. La lluita dels oprimits és el motor de la història, i sense aquesta avui la discriminació racial seguiria a Sud-Àfrica i els EUA, les dones no podrien votar i la jornada laboral seria de 16 hores. Els drets que avui ens semblen normals, perennes i inalienables són fruit de la lluita i, en gran part, de la desobediència a un status-quo que responia als interessos de les classes dominants. Els drets es conquereixen lluitant, i més en un Estat no democràtic com l'Espanyol, on l'estat liberal va arribar de manera tardana, sense qüestionar les fronteres heretades de la monarquia absoluta i, per suposat, sense preguntar als seus ciutadans si volien o no formar part del projecte. Un Estat que fins fa pocs mesos ha tingut com a cap d'estat que va jurar els principis del Movimiento i va ser designat per un dictador criminal. Un Estat que davant una mobilització sostinguda de milions de catalans, amb els punts àlgids de les tres darreres diades, només argüeix la Constitució. Una Constitució aprovada sota coacció dels militars i l'amenaça de retorn a un escenari guerracivilista. Una Constitució que no han votat ni 3 de cada 10 ciutadans vius a dia d'avui (els que tenen 57 anys o més) i si restem els abstencionistes i els vots en contra, només un 15% de la població actual va donar-hi el vist-i-plau. Una Constitució sagrada i intocable que, curiosament, PP i PSOE poden canviar en un tres i no res. amb nocturnitat, una nit d'estiu, per decidir que la màxima prioritat és pagar un deute en bona part il·legítim. Intocable? Depèn de per qui i per a què.

Cal, doncs, desobeir. Perquè tot procés d'emancipació implica una ruptura amb la legalitat vigent per tal de constituir-ne una de nova. Com deia Hanna Arendt i avui recordava David Fernández: “La llei pot estabilitzar i legalitzar el canvi. Però el canvi és sempre el resultat d'una acció extralegal”.

Això és, desobeir per votar i guanyar tan sols la oportunitat de construir quelcom nou. Perquè sobirania al segle XXI no vol dir tenir un estat. Sobirania vol dir autogovernar-nos i que no ho facin ni Rajoy ni Merkel ni la troika. Decidir els termes econòmics, polítics i socials que han de conformar aquest nou estat. Articular la nostra economia, el nostre teixit productiu, els nostres transports, les nostres comunicacions, etc al servei de les necessitats de la majoria i no d'uns pocs.

Això és, canviar-ho tot perquè sinó, correm el risc de no canviar absolutament res. Fa 40 anys ens deien insensats quan cridàvem independència. Avui ens ho diuen per cridar a la desobediència i a capgirar l'ordre polític, social i econòmic imperant. El temps ens donarà la raó.

El 9N toca desobeir i votar per canviar-ho tot.

Tots som veïns

Als peus de Collserola, la ciutat on visc és com totes les ciutats. Només que, a diferència d'altres urbs, els colors predominants a vista d'ocell són el verd rotonda i el blau piscina, i que una de cada dues persones que camina pel carrer ha votat CiU. La ciutat on visc és com qualsevol altra ciutat, i CiU, amb la legitimitat d'un suport creixent a les urnes, ha construït un model de ciutat acceptat per la majoria. Podem enganyar-nos, però les coses són com són.

La ciutat on visc, als peus de Collserola, és més o menys com totes les ciutats, amb els seus veïns i veïnes que conviuen i comparteixen l'espai públic. Com a totes les ciutats, també, els veïns tenen diferents gustos. Hi ha qui és més de música clàssica, hi ha qui és més de balades lleugeretes, i hi ha qui és més de La Polla Records i Ramones. Hi ha qui prefereix la novel·la i qui prioritza l'assaig. Hi ha qui demana sempre la carn poc feta i hi ha qui l'espatlla -molt legítimament, d'altra banda- demanant-la cuita com una sola de sabata. Hi ha qui és més de dedicar les nits de cap de setmana a la lectura reposada i hi ha qui prefereix passar-les prenent quelcom amb els amics en algun local o terrasseta agradable. Hi ha qui és més de Sala i Martin i hi ha qui és més de Marx i Lenin. A la ciutat on visc, com a totes les ciutats del món en general, hi ha de tot.

Conscient d'aquesta bonica pluralitat, concretament pel que fa a la manera com s'administra el temps d'oci, i dels conflictes que aquestes diferents concepcions impliquen entre els santcugatencs, l'equip de govern va proposar el Pacte per la Nit. Una bona iniciativa participativa que buscava conjugar l'ampliació de l'oferta nocturna a la ciutat, mantenir els llocs de feina del sector de la restauració i l'oci nocturn i aconseguir garantir el dret al descans dels veïns. Un procés amb una bona participació que va arribar a un consens fruit de, com tots els pactes, que totes les parts cedissin una mica.

Però hi ha veïns que es queixen. I en aquesta ciutat, que és com totes les ciutats però hi predomina el verd rotonda i el blau piscina, i un de cada dos vota CiU, l'equip de govern no fa pedagogia, i decideix que hi ha uns veïns que ho són més que altres. I quan algú es queixa, s'envia la policia local a vigilar i molestar, encara que els locals compleixin totes i cadascuna de les normatives -que no són poques- existents. I d'això ja fa molts anys, i clar, hi ha veïns que s'envalentonen i les queixes arriben a nivell limítrofs amb el surrealisme: queixes perquè els parcs infantils generen massa soroll, pels grills que exerceixen com a tals a Collfavà, pel xiulet dels àrbitres als camps d'esports, etc. Vaja, que aquest conflicte creixent té un clar responsable: l'equip de govern i la gestió de les queixes. Alternatives? Una sala de concerts cèntrica, per exemple, que permetés a les entitats fer els seus concerts en espais adequats i sense fer xivarri al carrer. I pedagogia sobre què vol dir convivència en una ciutat en comptes de clientelisme, per exemple. Per fer entendre que la voluntat de descans dels veïns és totalment respectable, però que les places i carrers són per fer-hi vida i no només per passar-hi de camí de la feina a casa. Pactar, vaja.

I la resposta per part del govern ha estat clara, diàfana i unilateral: trencament del pacte per la nit, ras i curt. Canvi dels horaris pactats en terrasses i activitats nocturnes, no més permís a terrasses, etc. Tots els santcugatencs som veïns, els que volen descansar i els que volen fer vida a places i carrers. Els que creuen que Sant Cugat s'està convertint en poc menys que Magaluf (encara que jo de moment no he advertit res que s'assembli al mamading i el balconing) i els que creiem que hi ha passadissos de tanatoris més animats que el centre de la nostra ciutat. I el que s'ha de fer és parlar, consensuar i no imposar la voluntat d'una part sobre tots per clientelisme i càlcul electoral.

L'ebola, la bandera, i l'índex de miserabilitat

L'Ebola

Una de les notícies estrella de l'estiu ha estat el brot d'Ebola a l'Àfrica Occidental. Sobre l'Ebola hem llegit de tot: com s'ha transmès als humans, com es contagia, l'elevadíssima mortaldat, etc. L'Ebola va aparèixer el 1976 al Zaire, un país que, com Txecoslovàquia o Iugoslàvia, ja no existeix amb aquest nom, i des de llavors ha tret el cap periòdicament, sempre a l'Àfrica. El que passa és que fins ara només matava negres i, per més inri, pobres. Per tant, a tots plegats ens importava poc o gens. Curiosament, quan un parell de blancs han estat infectats, surten sèrums experimentals i possibles vacunes de sota les pedres. Amb aquests tractaments fins ara inèdits dos ianquis s'han curat. Al·leluia.

Això em recorda la pel·lícula “Esclat”, emesa per tv3 sovint, sempre a l'hora de la migdiada dominical. Hi surten el Dustin Hoffman i el Morgan Freeman, i jo, i crec parlar en nom de molts, sempre miro les pel·lícules en què hi surt el Morgan Freeman. Al film, els EUA tenen un antídot per l'Ebola -Motaba en diuen a la pel·li- però se'l guarden com a arma bacteriològica devastadora fins que l'epidemia arriba a un poblet ianqui, i entre els dos salven el poble, el país i la humanitat en general. Un cop més, la realitat supera la ficció.

La bandera

Llegeixo que l'alcaldessa diu que d'aquí a poc i de manera indefinida, l'estelada onejarà a la plaça Lluís Millet, altrament coneguda com a Plaça de l'Estació per la majoria de santcugatencs.

Jo, mai me n'he amagat, sempre he sigut de l'altra estelada, de la roja, però no em sembla gens malament que la pengin. Sant Cugat és una població amb majoria sobiranista i en conseqüència l'estelada és un símbol força representatiu a la nostra ciutat. No obstant això, veig certa incongruència entre aquest gest simbòlic i altres actuacions de l'equip de govern. I no ho dic perquè a l'ajuntament hi onegin permanentment la bandera espanyola i l'europea, sinó perquè quan des de la CUP hem presentat determinades propostes de caire sobiranista, CiU ha dissimulat i impedit que prosperessin. Exemples? El vot contrari a declarar Sant Cugat moralment exclòs de la Constitució Espanyola, a declarar-la territori lliure i sobirà, o ciutat antimonàrquica. Sempre argüint la legalitat, espanyola, és clar. Vaja, que els gestos estan molt bé, però aquí o ens mentalitzem que sense trencar amb la legalitat espanyola -desobeint- no anirem enlloc, o no farem res de bo. Com deia algú del qual ara mateix no recordo el nom, la desobediència és la mare de la ciència.

Índex de miserabilitat

S'ha de reconèixer que la gent del PP està excel·lint pel que fa a l'índex de miserabilitat, i només determinats personatges de Ciutadans poden presumir de mantenir-se al seu nivell. Montoro ens ho va demostrar l'altre dia aprofitant el cas Pujol per atacar l'independentisme. Sí, Montoro, el que va amnistiar els evasors, ara ens dóna lliçons de comportament fiscal i vincula de manera barroera el frau reconegut per Pujol amb la voluntat d'independència de la majoria de la societat catalana. Sí, Pujol ens ha robat a tots i no n'hi ha prou amb que demani perdó, ha de tornar el que ha defraudat, faltaria més. I cal aixecar totes les catifes, que surti tota la merda i començar de zero. Però que aquest individu, membre d'un partit que porta la corrupció al seu ADN ens doni lliçonetes, és per pixar i no treure gota.

Pim, pam, pum

PIM

Suposo que, com que qui més qui menys ha desenvolupat una tolerància important als escàndols políticoeconòmics que afloren a diari per terra, mar i aire, les darreres “recomanacions” del Fons Monetari Internacional no han suscitat les reaccions que caldria esperar. I és que l'FMI, especialitzat en arruïnar tots i cadascun d'aquells països en què aplica les seves receptes, torna a reclamar a l'eurozona una àmplia reforma del mercat laboral amb l'objectiu de lluitar contra la desocupació juvenil. La proposta estrella és la rebaixa del salari mínim, que actualment a l'Estat Espanyol es troba en 645,30 euros. Apologia de la violència pura i dura, especialment a casa nostra, on més de la meitat dels i les joves no tenen feina i els que en tenen fa temps que es veuen abocats a una espiral creixent de precarietat, temporalitat i explotació.

Si les coses fossin normals i no estiguéssim en aquest estat d'anestèsia col·lectiva, gent com la presidenta de l'FMI Christine Lagarde, que cobra 1049 euros nets al dia i té la poca-vergonya de sortir a fer propostes d'aquestes, no hauria de poder passejar tranquil·la pel carrer.

PAM

Dilluns vam fer un exercici d'onanisme col·lectiu considerable al qual vam posar el nom de “ple d'estat de la ciutat”, #pleciutat al twitter. L'alcaldessa repassa amb cofoisme la tasca de l'equip de govern, recalcant especialment l'excel·lent salut econòmica del consistori. Els diferents grups fan/fem postureig crític i alguns es feliciten del grau de compliment dels seus programes electorals.

Reflexions en fred:

1- Com deia el President Pujol, això no serveix per res. Absolutament res, més enllà dels 4 titulars a la premsa local. Posats a passar l'estona, hi ha maneres molt més divertides, alguna de les quals sense roba.

2- Per què no fem un veritable debat sobre l'estat de la ciutat i obrim aquest ple a la ciutadania permetent que intervingui al mateix nivell que els grups municipals? Per què no intentem que tot plegat cristalitzi en un document d'objectius a curt, mig i llarg termini?

3- Ha quedat empíricament contrastat el pellfinisme de l'equip de govern. Proposar, opinar o discrepar NO és el mateix que atacar. De debò, alcaldessa.

4- A aquesta ciutat li sobra una majoria absoluta.

PUM

Fa dies que em costa dormir pensant en Gaza. Hi ha moments en què em plantejo si un món que permet aquests crims es mereix que molts dediquem la vida a salvar-lo. Sí, s'ho mereix, però a vegades costa molt no caure en la misantropia més absoluta, Mentre escric aquesta columna llegeixo que ja hi ha 231 morts després dels bombardejos dels darrers dies. Milers de ferits. Quan tot plegat acabi milers de persones no podran reconstruir les seves cases destruïdes. I mentrestant, aquest món occidental que tant s'omple la boca de llibertat, democràcia i blablabla dissimula i mira cap a una altra banda, en el millor dels casos. Nàusea, vergonya i fàstic de ser occidental.

Només crec que no em crec res o Mitja dotzena de claus florestanes

I per sort, quan la inacció de l'administració és evident -l'any 2007, per exemple, l'Assemblea de Joves vam retirar plaques del Ministerio de la Vivienda amb símbols falangistes perquè feia anys que una moció deia que s'havia de fer i qui ho havia de fer dissimulava, i tot això ens en vam deixar algunes- sempre hi ha qui s'organitza i fa quelcom per tirar endavant els projectes.

Parlo, efectivament, de les cases dels mestres de la Floresta, de propietat municipal i ocupades el proppassat 15 de juny amb l'objectiu de posar les piles a l'Ajuntament amb la qüestió de la masoveria urbana. I és que des que el gener de 2013 s'iniciés a la nostra ciutat un projecte de masoveria urbana, no s'ha materialitzat cap contracte. I això malgrat una 80 de persones inscrites i 4 propietaris que han manifestat el seu interès en el tema. Què passa, doncs? La qüestió rau, de nou, en la proactivitat. En anar una mica més enllà d'obrir una llista perquè s'hi apunti qui vulgui, en fer una campanya explicativa perquè tots els i les santcugatenques coneguin aquesta opció. I això és precisament el que ha mancat per part de l'equip de govern durant aquest any i mig, voluntat política real de tirar endavant la masoveria urbana. Com en tantes altres coses que s'aproven al nostre smart consistori i després van directament a una sala secreta plena d'arxivadors que a la porta té un rètol on, amb majúscules i negreta, hi posa “Paper Mullat”.

Casualment, una hora abans del ple en què la gent del projecte 6 claus de la Floresta havia de venir al ple a explicar les seves reivindicacions, es va muntar una roda de premsa a cuita-corrents en què se'ns va explicar que tot això l'equip de govern ja ho tenia al cap, però que les coses porten el seu temps i tot això que s'acostuma a dir. L'alcaldessa, al seu torn, ens deia que aquestes cases no es poden destinar a la masoveria urbana perquè es troben en estat ruïnós, argument rebatut pels informes arquitectònics que s'han presentat i que neguen que les cases tinguin problemes estructurals.

El projecte 6 claus és especialment important i interessant perquè pot servir per materialitzar el primer contracte de masoveria urbana a la ciutat i que aquest serveixi d'exemple i engresqui més propietaris i sol·licitants. I l'Ajuntament pot i ha de jugar un paper clau en aquest primer pas, car les cases són seves i no d'un privat. Ras i curt, si no es farà serà perquè no es voldrà. I bé, és cert que l'Ajuntament s'ha reunit amb Sostre Cívic per intercanviar impressions sobre el tema, però vaja, d'això a dir que “nosaltres ja ho teníem previst, no cal que ens ho digueu vosaltres” -i més quan mentrestant es diu que les cases estan ruïnoses i no es pot fer- hi ha una distància -diguem-ne- quilomètrica.

Mentrestant, i per simple contrastació empírica de quilos i quilos de mocions i bones intencions que han esdevingut simple paper mullat, no em creuré res de res fins que no ho vegi.

Pixades fora de test. Resposta a la columna "un merder de vies".

Dilluns passat vaig llegir atentament, com faig cada dia, les columnes de Cugat.cat, i després de llegir la del Pere Casajoana sobre el conflicte de Can Vies, m'he vist obligat a respondre.

1ª pixada fora de test

“Tant els han afectat els èxits electorals aquells que no es van voler presentar a les eleccions? “

Haig de dir que he hagut de rellegir el fragment. Els aldarulls són culpa de com hem paït els resultats els de la CUP -que vam valorar no anar-hi perquè ara mateix amb aquesta UE no hem de fer-hi res-? Els aldarulls són conseqüència de la reacció de la CUP? Una conclusió com a mínim inquietant. L'única relació que jo veig amb les eleccions és el càlcul polític que ha fet CiU per no desallotjar Can Vies abans dels comicis, conscient del malestar que generaria i que això podia afectar-li negativament.

2ª pixada fora de test

“De cop i volta aquells xicots tan eixerits de samarretes reivindicatives que tant fan per la vida cultural dels pobles i ciutats han justificat públicament la violència i l'han exacerbada, i el resultat ha estat tremebund.”

Com que es refereix a la CUP (home, que en digui el nom, que ja som grandets), diré que cap responsable polític de la CUP ha justificat la violència, encara menys exacerbar-la. I qui digui que el diputat David Fernández ho ha fet té certs problemes de comprensió.

EL responsable polític que sí que ha donat suport a algun tipus de violència de manera clara i diàfana ha estat l'alcalde Trias, amb els antiavalots de la BRIMO, coneguts per la seva mesura i respecte a drets fonamentals com el de manifestació. Per cert, abans que comencéssin els aldarulls Sants va ser près per desenes de furgones i centenars d'antiavalots, que van ocupar el barri literalment. Violència, per cert, la de la BRIMO (agredir de manera arbitrària, pegar a periodistes degudament acreditats, assaltar la seu d'un mitjà de comunicació, etc) substancialment diferent a la dels qui provoquen els aldarulls. Perquè recordem que els antiavalots són funcionaris públics i els paguem entre tots. I no precisament perquè cada cop que actuen s'ultralimitin com ho fan.

Com a cosa positiva d'aquesta pixadeta fora de test cal dir que, home, prefereixo que em qualifiquin de “noi eixerit de samarretes reivindicatives” que d'alguna altra cosa.

3ª pixada fora de test (prèvia fal·làcia ad hominem)

Després de voler reforçar el seu argument desacreditant-nos dient que tenim “nul·la responsabilitat, nul·la capacitat de gestió” ens diu: “Molts d'aquells que reclamen més pirmi, més beques, més habitatge, més sanitat i més educació per a tothom són els mateixos que advoquen per l'autogestió?” On és exactament la contradicció? No es pot reivindicar la sanitat o l'educació pública i de qualitat i al mateix temps, mentre el sistema en què vivim no ofereix els espais necessaris per les iniciatives socials i culturals, treballar per l'autogestió? Aquí haig d'admetre que m'he perdut del tot.

4ª pixada fora de test

“Algun d'ells han fet piulades a Twitter evocant la fugida del país d'aquells altres catalans que no vulguin una Catalunya independent”. El regidor es refereix a una piulada meva on preguntava a un regidor del PP què farien quan Catalunya fos independent, si marxarien o es quedarien. I ho preguntava de debò, perquè he sentit tants cops a membres del PP (també de Sant Cugat) dir que no volen viure -ni que els seus fills visquin- en una Catalunya independent, que estic intrigat per saber què faran quan ho sigui. I no, Pere, per desacreditar a la CUP no tot s'hi val. I això és manipular i mentir.

Propina

Entenc perfectament que el senyor Casajoana estigui enfadat per les seus de CiU empastifades o atacades, res a dir. I també és respectable que estigui contra els aldarulls de Sants.

El que em sobta és que no he vist cap article del mateix regidor lamentant tan enèrgicament els desnonaments conseqüència del sistema econòmic que ell defensa, la gent que se suïcida perquè no vol que la facin fora de casa, que el 25% del país estigui sota el llindar de la pobresa, que un de cada dos joves estiguin a l'atur, que la BRIMO tregui ulls a ciutadans i els consellers del seu partit menteixin i ho neguin de manera vergonyant, o que l'afable Felip Puig amenacés a tots els catalans dient-nos que havíem de tenir por del sistema. Està molt bé condemnar la crema de contenidors i la destrossa de mobiliari urbà, és clar, però la violència o la condemnen tota o no s'hi val.

Hipocresia, tupinades i pa de xapata

Fins que he enviat aquesta columna he estat dubtant si fer-ho o no, en senyal de condol per l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó. Però després de pensar-hi he decidit que seria molt hipòcrita i profundament estúpid per part meva deixar de fer el que faig normalment, quan cada dia al món moren milers de persones a conseqüència de les injustícies inherents al sistema, per violència de gènere o per algun altre tipus de modalitat de mort violenta i ningú diu ni piu. Vaja, que ningú amb dos dits de front suspendria les seves activitats habituals -ja sigui escriure una columna o fer una campanya electoral, per dir alguna cosa, per una mort d'un càrrec polític (coneguda com la dona dels 13 sous) i al dia següent miraria cap a una altra banda quan algú a qui estan a punt de desnonar se suïcida o quan 200 immigrants desapareixen prop de Lampedusa-. Columna enviada, doncs.

Acabar enviant aquesta columna a temps, tanmateix, no ha estat una empresa fàcil. Represa la campanya electoral -ja que l'aturaven podrien haver-ho fet de manera indefinida i estalviar-nos un patiment innecessari- em vaig trobar amb el dilema de sempre: sobre què escriure la columna?. El primer que em va passar pel cap va ser comentar quelcom sobre la campanya de les eleccions europees. Hauria pogut parlar, per exemple, de la facilitat/cara dura amb què el candidat de Ciutadans, Javier Nart, ha justificat tenir un compte a Suïssa i ha seguit fent campanya omplint-se la boca de renovació i altres bondats. Hauria pogut parlar també de les sensacions contradictòries que em provoquen algunes proclames: quan veig gent del PSOE parlar de reaccionar, de canviar Europa o de qüestionar l'austeritat i les retallades no sé si riure o anar corrent al lavabo. O , perquè no, de l'entrevista que vaig veure a un dels candidats a presidir la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, en què deia, sense que se li escapés el riure ni un moment, que estava tan content per les millores que estava experimentant l'Estat Espanyol gràcies a les reformes de Rajoy i al sacrifici dels espanyols.

Però les eleccions europees són, a més a més de poc participatives, profundament tedioses. Com que m'agrada més la política local, doncs, vaig pensar que la columna podria girar al voltant de la moció que des de la CUP presentem al proper ple per la igualtat d'oportunitats de totes les candidatures, tinguin o no representació. Hauria comentat que la qüestió dels blocs electorals, que vulneren el criteri periodístic, o el fet de repartir les zones per penjar cartells segons els resultats a les darreres eleccions són una forma contemporània de tupinada, ja que no donen les mateixes oportunitats a tothom i contribueixen a què es perpetuï l'actual estat de les coses. Estic profundament intrigat per veure què votaran els diferents grups al ple i com justificaran alguns el seu vot contrari a una qüestió de democràcia tan elemental.

La ciutat dels forns

Però he acabat optant per tractar una qüestió molt més prosaica que fa temps que em preocupa: Els forns de pa a la nostra ciutat. I és que, a part de ser la ciutat amb més directors executius (CEO) per càpita, de tenir passos de vianants que s'il·luminen quan passes, tenir la ràtio més alta de socis del Futbol Qatar Barcelona o estar lluitant dia a dia per esdevenir la població que expulsa més persones perquè no es poden pagar el lloguer, estic convençut que Sant Cugat és la ciutat amb més forns per habitant dels Països Catalans i del món en general. Per què n'hi ha tants? Tant pa mengem els i les santcugatenques? Em sembla realment inquietant. En alguns carrers n'hi ha 3 en menys de 100 metres. N'hi ha de tot tipus: de normalets, de pijadetes variades, n'hi ha que es fan dir forns i algun encara queda que fa servir el cada cop més en desús nom de “fleca”. Altres opten per afegir la paraula “degustació” al darrere, cosa que pel que he vist tan sols implica tenir 4 tauletes per poder-hi prendre quelcom. Cadascú sabrà si suca molt pa a les salses o quants cops fa pa amb tomàquet a la setmana, però a mi no em surten els números.

Suárez, la immersió i el baròmetre

Ple calentet

Deu ser perquè ja estem plenament instal·lats a la primavera. O potser és cosa d'aquest clima crispat i asfixiant proper al nacionalsocialisme que divideix famílies i provoca agressions constants a casa nostra. Tant és. La qüestió és que el ple d'abril comença calentet perquè el portaveu de Ciudadanos repeteix la cantarella que el castellà està discriminat a Catalunya i que si tomba i que si gira i que si bla bla bla. Quina mandra, de debò. Una altra persona, també des del públic, diu que la immersió lingüística és igual que el franquisme. A diferència del que passava durant el franquisme, però, l'autor d'aital afirmació insultant i nauseabunda pot sortir tranquilament de la sala sense patir gens ni mica pel seu físic. Ves per on.

Acabada l'audiència pública, la cosa no decau, ja que tots els partits -tots? No, la CUP no- ens tenen preparada una sorpresa: una declaració de reconeixement a la figura d'Adolfo Suárez. Al text, a més d'expressar el condol, es fa un reconeixement de Suárez com a home clau de la transició, la reinstauració de la democràcia i de la Generalitat (s'obliden la invenció de la penicil·lina i el pa amb tomàquet). S'hi diu, a més, que va fer dels valors del diàleg i la defensa del bé comú les bases de la seva trajectòria. Des de la CUP llegim la declaració i mirem si a la part de darrera del full s'explica que a qui estem homenatjant va ser un falangista que mai se'n va penedir, que va ser secretari general del Movimiento, que va formar part d'un règim criminal que, entre altres coses, va intentar acabar amb el nostre poble i que durant molts anys tenia el sa costum de saludar a la romana. Ni rastre. I al final del ple ho diem: ens entristeix profundament que la nostra ciutat ofereixi reconeixements acrítics a personatges com l'esmentat. Cada cop que acatem la seva versió de la història, ens les empassem doblegades i ells guanyen una miqueta més.

Percentatges

Canvi de tema: fa un parell de dies es publica un nou baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). Em centro en la franja d'edat a la qual pertanyo (25-34 anys) i trobo força coses interessants. La primera és que en aquest tram la CUP és la segona en intenció de vot (15.2%), i que les persones d'aquesta edat també són les que menys confien en els partits polítics i, en conseqüència, les més abstencionistes. És la franja d'edat amb el percentatge més alt d'estudis superiors, i un 60% dels enquestats s'autodefineixen d'esquerres (un 14% a l'extrema esquerra), de dretes només un 8.7%. Som també els que menys espanyols ens sentim (només un 8.3% se sent tan o més espanyol que català o només espanyol). Som els que confiem menys en l'església catòlica (el 48.6% no hi té cap confiança) o en la monarquia (57.1%), per exemple, i també els que més optarem pel Sí+Sí a la consulta del 9 de novembre, amb un 50.9% davant un 16.7% de “no”. Com ja sabem, sobre opinions no hi ha res escrit: un 0.2% considera que el PP és d'extrema esquerra i un 1% que la CUP és d'extrema dreta.