Si t'estima, et regalarà una T10

El bo d'en Santi Vila, Conseller de Territori i Sostenibilitat, deia fa uns dies, preguntat per l'augment de tarifes del transport públic, que “Hem tocat la T-10 que precisament és la més sensible. Evidentment, perquè és on fas més mal, i on fas bé. És a dir, on aconsegueixes realment generar majors ingressos”. I afegia la cirereta: “Una T-10 a 10,30 (1 zona eh, que la nostra val 20,30) jo crec que no està malament”. I amb aquestes afortunades declaracions -com es nota que no posa els peus al metro ni per casualitat- es col·locava en posicions de medalla del govern dels millors, en aferrissada pugna amb Felip Puig (“la gent ha de tenir més por del sistema”) i Francesc Xavier Mena (“agafin el primer vol a Londres i vagin a servir cafès”). Queda lluny, això sí, del gran Duran, que davant la retallada de la prestació d'atur feia un balanç positiu perquè “no s'ha de fomentar el subsidi”. Penso, i crec parlar en nom de tots, que és corprenedor i motiu d'agraïment aital sinceritat dels nostres governants. Uns altres ens dirien que tot va bé i que ben aviat començarem a veure brots verds. Ells, en canvi, assumeixen la seva responsabilitat i ens ho diuen amb claredat meridiana: feu-vos fotre.

No marxem, però, del tema que ens ocupa: la profunda assequibilitat de la T10. Des que va començar la crisi, període en què la immensa majoria de la població ha vist minvar el seu poder adquisitiu, la T10 s'ha encarit un euro a l'any de mitjana. Així, davant l'atur massiu, la congelació del salari mínim o la devaluació de les pensions, la resposta és un encariment generalitzat dels preus. Un augment del tot incomprensible socialment, tenint en compte la quantitat de gent que depén del transport públic per anar a treballar, estudiar o anar a buscar feina. Un augment que comporta inaccessibilitat, i un servei públic, si no és accessible a tothom, no és vertaderament un servei públic.

No vull posar el dit a la nafra recordant que fa no massa, quan CiU no era al govern de la Generalitat, el nostre exalcalde i la nostra actual alcaldessa reivindicaven amb determinació la zona 1 per Sant Cugat, però no em negareu que hauria tingut certa gràcia que el Conseller que hagués fet aquestes declaracions hagués sigut l'afable Recoder. Els temps canvien i aquella reivindicació imprescindible ha marxat de les agendes de l'equip de govern de la nostra ciutat: Ja ens advertia l'alcaldessa fa uns dies que això de la zona 1 ja ens ho podem treure del cap i que ara l'horitzó és la T-mobilitat. Un nou títol que, com reconeix, no abaratirà els preus (¿?!)

O sigui, que ja ens podem anar acostumant a agafar els ferrocarrils a preu de caviar iranià. Jo l'altre dia vaig adquirir de bon matí una T10 per 20,30 i, la veritat, em vaig quedar fotut. Sincerament, per aquest preu esperava quelcom més que una targeteta. No sé, potser podrien posar una gravació que et desitgés bon dia i bon viatge, regalar un tiquet pel diari o un 2x1 al Pans & Company. Seguiríem igual de depauperats i el suposat transport públic seguiria sense ser-ho de debò, però almenys pujaríem al vagó amb una miqueta menys de mala llet.

Prometo que serà la darrera vegada

Fa pocs dies, el 26 de gener, s'han complert 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat. Unitats marroquines, blindats italians i soldats navarresos entraven a Pins del Vallès i el llavors encara poble (l'smart city encara trigaria unes dècades) era oficialment alliberat.* El mateix dia les tropes franquistes entraven triomfants a Barcelona i posaven fi a la Catalunya Republicana, alliberant-la així de la conxorxa orquestrada a nivell internacional per rojos, jueus i maçons.

Hom té la sensació que hi ha coses que fa temps que hem après i que, per tant, no cal tornar-hi. Malauradament, la realitat ens demostra que no, que la memòria i el coneixement de la història, allò que ens ha de dur a no repetir els errors del passat, no estan encara del tot socialitzades, i que l'amnèsia selectiva s'ha apoderat de part de la societat. I això em fa pensar en una frase del dramaturg Friedrich Dürrenmatt citada al pròleg del recull d'articles Elogis desmesurats, de Manuel Vázquez Montalbán: “Quins temps que corren, en què cal lluitar per les coses evidents!” I canvio el “lluitar” pel “recordar”.

Tot això -vaig al gra- comença quan un membre de Ciutadans (C's) Sant Cugat em diu al twitter -textualment- que “podria donar-te infinitat de testimonis on el mateix Franco fomenta l'ús del català parlat i escrit”. Després de rellegir-ho dos cops, d'agafar-me a la cadira, i comptar fins a 10 tres o quatre vegades entro, erròneament -clàssic error que no veus fins una estona després de cometre'l-, a la discussió. Ràpidament s'afegeixen altres Ciutadans, algun que altre de Sant Cugat, que sostenen la mateixa teoria. M'enllacen blogs on es parla d “el bulo de la persecución del catalán” i es donen suposades dades que contradirien la història evidentment manipulada que fins ara ens han explicat a tots plegats. Em diuen, també, que la qüestió nacional no va tenir res a veure amb el cop d'estat franquista i riuen quan els intento rebatre. Torno a comptar fins a 10. Cágate lorito

Bé, doncs, com que no tinc per costum discutir sobre obvietats com si la terra gira al voltant del sol, si la sang circula dins del cos humà o si el capitalisme mata o no, ho faré per escrit i sintèticament per darrera vegada. I quan acabi, no penso perdre un nano-segon més amb aquesta qüestió.

L'arribada del franquisme, a part d'una repressió generalitzada i brutal de caràcter polític, comporta una nova fase en la ofensiva contra el català. Immediatament es prohibeix l'ús públic del català, als rètols, als noms de carrers, als llibres i tot tipus de publicacions i a l'escola, entre altres. Durant tot el franquisme, a més, no es permetrà posar noms en la nostra llengua. El governador civil de Barcelona ho deia clar, el 1952, després que li demanéssin autorització per publicar una revista en català: “¿ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalan vuelva a ser de uso público?” La qüestió nacional i la llengua, com veiem, no hi tenien res a veure en tot plegat.

Però no cal anar al franquisme per trobar persecució del català. Els decrets de nova Planta (1716), a part d'abolir les institucions d'autogovern, ja el prohibien a l'administració de justícia. La Cédula d'Aranjuez (1763) a l'ensenyament, i des de llavors, quasi 3 segles de lleis i disposicions destinades a eradicar la llengua catalana, ni més ni menys. Ja li deia el Comte-Duc d'Olivares a Felip IV a mitjans del segle XVII, que no es limités a ser el monarca dels diferents regnes, sinó que el seu obejectiu havia de ser “reducir estos reinos al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.

El 1801 el català quedava exclós del teatre, el 1838 era prohibit als epitafis, el 1862 a les escriptures notarials, el 1870 al registre civil. El 1896, fins i tot es va prohibir en converses telèfoniques!

Evidentment, tot i que això que explico estigui àmpliament documentat i sigui fàcilment accessible, sempre hi hauran ciutadans (noti's el doble sentit) que ho negaran. De la mateixa manera que hi ha miserables que neguen l'Holocaust o el bombardeig de Gernika, i l'afable Pio Moa defensa que la guerra la van començar Companys i el PSOE. Ja s'ho faran, a mi que no em maregin.

¨* al blog Història de Sant Cugat del José F. Mota podeu trobar una bona explicació dels últims dies del Sant Cugat republicà: http://historiasantcugat.wordpress.com/2013/05/02/els-ultims-dies-de-pins-del-valles-lentrada-de-les-tropes-franquistes-a-sant-cugat/

From Gamonal with love

Tinc un pensament recurrent: en realitat tot plegat és un immens decorat i els dolents -entre ells Millet, Bárcenas, directius de grans corporacions i algun membre del Club Bilderberg, per exemple- estan còmodament asseguts a un sofà-chaise longue, contemplant l'espectacle i maridant-ho amb Martini i vodka -sacsejats i no barrejats, evidentment-. La cosa consisteix en posar-nos a prova: fins quan podem resistir sense reaccionar i apretar a córrer o engegar-ho tot a rodar. Per provocar-nos augmenten el pressupost de defensa mentre es retalla pertot, es gasten els nostres diners en guerres per petroli, ens roben els drets socials i laborals que fins ara teníem, ens posen la T10 a preu de tòfona o ens esclavitzen a la feina amb el xantatge implícit que ens diu “a fora n'hi ha una pila que es barallarien per aquesta feina”. Etcètera etcètera.. I així anar provant. Si cola, cola i tiro perquè em toca.

El que passa és que aquest joc pervers mai s'acaba perquè, a base d'acumular ensurts, la immensa majoria de la població s'ha instal·lat de ple a la fase de tolerància. Saturats de notícies negatives, de robatori legalitzat, de corrupció a tots els nivells, o de que aquells a qui votem siguin mers executors de les polítiques que altres decideixen, quedem paralitzats i resignats a, com a molt, posar una butlleta en una urna i fer algunes cassolades o concentracions amb pancartes amb lemes més o menys enginyosos. Ens la foten, protestem pacíficament i tornem cap a casa, sí és que la tenim. Periòdicament pensem si tot això serveix d'alguna cosa. Resultat? Ens les empassem doblegades, una darrera l'altra. I per si fos poc, davant de la creixent tensió social i conseqüent mobilització ciutadana, l'Estat ni es planteja respondre anant a l'arrel del problema -les profundes injustícies socials- i només ofereix repressió, amb una llei de seguretat ciutadana que trepitja els drets d'expressió i de manifestació.

I enmig d'aquesta dinàmica de retrocessos i derrotes, un barri de Burgos decideix que el bulevard és la gota que fa vessar el got. Gamonal es revolta perquè ningú entén que un dels ajuntament més endeutats de l'Estat es gasti una milionada en el context actual i amb tantes altres accions necessàries per finançar, encara menys en un barri amb 18.000 aturats. Els veïns ocupen el carrer durant 5 dies i 5 nits i, alternant mètodes -diguem-ne- convencionals i mètodes -diguem-ne- no tant convencionals, aconsegueixen que de moment l'alcalde paralitzi les obres. Les protestes de suport als veïns de Gamonal s'estenen a desenes de ciutats de l'Estat.

Mentrestant, a l'espera de veure com evoluciona l'espurna de Gamonal, penso que podríem reflexionar sobre els mètodes de protesta i lluita. Perquè les eines només ho són realment si serveixen per assolir l'objectiu. I sinó, cal replantejar-les.

Un local del carrer Migdia

D'aquí a poc farà 11 anys que va néixer el Casal Popular La Guitza. Recordo perfectament el primer cop que vaig entrar al local del carrer Sant Martí 14, la primavera del 2003, tímid, sense conèixer ningú però amb il.lusió i ganes de col·laborar en aquell projecte amb tantes persones amb qui compartia inquietuds i idees. Allà vam organitzar xerrades, jornades culturals, calçotades multades per l'ajuntament del senyor Recoder, i també festes i concerts oberts a tothom. Allà vaig aprendre a fer assemblees, a fer comandes i a canviar barrils de cervesa, a encartellar de matinada, a escoltar qui pensava diferent i, si s'esqueia, a rebatre'l.

Vam haver de marxar del carrer Sant Martí i buscar i adequar un nou local. Una travessia pel desert de més de 2 anys on vam perdre gent i durant la qual, en alguns moments, vam dubtar seriosament si engegar-ho tot a rodar. No tenir local limitava enormement la nostra activitat, i els que vam seguir creient en el projecte sovint estàvem cansats i desanimats. I, mentre fèiem el sostre, amb el Jaume ens discutíem per si s'hi havia de deixar fumar o si havíem d'insonoritzar. Però vam aconseguir obrir de nou i el casal va tornar a funcionar. Noves cares, gent jove amb les mateixes ganes que jo quan vaig entrar al local del carrer Sant Martí.

L'altre dia hi pensava, en tot plegat, mentre fèiem el Quinto. De la gent que hi erem fa 10 anys en quedàvem molt pocs, però tot funcionava a la perfecció perquè els més joves s'hi deixen la pell. Com sempre durant les festes de nadal -inclús quan no teníem local- desenes de persones sacrifiquen els seus dies festius per muntar una festa oberta a tothom, sense cobrar un duro, amb l'únic objectiu d'organitzar-ho bé, i també, no ho amaguem, contribuir a l'autogestió d'un projecte sense ànim de lucre que ofereix activitats de tot tipus obertes a tots els i les santcugatenques.

Pot semblar una tonteria i hi ha qui potser cau en la temptació de veure-ho com quelcom normal. En absolut ho és. En la societat profundament individualista en què vivim, fer coses sense esperar massa a canvi no és massa habitual. Muntar el Quinto, el Correllengua, col·laborar amb les Festes Alternatives, organitzar actes periòdicament, o simplement aixecar la persiana cada setmana, són valuoses mostres de compromís amb la nostra ciutat i amb la transformació social.

Jo no sé vosaltres però jo -falca publicitària- estic francament orgullós de ser soci del Casal Popular La Guitza i poder col·laborar -des de fa un parell d'anys molt modestament, tot s'ha de dir- amb totes les persones que hi dediquen gran part de la seva vida.

Sí, Jordi, el capitalisme mata

Fa ja uns mesos que els tuitaires santcugatencs i els de més enllà van poder assistir a un debat encès al voltant d'un parell de comentaris de menys de 140 caràcters. Tot va començar quan, després de llegir un article, vaig dir que “Entre 2007 i 2011 els suïcidis a Catalunya han augmentat de 377 a 478 #ElCapitalismeMata #NoÉsCrisiÉsCapitalisme”. Comentari al qual el fins fa poc tinent d'alcalde Jordi Puigneró va respondre dient que “En aquest període també han augmentat el % de mosques mortes caçades per gripaus”

La majoria de la parròquia piuladora va censurar el comentari d'en Jordi Puigneró, al considerar-lo una mofa o, com a mínim, desafortunat. Lluny de reconèixer el més mínim error, l'autor contratacava dient-me que la meva afirmació era estúpida, un sensesentit i que fer-la tenia el mateix nivell intel·lectual que dir que conduir mata (tot textual). Com ens demostrava als seus tuits en Jordi, tots menys ell ens equivocàvem de totes totes, i fins i tot ens reptava a un “debat seriós” sobre la qüestió comparant PIB i índex de mortalitat (sic). No crec que a aquestes alçades sigui necessari dir que el PIB no serveix en absolut per comparar països, ja que no mesura el grau de distribució de la renda, com sí que ho farien la Corba de Lorenz o l'índex de Gini, oi?

Mata, i molt

I és que la meva afirmació no tan sols no era un sensesentit, sinó que es basa en números, en dades objectives, en la contrastació empírica. I no cal anar a èpoques de crisi, on per exemple a l'Estat Espanyol han augmentat un 25% els suïcidis i a tot Europa un 11,7% entre els joves. No cal anar a la crisi, inherent al sistema, on s'aprofita per concentrar una mica més la riquesa i aprofundir en les desigualtats. Perquè quan teòricament funciona òptimament, el sistema també mata.

No són, doncs, anomalies ni casualitats els prop de 100.000 morts de gana i malalties curables al dia (36,5 milions a l'any), els 2000 milions de persones que no tenen accés a fàrmacs essencials, els prop de 900.000 que pateixen malnutrició crònica o que quasi la meitat de la humanitat visqui amb menys de 2 euros diaris.

És la dinàmica -i no l'excepció- d'un sistema basat en la competència (i tots sabem que a les competicions hi ha guanyadors i perdedors) la que posa en serioses dificultats per sobreviure a la majoria de persones del planeta. Una dinàmica depredadora que, a més a més, també posa en entredit la supervivència del planeta terra. És més, si volguéssim estendre l'opulent modus vivendi dels països occidentals al món sencer, necessitaríem entre 3 i 5 planetes.

Si, Jordi, el capitalisme mata. I mata molt. Més que cap altre sistema en tota la història de la humanitat. I això que no hem parlat de les guerres i els milions de morts provocats pels abanderats del món lliure a l'hora d'impedir amb bombes i napalm que qualsevol projecte polític qüestioni els fonaments del sistema. No acabaríem.

Diverses maneres de matar

I és que fins i tot el Sant Pare – en això convindràs amb mi Jordi que és un personatge gens sospitós de patir com jo el mal del bolxevisme- diu que el sistema no és només injust des de l'arrel, sinó que mata perquè hi predomina la llei del més fort.

I per cloure, em sembla escaient citar, un cop més, Bertold Brecht:

“Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d´aquestes coses són prohibides al nostre Estat.”

Teatro del bueno

Al darre ple, després que el president del comitè d'empresa de Delphi intervingués i es proclamés el suport de l'ajuntament als treballadors de l'empresa, l'alcaldessa es va comprometre a reunir-se amb tots els grups municipals per tractar la delicada situació, després que l'empresa plantegés un ERO per 171 treballadors, una quarta part de la plantilla.

Això passava un 18 de novembre i, al moment d'escriure aquestes línies, deu dies després, encara no hem rebut cap convocatòria. És més, a finals de la setmana passada des de la CUP vam enviar un correu electrònic a l'alcaldessa i als portaveus d'ICV i PSC demanant que la trobada es fes el més aviat possible. Cap resposta. Suposo que com que ja tenim la moció aprovada i la notícia als mitjans, ja no cal fer res i ens podem dedicar a una altra història.

Ahir a la tertúlia de cugat.cat la valoració de tot plegat era bona. “Hem parat el cop”, “bona notícia”, “bon acord” eren els comentaris de quasi tots els grups. Però, tot i que és cert que l'acord reduirà l'impacte de l'ERO en 44 treballadors, no és menys cert que 31 seran acomiadats.

No sé expressar el sentiment que em provoca veure que tothom celebra aquest acord. Suposo que fa molts anys que estem acostumats a que els sindicats pactin en comptes de lluitar, a assumir el mal menor, i a permetre que molts empresaris se saltin les normes d'un joc ja de per sí injust. Perquè, no sé on m'he perdut, però tota la vida ens han justificat la plusvàlua pel risc que assumia l'empresari a l'hora d'invertir. Com que hi podia perdre molt, tenia dret a quedar-se els guanys. Però la realitat és que quan les coses van bé, els beneficis van a les seves butxaques, i quan van maldades són els treballadors qui paguen els plats trencats.

Hem fet tot el que podíem? Perquè no hem batallat per aconseguir acords basats en la voluntarietat i que els dies de menys i el conseqüent cost es repartissin entre tots per impedir que ningú anés al carrer? De què serveix aprovar mocions i elogiar la capacitat d'entesa i negociació de tots els grups municipals per arribar a un acord si després no complim els nostres compromisos?

Un fantasma recorre Sant Cugat

Un fantasma recorre Sant Cugat. I no, no és el del comunisme. És el fantasma del blanc i negre i dels tronats discursos decimonònics. Com que potser amb aquesta definició no s'acaba d'entendre què vull dir, ho il·lustraré amb 3 vinyetes. En blanc i negre, per suposat.

1ª: ple municipal, 21 d'octubre

La regidora del PP Mª Dolors Domènech intervé al ple per explicar el seu vot contrari a una moció de la CUP contra el maltractament animal. Cito textualment:

“Nosaltres, com a grup i com a persones, no estem a favor del maltracte (sic) animal. El què passa és que vostés polititzen una festa (...) que segons grans escriptors i pintors ha donat un caire (sic) d'educació a la societat espanyola. Només els hi vull llegir unes paraules que va dir Tierno Galván, que no és sospitós de ser ni espanyolista, ni de dretes, ni res: Los toros son el acontecimiento que más ha educado social e incluso politicamente al pueblo español. I per últim també dir que Joaquin Sabina i en Serrat, quan parlen dels crítics antitaurins, parlen de la ignorància dels mateixos.

Vostes també diuen el baix caràcter (sic) democràtic del govern espanyol. Jo em pregunto si el baix caràcter democràtic no el tenim aquí quan es prohibeix per prohibir. Nosaltres estaríem d'acord, i gràcies a que el partit socialista ha presentat una esmena perquè s'ampli el maltracte a tots els altres bous, a tots els animals, pues (sic) la moció queda una miqueta millor, perquè sinó no era massa creïble el que vostés deien, de veritat. Vostés només anaven a les corrides pel fet de que són una festa espanyola. Per això els hi he fet arribar aquest dibuix, perquè vegin que és un art i “lo” que vostés tenen és una manca de coneixement del que estan dient, gràcies.”

Aviam senyora Domènech, expliqui's, perquè els santcugatencs després de tal delirant desplegament argumental no hem entès res. Estan en contra del maltractament o és un art? Deixi'm, també, com ha fet vosté, citar un cantant que m'agrada més que els esmentats. Es diu Paco Ibañez i m'agrada especialment aquella cançó en què diu “A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar”.

2ª: expulsions a la parròquia

Fa temps que es comentava pel poble, però ahir va arribar als mitjans nacionals. Es tracta de l'expulsió d'una monitora de la parròquia a causa de la seva opció sexual. Pel simple fet de ser lesbiana i voler dur-ho amb total normalitat, vaja. El rector de la parròquia no diu ni mu davant aquesta denúncia i el Bisbat, des de Terrassa, dissimula. Un bravo pels 13 monitors que han marxat en desacord amb aquesta decisió. I com que avui tinc el dia de les cites musicals, me'n ve una al cap d'Evaristo Páramos, cantant d'uns quants grups memorables, que diu més o menys així: “Cómo se os exige que no folleis, no quereis dejar follar a los demás”.

3ª: tertúlia a cugat.cat

Un regidor nega el dret a decidir amb l'argument definitiu de “el dret a decidir no existeix”. No entraré en debats metafísics sobre l'existència o no de determinats drets, no és el lloc, però jo em preocuparia si els meus únics arguments per frenar la voluntat majoritària de la societat fóssin aquest i la Constitució.

Tan sols unes qüestions: Puc entendre que algú defensi que les constitucions han de ser perennes, tot i que jo pensi que s'haurien de referendar a cada generació i que les lleis han de servir a les persones i no coartar-ne la llibertat. Puc entendre que es defensi que va ser votada per una gran majoria, tot i que dels ciutadans vius a dia d'avui ni 3 de cada 10 la votéssin (afirmativament o negativa). El que no puc entendre és que s'obvii el context del tot extraordinari en què es va aprovar el text. Defensors de la Constitució, de debò creuen que el 6 de desembre de 1978, després de més de 3 dècades de dictadura, adoctrinament nacionalcatòlic, eliminació sistemàtica dels opositors i amb el temor (confirmat 3 anys després) a un cop d'estat que fes tornar la situació anterior, la votació es va produïr amb normalitat?

Entretinguts ho estem

Casualitats casualment casuals

Dilluns 14: s'anuncia l'allargament del conveni de col·laboració entre el Teatre-auditori, el Museu i HP, pel qual la multinacional aportarà 15.000 euros anuals i posarà la seva tecnologia a disposició de la difusió de les propostes del Museu. A canvi, rebrà dos abonaments, facilitats per dur a terme les seves activitats a l'Auditori i el seu logotip figurarà als cartells de les activitats del Museu. Si en comptes d'un ciutadà crèdul i confiat fos una mica malpensat, probablement tindria la temptació de relacionar aquesta sponsorització i la fotografia de responsables de l'empresa i l'alcaldessa somrient amb el fet que l'equip de govern rebutgés, abans de l'estiu, la moció que vam presentar de suport a la vaga dels i les treballadores d'HP i es posés inequívocament al costat de l'empresa. Però una cosa no té res a veure amb l'altra.

Dijous 17: 6 nous acomiadaments a HP Consultoria, dos dels quals persones amb discapacitat. Amb aquests ja portem 220 acomiadaments els darrers dos anys. El dissabte, la Consellera de Benestar i Família visitarà l'empresa en el marc de la diada solidària que organitza anualment.

La política és cosa de xusqueros

Dimecres 16: participació de l'exalcalde Recoder a un debat sobre desafecció política a ESADE. En té prou amb una estoneta per dir 1- que des que va renunciar al seu escó i va fitxar per la consultoria-auditoria KMPG viu infinitament millor i 2- que això de la política és cosa de “xusqueros”. Valoracions a banda -home Lluís, has estat uns quants anyets dedican-t'hi a això dels “xusqueros”- vull dir, i crec parlar en nom de tots i totes, que 1- ens alegrem profundament que el nostre exalcalde hagi millorat el seu nivell de vida i 2- que hem enriquit el vocabulari amb una paraula que fins ahir molts no havíem sentit mai i que segons Recoder serveix per designar “aquelles persones que, a la mili, anaven progressant i després de treballar moltes hores i de demostrar fidelitat, acaben en una bona posició”. Això no obstant, el que molts esperem des de fa mesos no són novetats sobre la seva vida o riques aportacions lèxiques, sinó que expliqui d'una vegada per totes si quan era alcalde estava al corrent de l'espionatge a membres del govern i l'oposició encarregat a Método 3. Seria tot un detall.

Això ja ho hem viscut. Això o quelcom molt semblant

Dimarts 15. Hoboken anuncia que aquest dissabte estrena un espai per esdevenir la primera discoteca del Vallès per a joves de 14 a 17 anys. La nostàlgia m'envaeix i recordo quan Hoboken havia de ser una sala de concerts amb bucs d'assaig, quan més tard es pretenia convertir-la en el “Razzmatazz del Vallès”, o quan es va dir que s'apostaria decididament pels grups locals. En menys d'un any, 3 etapes, 3 gerents i un reguitzell de replantejaments conceptuals. Deuen ser coses de l'emprenedoria i el reinventar-se constantment que tant preconitzen els que manen aquí i allà. Aquesta vegada és la bona. Segur que sí.

Sobre percepcions, com sobre gustos, no hi ha res escrit

Dimarts 15 també es presenta la darrera onada de l'observatori sociològic a Sant Cugat. El govern aprova còmodament i l'alcaldessa encara més. A més de veure que un 89.4% està bastant o totalment satisfet de viure a Sant Cugat, podem constatar que existeix vida a altres planetes: un 4% dels enquestats creu que la situació econòmica és bona o molt bona. Però també hi ha altres dades interessants: Un de cada tres santcugatencs ha perdut la feina o ha vist algun familiar perdre-la els últims 6 mesos. Un 26.7% dels enquestats té problemes per arribar a final de mes, i més d'un 12% malda per pagar-se la llum, l'aigua, el gas, el lloguer, la hipoteca o l'alimentació.

Un lustre, quatre lustres, mig lustre

Qui lustres passa, estafa empeny

I com qui no vol la cosa, ja fa 5 anys de la fallida de Lehman Brothers. El setembre de 2008, la companyia ianqui de serveis financers, que havia superat una guerra civil, el crack del 29 i moltes altres vicissituds, no podia resistir la crisi financera provocada pels crèdits subprime. La crisi esclatava i polítics, economistes i empresaris carregaven, uns amb més convicció que altres, contra els excessos del sistema -poques vegades contra el sistema en sí mateix- que ens havia dut al col·lapse. La recepta semblava clara: calia penalitzar banquers, grans empresaris i polítics negligents que havien tolerat l'especulació financera i immobiliària. L'unanimitat era tal que fins i tot l'entranyable ZP s'atrevia a parlar de refundar el capitalisme...

Un lustre després, però, res de res. Cap canvi estructural. Res de regular el sistema financer, al contrari, el rescatem amb els diners de tots. El frau fiscal no només no es persegueix sinó que s'amnistia. Res d'augmentar impostots a les grans fortunes. Com a cada crisi cíclica del sistema -no es tracta de cap error, són inherents a aquest- la riquesa es concentra cada cop en mans de menys persones. Els drets socials i laborals són escapçats, desenes de desnonats a diari, una quarta part de la població vivint sota el llindar de la pobresa, els joves emigrant, etc. Andy Robinson, corresponsal de la Vanguardia -diari ben poc sospitós de criptobolxevisme- a Davos, explica en una entrevista a l'ARA que el Fòrum de Davos, aquella porta giratòria gegant entre els poders polític, econòmic i financer, ara respira alleujat, ja que s'està tornant a l'status quo d'abans de la crisi. L'endeutament de les empreses ja és superior al d'abans de la fallida de Lehman Brothers, mentre adoptem el receptari neoliberal sense esmenes. Tornem a engreixar la maquinària que ens ha dut al desastre.

4 lustres: 20 anys amb Auditori...i 20 anys sense sala petita...

Dilluns va tenir lloc l'acte de celebració dels 20 anys del Teatre Auditori. I en primer lloc, evidentment, alguns reconeixements: per tota la gent que s'hi deixa la pell perquè tot estigui sempre a punt i per aquells que intenten programar amb la màxima varietat i qualitat. És innegable que la oferta del Teatre Auditori té una gran acceptació, com ho demostra el 75% de mitjana d'assistència (percentatge, per cert, que es va superar a l'acte de la CUP amb Obrint Pas de l'11 de setembre: 79,18%). Pràcticament tothom, però, coincideix en el fet que a Sant Cugat fa falta una sala petita -mai m'ha agradat sala B per la connotació d'inferioritat que denota-. El debat va més enllà de si cal o no un Teatre Auditori en una ciutat com la nostra o si ens gastem o deixem de gastar més o menys en cultura. La qüestió és que una ciutat amb tantes entitats, grups musicals i gent que fa teatre de base, necessita un equipament en condicions per tal que desenvolupin les seves activitats. I mentre a l'auditori tenim obres de primera línia amb artistes de solvència contrastada, molts santcugatencs les passen XXXXX per dur a terme les seves activitats. Hoboken? Ni está ni se la espera. Ja ho deia Dissidència Sònica.

Mig lustre a l'ajuntament

I entre crisi i Teatre Auditori, fa dos anys i mig que la CUP fem feina a l'ajuntament. Entre copets a l'esquena, somriures condescendents i majories absolutes, intentem denunciar lustres d'estafa del sistema i lustres de promoure cultura d'alta volada sense risc mentre les entitats i els joves de la ciutat han de fer mans i mànigues per sobreviure. Perquè massa sovint ens deixem enredar per la primera impressió, per la bonica façana. Però darrere una sala A sempre hi ha una sala B, i darrera els aparadors sempre hi ha la realitat.

730 dies i algun més

Ja fa dos anys que a la pregunta de “jura o promet per la seva consciència i honor, complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor amb lleialtat al Rei, respecte als drets de la persona i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat i l’Estatut de Catalunya?” vaig dir que sí perquè m'hi obligaven, però que al què em comprometia de debò -i no perquè m'hi obligués cap constitució ni llei- era a treballar per la justícia social i la llibertat nacional del meu poble. Després de 24 mesos, més de 30 plens i centenars de propostes i discussions, em permeto fer alguns comentaris.

I tu més

Al ple municipal, aquella escenificació mensual en què molt sovint et preguntes si realment estàs fent quelcom útil, una de les dinàmiques habituals és l'”I tu més”, consistent en criticar el què fan els altres partits prescindint totalment de la coherència i del mínim sentit de la vergonya. Els qui ara no tenen el govern, critiquen l'actual perquè fa coses que ells abans feien i viceversa. “Ens van deixar el país pitjor del què ens pensàvem” o “vostés quan van governar feien el mateix” són oracions recurrents que avorreixen el ciutadà més motivat i afavoreixen una miqueta més a la desafecció que tan els preocupa després de cada comptesa electoral. Tan o més preocupant que la dinàmica en sí, considero el fet que molts semblen sentir-se còmodes dins d'aquesta dinàmica que no duu enlloc.

Les mocions se les endú el vent

Quan s'aproven mocions i els conseqüents acords, estaria bé, encara que fos per dissimular i esmorteïr la duresa d'aquesta majoria absolutíssima, dur-los a la pràctica. Al darrer ple ,des de la CUP vam plantejar una moció de suport a la difusió i realització d'actes de les entitats que demanava, entre altres coses, estudiar l'exempció de fiances o l'assumpció de l'assegurança de responsabilitat civil per les entitats sense ànim de lucre (cosa que es fa a altres llocs), treballar per la celeritat en la resposta a les instàncies o el compliment d'un acord de feia dos anys pel qual s'instal·larien cartelleres d'ús exclusiu per les entitats. Després que a la moció li féssin tantes esemenes que no l'haurien reconegut ni els seus pares amb el DNI a la boca, vam decidir retirar-la. Perquè som aquí per defensar interessos col·lectius i no per aprovar acords estèrils.

Legalitat i legitimitat

Al llarg d'aquests dos anys, el debat al voltant de la legalitat i la legitimitat ha aflorat permanentment, i nosaltres no ens cansarem de dir-ho: Més enllà que les lleis siguin el reflexe dels interessos dels que manen, si no serveixen per servir a la ciutadania, s'han de canviar. I mentre no es canvien, és legítim desobeir-les, si s'escau. Què hem de fer sinó mentre treuen a la gent de casa seva per donar-la als bancs? Què hem de fer si no ens deixen fer una cosa tan elemental com un referèndum per expressar la nostra voluntat?. Què hem de fer si qui ha arribat al govern ho ha fet mentint amb promeses que sabia impossibles i aplica mesures diametralment oposades al seuew programa? Ens hem de quedar quiets mentre veiem com ens hipotequen el futur perquè la llei els empara?

Dedicatòria

I com que aquesta és l'última columna de la temporada, vull enviar els meus millors desitjos a dos il·lustres santcugatencs que aquest any s'han retirat de la primera línia: Primer de tot a en Lluís Recoder, exalcalde i exconseller que, després que la seva conselleria hagi malvenut Aigües Ter-Llobregat i Tabasa, (vendes de les quals, com els demés catalans, els santcugatencs patirem les conseqüències) ha desaparegut completament de l'arena política i, sempre segons les males llengües, no agafa el telèfon als mitjans locals per dir què en sabia ell de l'espionatge de Xavier Martorell a membres de l'equip de govern. L'altre record és per l'esmentat Xavier Martorell, que alliberat dels seus càrrecs de president de CDC a Sant Cugat i cap dels serveis penitenciaris de la Generalitat, als quals va renunciar per motius de salut i personals (sic) , deu estar gaudint de les millors vacances dels últims anys. Que durin!