Xoriços, impostors i pringats

Llegeixo que Iñaki Urdangarin i el seu soci Diego Torres estan intentant aconseguir un acord per tal d'eludir la presó, consistent en acceptar la seva culpabilitat, tornar els diners i pagar una mica més de 3 milions d'euros per reparar el dany que han causat en l'erari públic.

Penso que, evidentment, per molt que ho tornin tot i paguin una quantitat important, si el gendre del rei no va a la presó serà un autèntic escàndol. Però, és clar, no em sorprèn.

Al contrari del que molts pensen, a l'Estat Espanyol la fiesta nacional no consisteix en marejar un brau fins a matar-lo, ni en ingerir hectolitres de sangria mentre s'escolta flamenc. La fiesta nacional consisteix en apropiar-se indegudament, d'amagat i amb engany, d'allò que és propietat d'altri. Robar, vaja. Robar pertot i -sobretot- fer-ho amb naturalitat. Si -sempre pot passar- t'enganxen, cara ben alta, naturalitat, negar les acusacions i llestos. I si les proves són tan evidents que fa vergonya, s'admet el petit desfalc, es demana perdó i poca cosa més. Evasió fiscal, malversació, fraus diversos o estafa són algunes de les modalitats d'aquest entreteniment tan practicat.

D'exemples en tenim per triar i remenar, però em quedo amb els meus dos preferits: El primer és el de Mario Conde, condemnat a finals dels 90 per apropiar-se indegudament de 600 milions de pessetes i falsejar documentació mercantil. No només va passar molt poc temps a presó, sinó que quan va sortir es va presentar a les eleccions generals i es va dedicar a escriure llibres sobre la seva experiència a la trena. El títol de l'últim que ha escrit és De aquí se sale.

I el segon, el dels càrrecs del govern balear del PP a l'època de Jaume Matas, que fa uns anys van anar a Moscou per feina i van alleugerir tensions al Club Rasputin pagant amb la visa de la Conselleria de Turisme. Entranyable. A dios rogando y con el mazo dando

Iñaki Urdangarin és un home de sort, perquè al bressol de l'art de xoriçar no passa res quan fots mà a la caixa, sempre i quan -això si que és condició sine qua non- tinguis diners. Si en comptes de ser una persona respectable com el gendre del rei, ets un mort de gana o una prostituta subsahariana que treballa a la Rambla, el pes de la llei caurà sobre teu implacablement.

Els impostors

I avui Rodrigo Rato deu estar tranquil·lament a casa seva fotent-se un whisky sense gel enfotent-se de tots nosaltres per com ens l'ha colat. El ministre d'economia triomfador que en realitat l'únic que feia era aprofitar la bombolla immobiliària i els diners de les privatitzacions. El llumenera que dirigia l'FMI i ni tan sols va albirar la crisi. El que dirigeix Bankia i marxa per potes un dia abans que s'anuncii el desastre i el rescat amb diner públic. Només ha faltat que digui que no marxa perquè la cosa vagi malament sinó per temes personals.

I sabeu què? A aquest tampoc li passarà res. Com no els passa res als directius de grans multinacionals quan enfonsen l'empresa i marxen amb indemnitzacions vergonyants.

I els pringats

Ves per on, però, hi ha gent que si que acaba a la presó. I avui el meu record va per tots els presos polítics i per dos casos concrets: Arnaldo Otegi i Laura Gómez, secretària d'organització local de la CGT a Barcelona. Al primer li han confirmat la condemna i passarà 4 anys més a presó. A la segona, la van anar a buscar els Mossos a casa i fa 3 setmanes que la tenen tancada per haver fet una teatralització davant la Borsa de Barcelona en què es van cremar unes caixes amb papers a dins.

El seu delicte és molt i molt clar: No callar i lluitar contra les injustícies del sistema. Delicte que a l'Estat Espanyol sí que fa que vagis a la presó.

Ja ho deia La Polla Records

El grup basc La Polla Records deia, ja fa uns anyets en un dels seus poemes musicats, que “delinqüència és tot allò que fa perillar el seu txollo”. Canviem la paraula delinqüència per violència i ja tenim la millor definició de totes les que aquests mesos de llarg i unívoc debat en tertúlies i diaris han intentat establir.

Els que governen, aquí i al país del costat, creuen que la violència és, únicament i exclusiva, tot allò que fa perillar l'status quo, com ho demostra la nova i flamant pàgina web en què els Mossos demanen ajuda i “col·laboració ciutadana” per tal d'identificar els causants de la violència urbana. Mirant el símptoma i no el problema real -un profund malestar social fruit de la profunda crisi que vivim- ni es plantegen atacar l'origen i dediquen tots els seus esforços -i els nostres calers, sigui dit de pas- a reprimir aquells que no combreguen amb el discurs del “no hi ha alternatives” i “tots som al mateix vaixell i hem de col·laborar”. El ministre de l'Interior del govern dels millors, Felip Puig, no se n'amaga: Vol que “tinguem por al sistema” i avança, sense provocar en els nostres rostres el més mínim gest de sorpresa: “aniré més enllà de la llei”. Amenaça també als intel·lectuals, acadèmics i periodistes que, amb la seva ploma enverinada, han esdevingut còmplices d'aquesta orgia de violència que viuen els nostres carrers.

Però perquè els periodistes no diguin que parlem de temes que no interessen als i les santcugatenques, parlarem de la vessant local de la cacera de bruixes. Fa un mes, el portaveu del grup municipal del PP, Jorge Carreras, enviava a tots els grups polítics i mitjans locals un correu electrònic amb el títol “Articulos de opinión: violència política”. En aquest, s'enllaçaven tres columnes: Una de l'Aina Serra al TotSantCugat, una del Victor Alexandre a Cugat.cat i una de meva en aquest mateix portal. Segons Carreras, aquests escrits anaven més enllà de la llibertat d'expressió i alguns fins i tot entraven en el terreny penal, pel qual recomanava al govern municipal que consultés amb un especialista. Segons el demòcrata Carreras, les nostres afirmacions, que “inciden particularmente en los sectores mas intelectualmente débiles de nuestra población” poden provocar en un futur proper fenòmens indesitjables de violència. Ells, evidentment, no tenen cap responsabilitat en res del què està passant.

Dugui la bandera que dugui, la dreta fa el mateix a tot arreu. I ara que ens trobem en una crisi social d'abast incalculable, es dedica a fer de vigilant de la minoria que ostenta els privilegis. Gasos lacrimògens, pilotes de goma, enduriments penals i vulneracions de drets essencials. Com Franco la setmana abans de visitar Barcelona, abans del Primer de Maig i de la cimera del Banc Central Europeu es deté i s'empresona a activistes socials de manera injustificable jurídicament. Això si, amb molta corbata, molt bona educació i amb un somriure democràtic d'orella a orella.

I com que he començat amb una citació, clouré la columna amb una altra de brutal actualitat tot i ser escrita fa més de 80 anys. És de Bertold Brecht.

“Hi ha moltes maneres de matar.

Poden enfonsar-te un ganivet al ventre.

Negar-te el pa.

No curar-te quan estàs malalt.

Entaforar-te en un habitatge penós.

Empènyer-te al suïcidi.

Torturar-te fins la mort mitjançant el treball.

Dur-te a la guerra, etc

Només algunes d'aquestes coses estan prohibides en aquest estat.”

I em permeto afegir: I als nostres governants el que més els preocupa són uns quants contenidors cremats.

Fins quan?

Aldaia, Atenes, Bucarest

Fa 15 dies els bombers d'Aldaia (País Valencià), alertats per un veí que feia dies que notava una olor especialment desagradable provinent del pis del costat, descobrien una dona que feia prop de 2 mesos que era morta. El seu fill de 22 anys, que vivia al mateix pis, no havia notificat la seva mort perquè depenia de la pensió de 600 euros per subsistir. Abans que morís, la seva mare i ell vivien de la pensió i la mendicitat.

Una setmana més tard, un jubilat grec de 77 anys es va suïcidar d'un tret al cap davant del parlament mentre cridava que no volia deixar deutes als seus fills. En una nota que va deixar escrita, deia que l'actual govern no li deixava cap altra opció que buscar el menjar a les escombraries. La pensió que durant 35 anys havia pagat s'havia esfumat entre plans d'ajust, retallades i rescats de la troica, i ara no veia cap altra sortida que treure's la vida.

I fa una mica més d'un any, un home de 41 anys es llençava al buit des de la part més alta del parlament romanès cridant “heu tret el pa als meus fills!”. Electricista de 41 anys amb dos fills, un d'ells autista, havia perdut l'ajuda que rebia per tenir cura del seu fill, i no per casualitat. El 2009 el govern romanès havia accedit a un crèdit internacional de 20.000 milions d'euros. Les condicions imposades per l'FMI eren les de sempre: reducció de salaris públics, retallada i eliminació d'ajuts socials, etc.

Rescat

I els últims dies es parla molt d'un possible rescat a l'Estat Espanyol. I li diuen així perquè cal posar nom a les coses, perquè anomenar rescat al que fan els nois de l'FMI i el BCE és com quan els EUA van batejar la invasió d'Afganistan amb els noms de Justícia Infinita i Llibertat duradora.

Quan la troica assumeixi el poder, s'ha acabat el bròquil. Els governs electes ja no serviran per res, i un grup de funcionaris europeus decidiran què podem fer i què no. El Parlament haurà d'aprovar sí o també les condicions que ens imposaran per tal de rebre els diners promesos: Privatitzar-ho tot (si és que encara queda res per privatitzar), acomiadar entre una cinquena i una quarta part del funcionariat, i liberalitzar encara més el mercat laboral, entre d'altres. Si avui la situació a casa nostra ja és insostenible, amb un atur juvenil que supera tots els límits, amb desenes de desnonaments diaris i amb una progressiva precarització de les vides de la majoria, després d'un hipotètic rescat semblarà que hagin passat les tropes d'Atila l'hun: ni les males herbes tindran esma per créixer.

Això és el sistema

El sistema s'esforça a diari per deixar palesa la seva inviabilitat i ho aconsegueix amb escreix. Res de fracàs ni de crisi econòmica temporal: el sistema ÉS això. El sistema és Aldaia, Atenes i Bucarest. I fins que no ho tinguem clar i ens arremanguem per construir quelcom nou, els pedaços que anem posant a aquest sistema pervers des de l'origen només faran que agreujar la situació.

I tu, què has fet pels teus drets?

Carreres de lletres

A part de poder afrontar les partides del Trivial Pursuit amb solvència, estudiar carreres inútils per la societat com Polítiques i Història, permet saber certes coses.

Coses com el fet que Espartac -més conegut com Kirk Douglas- no va abandonar l'esclavisme ni les lluites de gladiadors per la bondat dels seus amos. Que sense guillotines i canonades potser encara seriem a l'antic règim i que la mateixa tarda d'haver passat per la vicaria, vindria el noble de torn a endur-se el nostre company o companya per tal d'exercir el seu legítim dret de cuixa. Que sense les barricades i les llambordes potser les condicions de vida dels i les treballadores serien les del segle XIX. Que la jornada de 8 hores (ara ja paper mullat) va costar moltes morts i moltes vagues. Que l'Estat del Benestar no va ser conseqüència de la “democràcia” sinó de la por a l'avenç del comunisme entre les classes populars dels països occidentals. Que Ben Bella i Ho Chi Minh, a més a més de bones paraules, van haver d'emprar una certa dosi de plom per convèncer als francesos que aturessin  l'opressió i l'explotació a què els sotmetien. Que aquells que ostenten els privilegis mai, mai, mai hi renuncien sense oferir resistència, i que només lluitant contra les injustícies avança la història.

 

Plantejaments decimonònics

I al ple municipal parlem de la reforma laboral i se'ns titlla de simplistes, reduccionistes i ancorats en el passat. Precisament és això el que volem evitar amb aquesta vaga i totes les que vindran: Que ens retallin el que ha costat segles de lluita i evitar retrocedir dècades pel que fa a drets socials i laborals. Plantejaments decimonònics? Decimonòniques les noves condicions que pretenen imposar-nos.

Evidentment, els autèntics piquets, els que mai fan vaga i 7 dies a la setmana ens bombardegen des de ràdios i televisions, ens intentaran convèncer de la irresponsabilitat que suposen les mobilitzacions i els seus nefastos efectes sobre l'economia. Elogiaran els treballadors que vencen la violenta coacció dels sindicalistes i van, alegrement i decidida, al seu lloc de treball. Com que vivim en una democràcia, un estat de dret i bla bla bla, molts es creuran molt lliures per obrir la seva botiga o anar a treballar pel bé de tots i de l'economia en general.

Un dubte, però:

Quan d'aquí a 20 o 30 anys els nostres fills ens preguntin com és que es pot acomiadar lliurement,  com és que ens jubilem als 70 anys, com és que els sous no han parat de baixar i l'educació i la sanitat públiques van ser desmantellades per beneficiar el sector privat, com és que per molt que estudiïn no tenen futur o si és normal que l'atur sigui del 50% , què els direm? Encara més: Què respondrem quan ens preguntin on érem i què fèiem quan passava tot això?

El 29m tots i totes a la vaga general!

Límits sobrepassats

Com sempre que hi ha aldarulls, s'han encès totes les alarmes. Línies vermelles, els 4 brètols de sempre que no tenen res a veure amb els manifestants, etc. Després de la vaga d'estudiants de la setmana passada, convocada per rebutjar les retallades en educació, la progressiva privatització i externalització de serveis, el tancament de biblioteques, la reducció de plantilla o l'augment de les taxes, entre d'altres, el president Mas ha dit que “els límits s'estan sobrepassant” i ha fet una crida a la “reflexió general”

No sé ben bé a quins límits es refereix el Molt Honorable. Potser als milers de milions d'euros que un grapat d'il·lustríssims catalans tenen en paradisos fiscals? A que un de cada cinc catalans es trobi sota el llindar de la pobresa? Que hi hagi un 50% d'atur juvenil? Que qui decideix què podem i què no podem fer sigui el triumvirat BCE-FMI-Comissió Europea? A les més de 30 famílies catalanes desnonades cada dia? Al fet que després d'anys en què banquers, constructores i especuladors s'han fet d'or ara tots siguem responsables de la crisi i ens hàgim d'estrènyer el cinturó? A que molta gent pateixi i destini gran part del sou a pagar un dret bàsic com l'habitatge? A la reforma laboral que permetrà fer contractes de prova d'un any i acomiadar sense justificació ni indemnització? Que el nostre teixit industrial desaparegui perquè les multinacionals deslocalitzen a la recerca d'on explotar més i millor? Al fet que ser mileurista ja sigui una utopia per la majoria? Que xoriços com Millet i Montull encara siguin al carrer? A la no necessitat d'aprovació dels ERO per part d'una autoritat laboral? A que ens estiguin convertint la Universitat pública en un supermercat? A que estiguem treballant acceleradament per convertir la sanitat pública en una còpia de l'americana, on qui no té diners mor als passadissos dels hospitals?

Evidentment que s'han sobrepassat els límits. Fa molt de temps i no pas per una mica de mobiliari urbà malmès ni per 4 pedres. Qui ha traspassat els límits és qui ha establert unes regles del joc on sempre guanyen els mateixos i on es precaritza la majoria per tal que uns quants visquin en la opulència. El que és estrany, amb la manca de futur i perspectives que s'entreveu i la violència estructural que patim a diari, és que no seguim l'exemple de Grècia i responguem al carrer dia si dia també. Això demostraria, almenys, que tenim sang a les venes i que no som xais fent cua tot esperant torn a l'escorxador.

Ho fan per fotre

Colla d'irresponsables

Els treballadors i treballadores de TMB han convocat una vaga pel 27, 28 ,29 de febrer i l'1 de març amb l'únic objectiu de fotre al personal. Quina vergonya. I a sobre enmig del Mobile World Congress, que només perjudicarà a la ciutat i Catalunya en general!

La vicepresidenta del govern, la Joana Ortega -la que va falsejar el seu currículum dient que era llicenciada- ho ha dit ben clar: “fer vaga és una irresponsabilitat gravíssima. El congrés de mòbils és més important que els jocs olímpics. Apel·lo al seny i a la responsabilitat i espero que els sindicats tinguin una visió a molt més llarg termini”

Evidentment, els treballadors i treballadores de TMB ho fan per fotre. Quina necessitat tenen de fer vaga aquests dies? Per què no fan vaga un dimarts entre setmana a les 2 de la matinada a un carrer perdut de Vallvidrera per on no passi ni Déu? Per què no fan vaga un dia que no molestin a ningú?

Quina vergonya. A qui se li acut fer vaga en ple segle XXI? Si això ja no està de moda! Que l'empresa incompleix el conveni? Que hi ha més de 600 directius fora de conveni que no volen dir el que cobren? Que hi ha algun directiu que pretén jubilar-se amb una paga de 523.000 euros? No passa res.

Vagues

Les vagues, que són un dret fonamental, busquen la major pressió possible sobre l'empresa, i això passa per programar-les els dies que més repercussió tinguin. Escoltant RAC1 i altres altaveus del govern, sembla que els vaguistes siguin poc més que delinqüents. Gent que no té cor i que no pensa en les “importantíssimes repercussions” de les seves accions.

Evidentment, els directius de TMB, que s'enduen el 15% del pressupost destinat a personal, la pujada del bitllet senzill un 38% i de la T-10 un 12%, i la supressió de línies de bus i metro no tenen cap mena de responsabilitat en tot plegat. La culpa és d'aquests fotuts vaguistes que no tenen res més a fer que complicar-nos la vida.

Tranquil·litat

Però tranquils, que el nou govern del PP i els seus “compis” de la CEOE ja han posat fil a l'agulla i en breu plantejaran revisar el dret a vaga, De moment, però, ara que encara hi som a temps, mostrem tota la nostra solidaritat amb els i les treballadores de TMB. Avui són ells, però demà serem nosaltres.

Jo també dono suport a la vaga de TMB!

Entrecuix

 publicat a cugat.cat divendres 10 de febrer

Dilluns passat vam tenir l'honor de rebre el MHP (Molt Honorable President) Artur Mas a la nostra ciutat. Com a mostra de malestar i disconformitat amb la política neoliberal del govern de la Generalitat i les seves continues retallades, vaig optar per no assistir al Sant Cugat Tribuna, tot i el suculent àpat que -sospito- va ser servit als comensals.
Per saber què va dir l'MHP a l'acte, doncs, he hagut de fer una ullada als mitjans de comunicació., i n'he extret el següent:

-El President va dir que el govern donarà suport a una reforma que faci el mercat laboral “més àgil i flexible”. Vaja, que a la reforma laboral retrògrada que es va aprovar el 2010 li afegiran alguns retocs més per tal que els grans empresaris puguin fer el que els surti de l'entrecuix i els treballadors i treballadores hagin de callar sinó volen anar a la cua de l'INEM.

-També se'ns va dir que corregir el dèficit públic és quelcom molt dur però que “aquestes són les regles del joc a Europa i Catalunya continuarà sent capdavantera”. Que traduït al català vol dir que la senyora Merkel i els seus coleguis de l'FMI ens tenen tan agafats per l'entrecuix que no tenim cap altra opció que fer allò que ens mana.

-I com ja podíem endevinar sense ser massa espavilats, se'ns va comentar que l'austeritat continuarà al llarg del 2012. Vaja, que ens retallaran fins i tot els pèls de l'entrecuix.

Com podeu veure, tan sols hi ha una cosa divertida en tot plegat: la paraula entrecuix, punt comú del missatge subjacent dels tres titulars. Perquè després diguin que els de la CUP estem en contra de tot, que som uns aixafaguitarres i que no sabem trobar el cantó positiu de les coses.

Si no fos per aquesta paraula, versió educada i políticament correcta d'una altra que té 7 lletres, més divertida -però més grollera- i que acaba en “llons”, el contingut del discurs seria per apretar a córrer  i marxar a qualsevol altre lloc. Menys a Grècia, és clar.

Només volen treballar

No parlaré dels grans beneficis que té HP any rere any. No diré que el 2010 va ser el cinquè any amb beneficis rècord. No qüestionaré que tinguin un 30% de treballadors subcontractats mentre els seus Directors executius reben indemnitzacions obscenes quan dimiteixen o són acomiadats: Leo Apotheker va ser acomiadat a finals de 2011 -després de no haver arribat a l'any dirigint l'empresa- i va rebre prop de 10 milions de dòlars i 156.000 accions; Mark Hurd, el seu predecessor, va sucar una mica més: 12 milions d'euros trinco trinco i 16 en accions de la companyia després d'haver dimitit arrel d'un escàndol sexual.

Parlaré dels i les treballadores que estan acomiadant arreu de l'Estat, també a Sant Cugat. Treballadors que, a diferència d' Apotheker i Hurd, arriben a casa amb les butxaques buides i amb un futur incert. Des de la tardor de 2011 a HP s'està produint un degoteig d'acomiadaments (26 a tot l'Estat de moment) i la companyia, a diferència d'altres països europeus on està arribant a acords per evitar els acomiadaments, no sembla tenir cap intenció de pactar i prefereix tirar pel dret, amb l'únic objectiu de maximitzar més i més els seus beneficis.
Els treballadors i treballadores d'HP no demanen privilegis, ni accions, ni indemnitzacions. Demanen poder treballar i que, enmig de la pitjor crisi econòmica en molt de temps, no els deixin amb una mà al davant i l'altra al darrere. Demanen que no els acomiadin de manera improcedent i innecessària.

I em titllaran de demagog, però faig números i sabeu què veig? Que si s'haguessin estalviat -només una mica, eh!- les indemnitzacions milionàries, ara no només no caldria acomiadar treballadors, sinó que podrien millorar les condicions dels que ja tenen i fins i tot contractar-ne més. Això, però, suposo que no va amb ells.

Això és el capitalisme. Això és el que toleren els nostres governs. Això és el que avui està passant a HP, el què passa fa temps a Delphi i SHARP i el què, tard o d'hora, ens passarà a tots i totes. Si no fem quelcom per canviar-ho d'una vegada per totes, és clar.

Els mercats, la culpa i la mare que els va parir

reflexions després d'una xerrada a la casa de cultura

Els mercats

“La mesura pretén calmar els mercats”, “els mercats responen positivament”, “els mercats això” i “els mercats allò altre” són frases que sentim cada dia. A mi, els mercats em recorden la pel·lícula Terminator. Estrenada a mitjan 80 ens explicava, bàsicament, que els ordinadors creats pels homes s'anaven fent més i més intel·ligents fins a esclavitzar-los. Els mercats són quelcom similar. Van ser creats pels homes per intercanviar productes i ara s'han fet tan poderosos que decideixen què podem fer i què no, quins presidents han de plegar i fins i tot si podem tenir feina. A més a més, me'ls imagino igual que el protagonista de la pel·lícula, Arnold Schwarzenegger, amb una escopeta retallada permanentment entre mans. Més que res per si algú no acata les seves “recomanacions”

Tots tenim la culpa

S'ha de reconèixer que tenen traça. Perquè a part de castigar-nos amb plans d'ajust, reformes laborals retrògrades i retallades continues de drets socials, mitjançant una exhaustiva campanya propagandística han aconseguit fer-nos empassar que les retallades són un mal necessari, que durant un temps tots hem viscut per sobre les nostres possibilitats i que ara hem de ser responsables i col·laborar apretant-nos el cinturó. Ho fan cada dia als diaris, ràdios i televisions: Els funcionaris són uns ganduls que malgasten pertot, el sector públic és ineficient per defecte i fer piquets quan es fa vaga significa atemptar contra el “dret a treballar” i és quelcom intolerable i antidemocràtic. Que els hi diguin als quasi 5 milions d'aturat de l'estat que volen anar a treballar i no poden.

El que no ens diuen, però, és que els bancs segueixen guanyant diners ( 75.000 milions d'euros des que ha començat la crisi), que un grapat de persones il·lustres tenen comptes en paradisos fiscals per valor de milers de milions que ben declarats evitarien les retallades i que, mentre els delinqüents encorbatats no paguen els seus delictes ni per casualitat, les presons s'omplen amb aquells que tenen menys. En aquest cas, com en els desnonaments, la justícia és sorprenentment ràpida.

Línia vermella

I després ens parlen de línies vermelles quan alguns diputats senten l'alè de la ràbia i la frustració a la seva pròpia pell i els impedeixen entrar al parlament. Ens parlen de línies vermelles els mateixos que justifiquen un sistema on les desigualtats no són una externalitat o una anomalia, sinó part del seu codi genètic. Ens parlen de línies vermelles i de respecte a la democràcia els hipòcrites que es posen llacets blaus de tant en tant però callen davant el fet que l'Estat Espanyol sigui el 9è venedor d'armes a nivell mundial. Els mateixos que dormen tranquils després de fer una roda de premsa anunciant que desmantellen la sanitat pública mentre saben que els diners de tots van a salvar bancs amb directius amb sous milionaris. Els mateixos que no diuen res quan una persona que hauria d'estar tancada a la presó per fabricar mort és el nou ministre de defensa.

La cosa pinta bé

Tot semblava indicar que aquest any que ve ens ho passaríem d'allò més bé, però ara, després de conèixer els ministres del govern de Rajoy, ho podem confirmar. Hem descobert que “la niña de Rajoy” té 40 anys, és de Valladolid i és diu Soraya, però també hem conegut altres ministres prometedors. Deixant de banda Arias Cañete, que fa una dècada ja ens advertia que el transvasament de l'Ebre es faria “por lo civil o por lo militar”, veiem com han col·locat al capdavant de Defensa a un fabricant de míssils. Potser no superarà a la Chacón quan cridi “capitán mande firmes” o “griten conmigo: Viva España”, però segur que posarà els seus amplis coneixements en matèria de matar dolents al servei de la pàtria. El ministre d'economia també deu n'hi do: ex-membre del consell assessor europeu de Lehman Brothers, l'empresa que amb la seva fallida va iniciar la crisi.

Després de la ressaca de la victòria, el nou executiu ja ha anunciat que els aturats arribaran a 5 milions, que les primeres retallades seran de 4.000 milions i que el salari mínim interprofessional serà congelat. Com dirien a Madrid, dabuten.

Si un govern que s'anomenava socialista ja va iniciar les retallades, és de preveure que la dreta pura i dura serà implacable a l'hora d'atacar els drets socials i laborals que han costat segles de lluita a les classes populars. No hi haurà mitges tintes que valguin. L'esquerra transformadora ha de plantar cara a cada retallada, a cada ERO, a cada involució pel que fa a drets socials i a les futures reformes laborals que deixin els i les treballadores més i més desemparats.

Òbviament, la ofensiva també ens afectarà a nivell nacional. No ens ha d'estranyar que vulguin que la televisió pública sigui bilingüe, que qüestionin la immersió lingüística, que facin qualsevol cosa per impedir que el nostre poble decideixi el seu futur per sí mateix o que vulguin seguir escanyant-nos econòmicament. Ells, que sovint acusen els esquerranosos de mantenir postulats decimonònics, voldrien tornar a les cavernes on va estar instal·lat l'Estat Espanyol durant 40 anys: al crucifix a les escoles, a la repressió per qualsevol cosa que fos mínimament divertida, al NODO i la por.

No caiguem, però, en el pessimisme. Per sort, hi ha persones que planten cara a les adversitats i amb el seu esforç i persistència aconsegueixen tirar endavant. El rei Joan Carles, per exemple, que ha aconseguit, malgrat les retallades, mantenir el seu sou de prop de 300.000 euros anuals.

Aixequem els ànims, siguem optimistes i pensem que, molt probablement, els càlculs maies van ser fets després d'un gran festa on abundaven tota mena d'estupefaents i, per tant, el món no acabarà el 2012. I un darrer motiu per estar tranquils: encara que sigui per qüestions purament estadístiques, Espanya no guanyarà l'Eurocopa.