Límits sobrepassats

Com sempre que hi ha aldarulls, s'han encès totes les alarmes. Línies vermelles, els 4 brètols de sempre que no tenen res a veure amb els manifestants, etc. Després de la vaga d'estudiants de la setmana passada, convocada per rebutjar les retallades en educació, la progressiva privatització i externalització de serveis, el tancament de biblioteques, la reducció de plantilla o l'augment de les taxes, entre d'altres, el president Mas ha dit que “els límits s'estan sobrepassant” i ha fet una crida a la “reflexió general”

No sé ben bé a quins límits es refereix el Molt Honorable. Potser als milers de milions d'euros que un grapat d'il·lustríssims catalans tenen en paradisos fiscals? A que un de cada cinc catalans es trobi sota el llindar de la pobresa? Que hi hagi un 50% d'atur juvenil? Que qui decideix què podem i què no podem fer sigui el triumvirat BCE-FMI-Comissió Europea? A les més de 30 famílies catalanes desnonades cada dia? Al fet que després d'anys en què banquers, constructores i especuladors s'han fet d'or ara tots siguem responsables de la crisi i ens hàgim d'estrènyer el cinturó? A que molta gent pateixi i destini gran part del sou a pagar un dret bàsic com l'habitatge? A la reforma laboral que permetrà fer contractes de prova d'un any i acomiadar sense justificació ni indemnització? Que el nostre teixit industrial desaparegui perquè les multinacionals deslocalitzen a la recerca d'on explotar més i millor? Al fet que ser mileurista ja sigui una utopia per la majoria? Que xoriços com Millet i Montull encara siguin al carrer? A la no necessitat d'aprovació dels ERO per part d'una autoritat laboral? A que ens estiguin convertint la Universitat pública en un supermercat? A que estiguem treballant acceleradament per convertir la sanitat pública en una còpia de l'americana, on qui no té diners mor als passadissos dels hospitals?

Evidentment que s'han sobrepassat els límits. Fa molt de temps i no pas per una mica de mobiliari urbà malmès ni per 4 pedres. Qui ha traspassat els límits és qui ha establert unes regles del joc on sempre guanyen els mateixos i on es precaritza la majoria per tal que uns quants visquin en la opulència. El que és estrany, amb la manca de futur i perspectives que s'entreveu i la violència estructural que patim a diari, és que no seguim l'exemple de Grècia i responguem al carrer dia si dia també. Això demostraria, almenys, que tenim sang a les venes i que no som xais fent cua tot esperant torn a l'escorxador.

Ho fan per fotre

Colla d'irresponsables

Els treballadors i treballadores de TMB han convocat una vaga pel 27, 28 ,29 de febrer i l'1 de març amb l'únic objectiu de fotre al personal. Quina vergonya. I a sobre enmig del Mobile World Congress, que només perjudicarà a la ciutat i Catalunya en general!

La vicepresidenta del govern, la Joana Ortega -la que va falsejar el seu currículum dient que era llicenciada- ho ha dit ben clar: “fer vaga és una irresponsabilitat gravíssima. El congrés de mòbils és més important que els jocs olímpics. Apel·lo al seny i a la responsabilitat i espero que els sindicats tinguin una visió a molt més llarg termini”

Evidentment, els treballadors i treballadores de TMB ho fan per fotre. Quina necessitat tenen de fer vaga aquests dies? Per què no fan vaga un dimarts entre setmana a les 2 de la matinada a un carrer perdut de Vallvidrera per on no passi ni Déu? Per què no fan vaga un dia que no molestin a ningú?

Quina vergonya. A qui se li acut fer vaga en ple segle XXI? Si això ja no està de moda! Que l'empresa incompleix el conveni? Que hi ha més de 600 directius fora de conveni que no volen dir el que cobren? Que hi ha algun directiu que pretén jubilar-se amb una paga de 523.000 euros? No passa res.

Vagues

Les vagues, que són un dret fonamental, busquen la major pressió possible sobre l'empresa, i això passa per programar-les els dies que més repercussió tinguin. Escoltant RAC1 i altres altaveus del govern, sembla que els vaguistes siguin poc més que delinqüents. Gent que no té cor i que no pensa en les “importantíssimes repercussions” de les seves accions.

Evidentment, els directius de TMB, que s'enduen el 15% del pressupost destinat a personal, la pujada del bitllet senzill un 38% i de la T-10 un 12%, i la supressió de línies de bus i metro no tenen cap mena de responsabilitat en tot plegat. La culpa és d'aquests fotuts vaguistes que no tenen res més a fer que complicar-nos la vida.

Tranquil·litat

Però tranquils, que el nou govern del PP i els seus “compis” de la CEOE ja han posat fil a l'agulla i en breu plantejaran revisar el dret a vaga, De moment, però, ara que encara hi som a temps, mostrem tota la nostra solidaritat amb els i les treballadores de TMB. Avui són ells, però demà serem nosaltres.

Jo també dono suport a la vaga de TMB!

Entrecuix

 publicat a cugat.cat divendres 10 de febrer

Dilluns passat vam tenir l'honor de rebre el MHP (Molt Honorable President) Artur Mas a la nostra ciutat. Com a mostra de malestar i disconformitat amb la política neoliberal del govern de la Generalitat i les seves continues retallades, vaig optar per no assistir al Sant Cugat Tribuna, tot i el suculent àpat que -sospito- va ser servit als comensals.
Per saber què va dir l'MHP a l'acte, doncs, he hagut de fer una ullada als mitjans de comunicació., i n'he extret el següent:

-El President va dir que el govern donarà suport a una reforma que faci el mercat laboral “més àgil i flexible”. Vaja, que a la reforma laboral retrògrada que es va aprovar el 2010 li afegiran alguns retocs més per tal que els grans empresaris puguin fer el que els surti de l'entrecuix i els treballadors i treballadores hagin de callar sinó volen anar a la cua de l'INEM.

-També se'ns va dir que corregir el dèficit públic és quelcom molt dur però que “aquestes són les regles del joc a Europa i Catalunya continuarà sent capdavantera”. Que traduït al català vol dir que la senyora Merkel i els seus coleguis de l'FMI ens tenen tan agafats per l'entrecuix que no tenim cap altra opció que fer allò que ens mana.

-I com ja podíem endevinar sense ser massa espavilats, se'ns va comentar que l'austeritat continuarà al llarg del 2012. Vaja, que ens retallaran fins i tot els pèls de l'entrecuix.

Com podeu veure, tan sols hi ha una cosa divertida en tot plegat: la paraula entrecuix, punt comú del missatge subjacent dels tres titulars. Perquè després diguin que els de la CUP estem en contra de tot, que som uns aixafaguitarres i que no sabem trobar el cantó positiu de les coses.

Si no fos per aquesta paraula, versió educada i políticament correcta d'una altra que té 7 lletres, més divertida -però més grollera- i que acaba en “llons”, el contingut del discurs seria per apretar a córrer  i marxar a qualsevol altre lloc. Menys a Grècia, és clar.

Només volen treballar

No parlaré dels grans beneficis que té HP any rere any. No diré que el 2010 va ser el cinquè any amb beneficis rècord. No qüestionaré que tinguin un 30% de treballadors subcontractats mentre els seus Directors executius reben indemnitzacions obscenes quan dimiteixen o són acomiadats: Leo Apotheker va ser acomiadat a finals de 2011 -després de no haver arribat a l'any dirigint l'empresa- i va rebre prop de 10 milions de dòlars i 156.000 accions; Mark Hurd, el seu predecessor, va sucar una mica més: 12 milions d'euros trinco trinco i 16 en accions de la companyia després d'haver dimitit arrel d'un escàndol sexual.

Parlaré dels i les treballadores que estan acomiadant arreu de l'Estat, també a Sant Cugat. Treballadors que, a diferència d' Apotheker i Hurd, arriben a casa amb les butxaques buides i amb un futur incert. Des de la tardor de 2011 a HP s'està produint un degoteig d'acomiadaments (26 a tot l'Estat de moment) i la companyia, a diferència d'altres països europeus on està arribant a acords per evitar els acomiadaments, no sembla tenir cap intenció de pactar i prefereix tirar pel dret, amb l'únic objectiu de maximitzar més i més els seus beneficis.
Els treballadors i treballadores d'HP no demanen privilegis, ni accions, ni indemnitzacions. Demanen poder treballar i que, enmig de la pitjor crisi econòmica en molt de temps, no els deixin amb una mà al davant i l'altra al darrere. Demanen que no els acomiadin de manera improcedent i innecessària.

I em titllaran de demagog, però faig números i sabeu què veig? Que si s'haguessin estalviat -només una mica, eh!- les indemnitzacions milionàries, ara no només no caldria acomiadar treballadors, sinó que podrien millorar les condicions dels que ja tenen i fins i tot contractar-ne més. Això, però, suposo que no va amb ells.

Això és el capitalisme. Això és el que toleren els nostres governs. Això és el que avui està passant a HP, el què passa fa temps a Delphi i SHARP i el què, tard o d'hora, ens passarà a tots i totes. Si no fem quelcom per canviar-ho d'una vegada per totes, és clar.

Els mercats, la culpa i la mare que els va parir

reflexions després d'una xerrada a la casa de cultura

Els mercats

“La mesura pretén calmar els mercats”, “els mercats responen positivament”, “els mercats això” i “els mercats allò altre” són frases que sentim cada dia. A mi, els mercats em recorden la pel·lícula Terminator. Estrenada a mitjan 80 ens explicava, bàsicament, que els ordinadors creats pels homes s'anaven fent més i més intel·ligents fins a esclavitzar-los. Els mercats són quelcom similar. Van ser creats pels homes per intercanviar productes i ara s'han fet tan poderosos que decideixen què podem fer i què no, quins presidents han de plegar i fins i tot si podem tenir feina. A més a més, me'ls imagino igual que el protagonista de la pel·lícula, Arnold Schwarzenegger, amb una escopeta retallada permanentment entre mans. Més que res per si algú no acata les seves “recomanacions”

Tots tenim la culpa

S'ha de reconèixer que tenen traça. Perquè a part de castigar-nos amb plans d'ajust, reformes laborals retrògrades i retallades continues de drets socials, mitjançant una exhaustiva campanya propagandística han aconseguit fer-nos empassar que les retallades són un mal necessari, que durant un temps tots hem viscut per sobre les nostres possibilitats i que ara hem de ser responsables i col·laborar apretant-nos el cinturó. Ho fan cada dia als diaris, ràdios i televisions: Els funcionaris són uns ganduls que malgasten pertot, el sector públic és ineficient per defecte i fer piquets quan es fa vaga significa atemptar contra el “dret a treballar” i és quelcom intolerable i antidemocràtic. Que els hi diguin als quasi 5 milions d'aturat de l'estat que volen anar a treballar i no poden.

El que no ens diuen, però, és que els bancs segueixen guanyant diners ( 75.000 milions d'euros des que ha començat la crisi), que un grapat de persones il·lustres tenen comptes en paradisos fiscals per valor de milers de milions que ben declarats evitarien les retallades i que, mentre els delinqüents encorbatats no paguen els seus delictes ni per casualitat, les presons s'omplen amb aquells que tenen menys. En aquest cas, com en els desnonaments, la justícia és sorprenentment ràpida.

Línia vermella

I després ens parlen de línies vermelles quan alguns diputats senten l'alè de la ràbia i la frustració a la seva pròpia pell i els impedeixen entrar al parlament. Ens parlen de línies vermelles els mateixos que justifiquen un sistema on les desigualtats no són una externalitat o una anomalia, sinó part del seu codi genètic. Ens parlen de línies vermelles i de respecte a la democràcia els hipòcrites que es posen llacets blaus de tant en tant però callen davant el fet que l'Estat Espanyol sigui el 9è venedor d'armes a nivell mundial. Els mateixos que dormen tranquils després de fer una roda de premsa anunciant que desmantellen la sanitat pública mentre saben que els diners de tots van a salvar bancs amb directius amb sous milionaris. Els mateixos que no diuen res quan una persona que hauria d'estar tancada a la presó per fabricar mort és el nou ministre de defensa.

La cosa pinta bé

Tot semblava indicar que aquest any que ve ens ho passaríem d'allò més bé, però ara, després de conèixer els ministres del govern de Rajoy, ho podem confirmar. Hem descobert que “la niña de Rajoy” té 40 anys, és de Valladolid i és diu Soraya, però també hem conegut altres ministres prometedors. Deixant de banda Arias Cañete, que fa una dècada ja ens advertia que el transvasament de l'Ebre es faria “por lo civil o por lo militar”, veiem com han col·locat al capdavant de Defensa a un fabricant de míssils. Potser no superarà a la Chacón quan cridi “capitán mande firmes” o “griten conmigo: Viva España”, però segur que posarà els seus amplis coneixements en matèria de matar dolents al servei de la pàtria. El ministre d'economia també deu n'hi do: ex-membre del consell assessor europeu de Lehman Brothers, l'empresa que amb la seva fallida va iniciar la crisi.

Després de la ressaca de la victòria, el nou executiu ja ha anunciat que els aturats arribaran a 5 milions, que les primeres retallades seran de 4.000 milions i que el salari mínim interprofessional serà congelat. Com dirien a Madrid, dabuten.

Si un govern que s'anomenava socialista ja va iniciar les retallades, és de preveure que la dreta pura i dura serà implacable a l'hora d'atacar els drets socials i laborals que han costat segles de lluita a les classes populars. No hi haurà mitges tintes que valguin. L'esquerra transformadora ha de plantar cara a cada retallada, a cada ERO, a cada involució pel que fa a drets socials i a les futures reformes laborals que deixin els i les treballadores més i més desemparats.

Òbviament, la ofensiva també ens afectarà a nivell nacional. No ens ha d'estranyar que vulguin que la televisió pública sigui bilingüe, que qüestionin la immersió lingüística, que facin qualsevol cosa per impedir que el nostre poble decideixi el seu futur per sí mateix o que vulguin seguir escanyant-nos econòmicament. Ells, que sovint acusen els esquerranosos de mantenir postulats decimonònics, voldrien tornar a les cavernes on va estar instal·lat l'Estat Espanyol durant 40 anys: al crucifix a les escoles, a la repressió per qualsevol cosa que fos mínimament divertida, al NODO i la por.

No caiguem, però, en el pessimisme. Per sort, hi ha persones que planten cara a les adversitats i amb el seu esforç i persistència aconsegueixen tirar endavant. El rei Joan Carles, per exemple, que ha aconseguit, malgrat les retallades, mantenir el seu sou de prop de 300.000 euros anuals.

Aixequem els ànims, siguem optimistes i pensem que, molt probablement, els càlculs maies van ser fets després d'un gran festa on abundaven tota mena d'estupefaents i, per tant, el món no acabarà el 2012. I un darrer motiu per estar tranquils: encara que sigui per qüestions purament estadístiques, Espanya no guanyarà l'Eurocopa.

Living la vida loca

Sant Cugat-Pyongyang

Com tothom ha pogut advertir des de fa temps, Occident està en perill. La família, la propietat privada i l'Estat són atacats constantment pels esquerranosos, La “revolució de gènere” obliga els professor a convertir els nostres fills en viciosos sodomites. Nasciturus (paraula que hem après gràcies a Bruno de Salvador del PP), fetus i embrions són assassinats massivament a diari per barbuts de massa esquerra i poca moral. L'adulteri es propaga com el xarrampió.

Els santcugatencs, però, no hem de patir: Jorge Carreras & company són aquí per vetllar per les coses de tota la vida. A sobre que adherim Sant Cugat a l'Associació de Municipis per la Independència, no toleraran que la nostra ciutat es declari a favor de la diversitat sexual. Sort en tenim d'ells, que ens donen lliçons de marxisme i ens expressen el condol per la mort de Kim Jong Il. Després acusen a altres de parlar de temes que no interessen als santcugatencs.

Durban

Si el PP no sorprèn (comença a ser avorrit deixar-los en evidència per com n'és de fàcil), els que remenen les cireres a nivell planetari si que ho fan. Fins ara podíem entendre que, en el seu afany per acumular més i més diners, provoquessin guerres, deixessin morir de gana a negres i pobres, que ens hipotequessin la salut i que sotmetessin la població a condicions de vida penoses. Però, de debò que els hi és igual que el planeta exploti? Tan bons són els calers que no els preocupa que l'espècie s'extingeixi? L'única explicació a tot plegat és que estiguin investigant per elaborar una crema solar factor 2 milions que, prèvia campanya publicitària amb tia bona amb samarreta mullada, vendran com a xurros. La necessitarem. Creieu-me.

Consumir fins a morir

No ens deixem endur, però, pel pessimisme. Demanem crèdits i gastem per passar unes festes entranyables. Segur que els bancs, salvats amb els diners de tots, no s'hi podran negar. Caminem per la nostra “Ciutat franquícia” (dels mateixos productors d' “Smart Street”, i “Business Friendly”) i comprem xorrades majúscules que no ens serviran per res. Com més millor. Potser no solucionarem els nostres problemes, però, i “lo” bé que ens sentirem?.

Aquesta columna no parla de les eleccions, ni dels cops d’estat de Grècia i Itàlia, ni de les retallades vergonyoses del govern Business Friendly

C/ Cèsar Martinell

A Sant Cugat tornem a ser pioners, aquest cop amb un carrer que aplicant la tecnologia a la gestió de residus, enllumenat, reg i aparcament, millora en eficiència i sostenibilitat. Fins aquí tot bé, no tinc res en contra la tecnologia que ajuda a millorar les nostres vides. Tres cosetes, però:

1- Eficient, sostenible i fer servir sensors pertot no vol dir ser intel·ligent

2- No entenc què pinten les paraules “Smart street” pintades al terra. Ho entendria si visquéssim, posem per cas, a Chicago, Liverpool o Sidney. I no ho entenc si vivim a Vilafranca, Manresa o, com és el cas, a Sant Cugat. De moment, mal que pesi al PP, Ciutadans et altri, aquí encara parlem català.

3- Quan sento ecoeficiència penso en l’edifici de l’ajuntament i recordo aquells dies de tòrrid agost en què al despatx havia de dur tres folres polars un a sobre l’altre. I avui, que comença a fer fred, no vaig en pilotes per temes eminentment culturals. Ràpidament, un calfred em recorre l’espinada i penso, en anglès: Oh yeah

Empreses bones i dolentes

En Jordi Puigneró, després que li expresséssim el nostre malestar pel fet que INDRA participés en el projecte, ens va dir que “les empreses no són dolentes de per si, intenten evidentment fer el seu negoci, (...), també fan altres coses profitoses i no per això les hem de desqualificar”.

Efectivament, les empreses no són bones o dolentes de per sí. Ho són o no depenent de què facin i de com ho facin. INDRA, entre altres coses, fabrica tecnologia per matar més i millor, i encara que faci altres coses “bones”, té les mans i el negoci tacats de sang.

Galileo Galilei

Com a contrapartida, he de reconèixer que m’agrada el costum d’en Puigneró d’emprar cites en el transcurs dels plens –al darrer va citar Galileo Galilei i Martí Pol-. He pensat que, de cara al proper ple, agafaré la meva enciclopèdia de cites i en buscaré algunes d’adequades a la conjuntura actual a Catalunya i l’Estat Espanyol. Començaré per la L de Lenin.

La tropa de la retallada

He de reconèixer que he dubtat molt, però després d'un intens i profitós debat intern en què també vaig sospesar l'opció de “els 4 genets de l'apocalipsi” he decidit que, d'ara en endavant anomenaré al grup municipal del PP “la tropa de la retallada”

La tropa de la retallada mai decep, i en tot moment defensa amb amb convicció els postulats que sorgeixen del carrer Gènova i s'estenen per tot el mapa estatal. Qüestionen cada despesa, les troben totes supèrflues i innecessàries. Totes? no. Les que fan referència a la família i els perills del ciberespai els semblen d'allò més adequades. El seu país ideal no deu ser massa diferent a una selva on els més dèbils resten totalment desprotegits esperant a que els més opulents clavin l'estocada final.

La tropa de la retallada, amb bilingüisme calculat, proclama que abaixarà l'IBI un 25% sense deixar entreveure als seus rostres ni rastre de vergonya o sentiment de culpa. Coneixen la seva clientela perfectament i la volen cuidar. Són gent de conviccions.

La tropa de la retallada em pregunta perquè no voto afirmativament a cap moció que presenten i, evidentment, no responc a tal obvietat.

La tropa de la retallada espera impacient que arribi el 20N, gran dia per una victòria del PP. Saben que guanyaran i que no faran presoners. Saben que darrere seu el perseguidor inicia un procés de replantejament i que, durant un temps, no cal patir.

La tropa de la retallada està permanentment preocupada per la despesa, però no farà res per incrementar la recaptació un cop guanyin les eleccions. Poden perseguir el frau fiscal (90.000 milions d'euros anuals a l'Estat Espanyol), retallar en despesa militar (53 milions d'euros al dia!) o intentar que la família reial sigui una mica més campetxana del que ja ho és, però no ho faran. En primer lloc, perquè ningú persegueix el gruix dels qui possibilitaran la seva victòria. I en segon, perquè no tenen cap interès en recaptar més. L'estat és innecessari i els que menys tenen (cada cop més), que es facin fotre.

Rubajoy Duran

És d’agrair, quan arriba dimecres i des de Cugat.cat apreten perquè enviïs la columna, trobar-te part de la feina feta. Aquesta setmana no tinc cap dubte sobre què parlaré, car en Ferran Villaseñor (PSC) i en Jordi Puigneró(CiU) m’han aplanat el terreny. Parlaré, doncs, del candidat únic a les eleccions del país veí. El seu nom és Duran, Rubajoy Duran.

Rubajoy Duran és un paio –diguem-ho educadament- d’ideologia laxa o més aviat distreta. Uns dies aplica retallades i altres les critica, depenent d’on vinguin. Uns dies pensa més en l’amant catalana i altres en la querida espanyola. Rubajoy Duran té un sidral mental considerable. No sap si és socialdemòcrata, neocon, fatxa o totes tres coses. De fet, no sap massa coses, a part, és clar, del llenguatge inaccessible de qualsevol tecnòcrata del partit de torn. Evidentment, no sap ni que vol dir treballar ni patir per arribar a final de mes.

El que si que té clar, però, és que com a integrant de la classe política que viu d’aquest país (i de l’altre) no farà res significatiu per canviar les coses, ja li estan bé. Deixarà que segueixin privatitzant pertot fins que ni els bancs dels parcs siguin públics, que precaritzin i acomiadin, que converteixin la Universitat en un supermercat. Seguirà retallant drets socials i laborals en comptes de lluitar contra el frau fiscal, eliminar despesa militar o desmantellar aquestes màquines immenses de fabricar vent que són les Diputacions i els Consells Comarcals. Seguirà negant, per acció o omissió el dret a l’habitatge, al treball, a l’educació o la sanitat. Seguirà negant el dret dels i les catalanes a decidir el seu futur.

Aquest 20 N recomano a tothom que faci com jo i que dediqui el dia a alguna cosa més productiva que anar a votar a les eleccions d’un altre país. Llegir els russos, escoltar Queen o fer una marató de la sèrie els Soprano. Qualsevol cosa abans que anar a votar a unes eleccions on Rubajoy Duran, candidat d’Alemanya, l’FMI i demés amigotes, guanyarà de carrer.