Pixades fora de test. Resposta a la columna "un merder de vies".

Dilluns passat vaig llegir atentament, com faig cada dia, les columnes de Cugat.cat, i després de llegir la del Pere Casajoana sobre el conflicte de Can Vies, m'he vist obligat a respondre.

1ª pixada fora de test

“Tant els han afectat els èxits electorals aquells que no es van voler presentar a les eleccions? “

Haig de dir que he hagut de rellegir el fragment. Els aldarulls són culpa de com hem paït els resultats els de la CUP -que vam valorar no anar-hi perquè ara mateix amb aquesta UE no hem de fer-hi res-? Els aldarulls són conseqüència de la reacció de la CUP? Una conclusió com a mínim inquietant. L'única relació que jo veig amb les eleccions és el càlcul polític que ha fet CiU per no desallotjar Can Vies abans dels comicis, conscient del malestar que generaria i que això podia afectar-li negativament.

2ª pixada fora de test

“De cop i volta aquells xicots tan eixerits de samarretes reivindicatives que tant fan per la vida cultural dels pobles i ciutats han justificat públicament la violència i l'han exacerbada, i el resultat ha estat tremebund.”

Com que es refereix a la CUP (home, que en digui el nom, que ja som grandets), diré que cap responsable polític de la CUP ha justificat la violència, encara menys exacerbar-la. I qui digui que el diputat David Fernández ho ha fet té certs problemes de comprensió.

EL responsable polític que sí que ha donat suport a algun tipus de violència de manera clara i diàfana ha estat l'alcalde Trias, amb els antiavalots de la BRIMO, coneguts per la seva mesura i respecte a drets fonamentals com el de manifestació. Per cert, abans que comencéssin els aldarulls Sants va ser près per desenes de furgones i centenars d'antiavalots, que van ocupar el barri literalment. Violència, per cert, la de la BRIMO (agredir de manera arbitrària, pegar a periodistes degudament acreditats, assaltar la seu d'un mitjà de comunicació, etc) substancialment diferent a la dels qui provoquen els aldarulls. Perquè recordem que els antiavalots són funcionaris públics i els paguem entre tots. I no precisament perquè cada cop que actuen s'ultralimitin com ho fan.

Com a cosa positiva d'aquesta pixadeta fora de test cal dir que, home, prefereixo que em qualifiquin de “noi eixerit de samarretes reivindicatives” que d'alguna altra cosa.

3ª pixada fora de test (prèvia fal·làcia ad hominem)

Després de voler reforçar el seu argument desacreditant-nos dient que tenim “nul·la responsabilitat, nul·la capacitat de gestió” ens diu: “Molts d'aquells que reclamen més pirmi, més beques, més habitatge, més sanitat i més educació per a tothom són els mateixos que advoquen per l'autogestió?” On és exactament la contradicció? No es pot reivindicar la sanitat o l'educació pública i de qualitat i al mateix temps, mentre el sistema en què vivim no ofereix els espais necessaris per les iniciatives socials i culturals, treballar per l'autogestió? Aquí haig d'admetre que m'he perdut del tot.

4ª pixada fora de test

“Algun d'ells han fet piulades a Twitter evocant la fugida del país d'aquells altres catalans que no vulguin una Catalunya independent”. El regidor es refereix a una piulada meva on preguntava a un regidor del PP què farien quan Catalunya fos independent, si marxarien o es quedarien. I ho preguntava de debò, perquè he sentit tants cops a membres del PP (també de Sant Cugat) dir que no volen viure -ni que els seus fills visquin- en una Catalunya independent, que estic intrigat per saber què faran quan ho sigui. I no, Pere, per desacreditar a la CUP no tot s'hi val. I això és manipular i mentir.

Propina

Entenc perfectament que el senyor Casajoana estigui enfadat per les seus de CiU empastifades o atacades, res a dir. I també és respectable que estigui contra els aldarulls de Sants.

El que em sobta és que no he vist cap article del mateix regidor lamentant tan enèrgicament els desnonaments conseqüència del sistema econòmic que ell defensa, la gent que se suïcida perquè no vol que la facin fora de casa, que el 25% del país estigui sota el llindar de la pobresa, que un de cada dos joves estiguin a l'atur, que la BRIMO tregui ulls a ciutadans i els consellers del seu partit menteixin i ho neguin de manera vergonyant, o que l'afable Felip Puig amenacés a tots els catalans dient-nos que havíem de tenir por del sistema. Està molt bé condemnar la crema de contenidors i la destrossa de mobiliari urbà, és clar, però la violència o la condemnen tota o no s'hi val.

Hipocresia, tupinades i pa de xapata

Fins que he enviat aquesta columna he estat dubtant si fer-ho o no, en senyal de condol per l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó. Però després de pensar-hi he decidit que seria molt hipòcrita i profundament estúpid per part meva deixar de fer el que faig normalment, quan cada dia al món moren milers de persones a conseqüència de les injustícies inherents al sistema, per violència de gènere o per algun altre tipus de modalitat de mort violenta i ningú diu ni piu. Vaja, que ningú amb dos dits de front suspendria les seves activitats habituals -ja sigui escriure una columna o fer una campanya electoral, per dir alguna cosa, per una mort d'un càrrec polític (coneguda com la dona dels 13 sous) i al dia següent miraria cap a una altra banda quan algú a qui estan a punt de desnonar se suïcida o quan 200 immigrants desapareixen prop de Lampedusa-. Columna enviada, doncs.

Acabar enviant aquesta columna a temps, tanmateix, no ha estat una empresa fàcil. Represa la campanya electoral -ja que l'aturaven podrien haver-ho fet de manera indefinida i estalviar-nos un patiment innecessari- em vaig trobar amb el dilema de sempre: sobre què escriure la columna?. El primer que em va passar pel cap va ser comentar quelcom sobre la campanya de les eleccions europees. Hauria pogut parlar, per exemple, de la facilitat/cara dura amb què el candidat de Ciutadans, Javier Nart, ha justificat tenir un compte a Suïssa i ha seguit fent campanya omplint-se la boca de renovació i altres bondats. Hauria pogut parlar també de les sensacions contradictòries que em provoquen algunes proclames: quan veig gent del PSOE parlar de reaccionar, de canviar Europa o de qüestionar l'austeritat i les retallades no sé si riure o anar corrent al lavabo. O , perquè no, de l'entrevista que vaig veure a un dels candidats a presidir la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, en què deia, sense que se li escapés el riure ni un moment, que estava tan content per les millores que estava experimentant l'Estat Espanyol gràcies a les reformes de Rajoy i al sacrifici dels espanyols.

Però les eleccions europees són, a més a més de poc participatives, profundament tedioses. Com que m'agrada més la política local, doncs, vaig pensar que la columna podria girar al voltant de la moció que des de la CUP presentem al proper ple per la igualtat d'oportunitats de totes les candidatures, tinguin o no representació. Hauria comentat que la qüestió dels blocs electorals, que vulneren el criteri periodístic, o el fet de repartir les zones per penjar cartells segons els resultats a les darreres eleccions són una forma contemporània de tupinada, ja que no donen les mateixes oportunitats a tothom i contribueixen a què es perpetuï l'actual estat de les coses. Estic profundament intrigat per veure què votaran els diferents grups al ple i com justificaran alguns el seu vot contrari a una qüestió de democràcia tan elemental.

La ciutat dels forns

Però he acabat optant per tractar una qüestió molt més prosaica que fa temps que em preocupa: Els forns de pa a la nostra ciutat. I és que, a part de ser la ciutat amb més directors executius (CEO) per càpita, de tenir passos de vianants que s'il·luminen quan passes, tenir la ràtio més alta de socis del Futbol Qatar Barcelona o estar lluitant dia a dia per esdevenir la població que expulsa més persones perquè no es poden pagar el lloguer, estic convençut que Sant Cugat és la ciutat amb més forns per habitant dels Països Catalans i del món en general. Per què n'hi ha tants? Tant pa mengem els i les santcugatenques? Em sembla realment inquietant. En alguns carrers n'hi ha 3 en menys de 100 metres. N'hi ha de tot tipus: de normalets, de pijadetes variades, n'hi ha que es fan dir forns i algun encara queda que fa servir el cada cop més en desús nom de “fleca”. Altres opten per afegir la paraula “degustació” al darrere, cosa que pel que he vist tan sols implica tenir 4 tauletes per poder-hi prendre quelcom. Cadascú sabrà si suca molt pa a les salses o quants cops fa pa amb tomàquet a la setmana, però a mi no em surten els números.

Suárez, la immersió i el baròmetre

Ple calentet

Deu ser perquè ja estem plenament instal·lats a la primavera. O potser és cosa d'aquest clima crispat i asfixiant proper al nacionalsocialisme que divideix famílies i provoca agressions constants a casa nostra. Tant és. La qüestió és que el ple d'abril comença calentet perquè el portaveu de Ciudadanos repeteix la cantarella que el castellà està discriminat a Catalunya i que si tomba i que si gira i que si bla bla bla. Quina mandra, de debò. Una altra persona, també des del públic, diu que la immersió lingüística és igual que el franquisme. A diferència del que passava durant el franquisme, però, l'autor d'aital afirmació insultant i nauseabunda pot sortir tranquilament de la sala sense patir gens ni mica pel seu físic. Ves per on.

Acabada l'audiència pública, la cosa no decau, ja que tots els partits -tots? No, la CUP no- ens tenen preparada una sorpresa: una declaració de reconeixement a la figura d'Adolfo Suárez. Al text, a més d'expressar el condol, es fa un reconeixement de Suárez com a home clau de la transició, la reinstauració de la democràcia i de la Generalitat (s'obliden la invenció de la penicil·lina i el pa amb tomàquet). S'hi diu, a més, que va fer dels valors del diàleg i la defensa del bé comú les bases de la seva trajectòria. Des de la CUP llegim la declaració i mirem si a la part de darrera del full s'explica que a qui estem homenatjant va ser un falangista que mai se'n va penedir, que va ser secretari general del Movimiento, que va formar part d'un règim criminal que, entre altres coses, va intentar acabar amb el nostre poble i que durant molts anys tenia el sa costum de saludar a la romana. Ni rastre. I al final del ple ho diem: ens entristeix profundament que la nostra ciutat ofereixi reconeixements acrítics a personatges com l'esmentat. Cada cop que acatem la seva versió de la història, ens les empassem doblegades i ells guanyen una miqueta més.

Percentatges

Canvi de tema: fa un parell de dies es publica un nou baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). Em centro en la franja d'edat a la qual pertanyo (25-34 anys) i trobo força coses interessants. La primera és que en aquest tram la CUP és la segona en intenció de vot (15.2%), i que les persones d'aquesta edat també són les que menys confien en els partits polítics i, en conseqüència, les més abstencionistes. És la franja d'edat amb el percentatge més alt d'estudis superiors, i un 60% dels enquestats s'autodefineixen d'esquerres (un 14% a l'extrema esquerra), de dretes només un 8.7%. Som també els que menys espanyols ens sentim (només un 8.3% se sent tan o més espanyol que català o només espanyol). Som els que confiem menys en l'església catòlica (el 48.6% no hi té cap confiança) o en la monarquia (57.1%), per exemple, i també els que més optarem pel Sí+Sí a la consulta del 9 de novembre, amb un 50.9% davant un 16.7% de “no”. Com ja sabem, sobre opinions no hi ha res escrit: un 0.2% considera que el PP és d'extrema esquerra i un 1% que la CUP és d'extrema dreta.

Allò que tenim a Can Solà

No és massa la gent que ve cada mes a seguir els plens municipals en directe, i encara ho és menys la que aguanta fins el final, 4 o 5 a tot estirar. Si els i les santcugatenques, però, sabessin que venint als plens i quedant-se fins el final tenen moltes possibilitats d'endur-se alguna sorpresa o rebre en primícia alguna informació des de l'equip de govern, potser l'assistència augmentaria i caldria ampliar l'aforament.

I és que amb nocturnitat -eren les onze de la nit passades- i després que des de la CUP preguntéssim què més havia de succeïr perquè es reconegués que amb la qüestió de la sala de concerts s'ha fet una pífia de l'alçada d'un campanar, ens ho van deixar anar: actualment no existeix cap conveni amb la sala Hoboken (d'ara en endavant “Allò que tenim a Can Solà”). I, a jutjar per la cara de sorpresa de l'alcaldessa, posaria la mà al foc que ella també se'n va assabentar en aquell mateix moment. Com a mínim, preocupant.

Cal dir que se'ns va dir de mala gana i amb no massa bones maneres, com sempre que preguntem sobre la qüestió, d'altra banda. El regidor de Joventut ens va dir que l'únic que havia de passar és que ens fiquéssim al cap d'una vegada per totes que “Allò que tenim a Can Solà” no és una sala pública de concerts sinó un negoci privat. Home Raül, gràcies però ja fa temps que ho sabíem, que som filobolxevics però no tontos, i qui més qui menys ha vist Barrio Sésamo. La qüestió és que aquest culebrot mai s'acaba i massa sovint veiem als mitjans locals notícies desconcertants sobre el tema. La darrera, que “Allò que tenim a Can Solà” canvia per quarta vegada de gestió en un any i mig, i aquest cop, a més a més, també canvia el nom. I és clar, després se'ns hagi venut com a sala de concerts amb bucs d'assaig, com el “Razzmatazz del Vallès”, que se'ns hagi dit que s'apostaria decididament per grups locals o que esdevindria la primera discoteca del Vallès per joves de 14 a 17 anys, estem un xic cabrejats. Digue'ns tiquismiquis.

I és que al llarg de tot aquest despropòsit amb “Allò que tenim a Can Solà”, on l'alcalde Recoder, actualment conegut en alguns cercles com “el desaparecido”, ens va dir que la gestió de la sala aniria a càrrec de l'organisme municipal que gestiona el Teatre-Auditori, o el mateix Raül Grangé ens digués que seria el nou escenari del Mou-te, una sala d'assaig d'activitats de cultura popular i l'organitzador d'un festival de música pop a la ciutat (Premsa Sant Cugat, 7-11-2012) seguim sent on erem fa prop de 20 anys. I la ciutat segueix necessitant un espai de format mitjà on es pugui fer música, però també permeti puntualment fer-hi teatre i dansa, així com bucs d'assaig pels grups locals.

Dit tot això, algunes qüestions:

• Per què estem cedint un espai de titularitat pública a empreses privades si ni tan sols tenim l'esquifit conveni (mai publicat ni explicat degudament, per cert) que justificava l'operació de cooperació público-privada?
• Per què no ens plantejem la possibilitat, encara més vàlida en l'actual context de dificultats econòmiques, d'un model de gestió ciutadana on s'ofereixi als ciutadans interessats la possibilitat de participar en les decisions i la responsabilitat de gestionar un equipament com aquest?
• Per què costa tant reconèixer els errors i qualsevol pregunta sobre “Allò que tenim a Can Solà” s'interpreta com un atac i es respon amb vehemència?

Reflexions d'un "ninyato"

Mai he amagat que el ple municipal no és l'àmbit polític en què em sento més còmode. La lluita institucional genera contradiccions, i més encara pels qui pretenem una transformació profunda de l'estat de les coses i veiem les limitacions que tenim a l'hora de dur-les a terme des d'ajuntaments, parlaments i altres. També he dit en diverses ocasions que m'incomoda una mica el “bonrotllisme” que sembla que hagi d'haver entre regidors, com si fóssim companys de feina. Com si després de dir-nos de tot al ple després poguéssim anar tots junts a prendre quelcom. Crec, sincerament que aquestes actituds no ajuden a la confrontació d'idees ni a que els càrrecs electes defensin els interessos col·lectius. Potser m'equivoco, però no puc estar a bones amb algú que predica plantejaments diametralment oposats als meus. Tampoc és que pensi que un no pugui ser amic o tenir bona relació amb algú que no pensa exactament com ell. Al contrari, tenir a prop persones que veuen les coses diferents i discutir amb elles sempre és enriquidor, i un ambient en què tot allò preestablert es qüestiona contínuament és molt probablement el millor escenari per trobar solucions als problemes sociopolítics que patim.

Però no som aquí per fer amics, sinó per defensar idees. I per això crec que el què cal precisament és confrontar idees, des del respecte. El que m'enerva profundament, però, és quan pel simple fet de dir el què penses se't falta al respecte. I en aquest temps al ple, m'ha passat dues vegades -casualment- amb la mateixa persona. La primera la vaig explicar fa temps i llargament en una columna anterior (Si, Jordi, el capitalisme mata) quan davant la meva afirmació “el capitalisme mata”, i sense rebatre-ho amb arguments, la resposta va ser fer bromes -com a mínim- desafortunades i dient que el meu comentari era de baix nivell intel·lectual.

La segona ha estat recent: El dia que al ple es van aprovar modificacions de cartipàs degut a la incorporació d'en Jordi Puigneró a la Generalitat, des de la CUP vam ser els únics que vam dir que pensàvem que algú que passava a treballar de Director General de Telecomunicacions i Societat de la Informació no podia seguir fent de regidor de la ciutat. Ja sabem que no hi ha incompatibilitat per llei, tot i que pensem que n'hi hauria d'haver. No ho diem tampoc perquè com a Director General cobri 76.270euros bruts anuals (5448 euros x14) i segueixi cobrant 1560 euros bruts mensuals com a regidor, tot i que ens sembli totalment fora de lloc en un país en què el salari mínim interprofessional és de 645 euros mensuals. Ho diem perquè creiem que si algú té un càrrec tan important com l'esmentat, s'hi ha de dedicar plenament, i això no li permet exercir de regidor d'una ciutat com la nostra i dedicar-hi les hores necessàries.

Doncs bé, al darrer ple, que va durar 30 minuts, el senyor Puigneró va arribar 23 minuts tard. Al començar la meva intervenció vaig comentar que el Director General no hi era i vaig recordar el que vam dir la CUP sobre la incompatibilitat de càrrecs. Doncs bé, la seva resposta -quan se'n va assabentar, quan ho vaig dir no hi era- ha estat qualificar-me de “niñato” (segons la RAE “dicho de un jovenzuelo: Petulante y presuntuoso”), de nen petit i d'haver fet un comentari lleig. Niñato? Nen petit? Comentari lleig? Per dir una veritat com una catedral com que s'ha perdut la major part del ple i pensar que és degut al nou càrrec? O perquè hem posat el dit de ple a la nafra? Com diuen a Espanya, “quien se pica, ajos come”.

No entraré en un joc de desqualificacions. Les desqualificacions diuen molt de qui les fa, més encara si són a l'esquena, i prefereixo abstenir-me'n. I, per suposat, seguiré i seguirem dient el que pensem i denunciant allò que no ens sembli lògic o ètic, malgrat que piqui a algú i no ens ajudi a fer amiguets al ple.

Si t'estima, et regalarà una T10

El bo d'en Santi Vila, Conseller de Territori i Sostenibilitat, deia fa uns dies, preguntat per l'augment de tarifes del transport públic, que “Hem tocat la T-10 que precisament és la més sensible. Evidentment, perquè és on fas més mal, i on fas bé. És a dir, on aconsegueixes realment generar majors ingressos”. I afegia la cirereta: “Una T-10 a 10,30 (1 zona eh, que la nostra val 20,30) jo crec que no està malament”. I amb aquestes afortunades declaracions -com es nota que no posa els peus al metro ni per casualitat- es col·locava en posicions de medalla del govern dels millors, en aferrissada pugna amb Felip Puig (“la gent ha de tenir més por del sistema”) i Francesc Xavier Mena (“agafin el primer vol a Londres i vagin a servir cafès”). Queda lluny, això sí, del gran Duran, que davant la retallada de la prestació d'atur feia un balanç positiu perquè “no s'ha de fomentar el subsidi”. Penso, i crec parlar en nom de tots, que és corprenedor i motiu d'agraïment aital sinceritat dels nostres governants. Uns altres ens dirien que tot va bé i que ben aviat començarem a veure brots verds. Ells, en canvi, assumeixen la seva responsabilitat i ens ho diuen amb claredat meridiana: feu-vos fotre.

No marxem, però, del tema que ens ocupa: la profunda assequibilitat de la T10. Des que va començar la crisi, període en què la immensa majoria de la població ha vist minvar el seu poder adquisitiu, la T10 s'ha encarit un euro a l'any de mitjana. Així, davant l'atur massiu, la congelació del salari mínim o la devaluació de les pensions, la resposta és un encariment generalitzat dels preus. Un augment del tot incomprensible socialment, tenint en compte la quantitat de gent que depén del transport públic per anar a treballar, estudiar o anar a buscar feina. Un augment que comporta inaccessibilitat, i un servei públic, si no és accessible a tothom, no és vertaderament un servei públic.

No vull posar el dit a la nafra recordant que fa no massa, quan CiU no era al govern de la Generalitat, el nostre exalcalde i la nostra actual alcaldessa reivindicaven amb determinació la zona 1 per Sant Cugat, però no em negareu que hauria tingut certa gràcia que el Conseller que hagués fet aquestes declaracions hagués sigut l'afable Recoder. Els temps canvien i aquella reivindicació imprescindible ha marxat de les agendes de l'equip de govern de la nostra ciutat: Ja ens advertia l'alcaldessa fa uns dies que això de la zona 1 ja ens ho podem treure del cap i que ara l'horitzó és la T-mobilitat. Un nou títol que, com reconeix, no abaratirà els preus (¿?!)

O sigui, que ja ens podem anar acostumant a agafar els ferrocarrils a preu de caviar iranià. Jo l'altre dia vaig adquirir de bon matí una T10 per 20,30 i, la veritat, em vaig quedar fotut. Sincerament, per aquest preu esperava quelcom més que una targeteta. No sé, potser podrien posar una gravació que et desitgés bon dia i bon viatge, regalar un tiquet pel diari o un 2x1 al Pans & Company. Seguiríem igual de depauperats i el suposat transport públic seguiria sense ser-ho de debò, però almenys pujaríem al vagó amb una miqueta menys de mala llet.

Prometo que serà la darrera vegada

Fa pocs dies, el 26 de gener, s'han complert 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat. Unitats marroquines, blindats italians i soldats navarresos entraven a Pins del Vallès i el llavors encara poble (l'smart city encara trigaria unes dècades) era oficialment alliberat.* El mateix dia les tropes franquistes entraven triomfants a Barcelona i posaven fi a la Catalunya Republicana, alliberant-la així de la conxorxa orquestrada a nivell internacional per rojos, jueus i maçons.

Hom té la sensació que hi ha coses que fa temps que hem après i que, per tant, no cal tornar-hi. Malauradament, la realitat ens demostra que no, que la memòria i el coneixement de la història, allò que ens ha de dur a no repetir els errors del passat, no estan encara del tot socialitzades, i que l'amnèsia selectiva s'ha apoderat de part de la societat. I això em fa pensar en una frase del dramaturg Friedrich Dürrenmatt citada al pròleg del recull d'articles Elogis desmesurats, de Manuel Vázquez Montalbán: “Quins temps que corren, en què cal lluitar per les coses evidents!” I canvio el “lluitar” pel “recordar”.

Tot això -vaig al gra- comença quan un membre de Ciutadans (C's) Sant Cugat em diu al twitter -textualment- que “podria donar-te infinitat de testimonis on el mateix Franco fomenta l'ús del català parlat i escrit”. Després de rellegir-ho dos cops, d'agafar-me a la cadira, i comptar fins a 10 tres o quatre vegades entro, erròneament -clàssic error que no veus fins una estona després de cometre'l-, a la discussió. Ràpidament s'afegeixen altres Ciutadans, algun que altre de Sant Cugat, que sostenen la mateixa teoria. M'enllacen blogs on es parla d “el bulo de la persecución del catalán” i es donen suposades dades que contradirien la història evidentment manipulada que fins ara ens han explicat a tots plegats. Em diuen, també, que la qüestió nacional no va tenir res a veure amb el cop d'estat franquista i riuen quan els intento rebatre. Torno a comptar fins a 10. Cágate lorito

Bé, doncs, com que no tinc per costum discutir sobre obvietats com si la terra gira al voltant del sol, si la sang circula dins del cos humà o si el capitalisme mata o no, ho faré per escrit i sintèticament per darrera vegada. I quan acabi, no penso perdre un nano-segon més amb aquesta qüestió.

L'arribada del franquisme, a part d'una repressió generalitzada i brutal de caràcter polític, comporta una nova fase en la ofensiva contra el català. Immediatament es prohibeix l'ús públic del català, als rètols, als noms de carrers, als llibres i tot tipus de publicacions i a l'escola, entre altres. Durant tot el franquisme, a més, no es permetrà posar noms en la nostra llengua. El governador civil de Barcelona ho deia clar, el 1952, després que li demanéssin autorització per publicar una revista en català: “¿ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalan vuelva a ser de uso público?” La qüestió nacional i la llengua, com veiem, no hi tenien res a veure en tot plegat.

Però no cal anar al franquisme per trobar persecució del català. Els decrets de nova Planta (1716), a part d'abolir les institucions d'autogovern, ja el prohibien a l'administració de justícia. La Cédula d'Aranjuez (1763) a l'ensenyament, i des de llavors, quasi 3 segles de lleis i disposicions destinades a eradicar la llengua catalana, ni més ni menys. Ja li deia el Comte-Duc d'Olivares a Felip IV a mitjans del segle XVII, que no es limités a ser el monarca dels diferents regnes, sinó que el seu obejectiu havia de ser “reducir estos reinos al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.

El 1801 el català quedava exclós del teatre, el 1838 era prohibit als epitafis, el 1862 a les escriptures notarials, el 1870 al registre civil. El 1896, fins i tot es va prohibir en converses telèfoniques!

Evidentment, tot i que això que explico estigui àmpliament documentat i sigui fàcilment accessible, sempre hi hauran ciutadans (noti's el doble sentit) que ho negaran. De la mateixa manera que hi ha miserables que neguen l'Holocaust o el bombardeig de Gernika, i l'afable Pio Moa defensa que la guerra la van començar Companys i el PSOE. Ja s'ho faran, a mi que no em maregin.

¨* al blog Història de Sant Cugat del José F. Mota podeu trobar una bona explicació dels últims dies del Sant Cugat republicà: http://historiasantcugat.wordpress.com/2013/05/02/els-ultims-dies-de-pins-del-valles-lentrada-de-les-tropes-franquistes-a-sant-cugat/

From Gamonal with love

Tinc un pensament recurrent: en realitat tot plegat és un immens decorat i els dolents -entre ells Millet, Bárcenas, directius de grans corporacions i algun membre del Club Bilderberg, per exemple- estan còmodament asseguts a un sofà-chaise longue, contemplant l'espectacle i maridant-ho amb Martini i vodka -sacsejats i no barrejats, evidentment-. La cosa consisteix en posar-nos a prova: fins quan podem resistir sense reaccionar i apretar a córrer o engegar-ho tot a rodar. Per provocar-nos augmenten el pressupost de defensa mentre es retalla pertot, es gasten els nostres diners en guerres per petroli, ens roben els drets socials i laborals que fins ara teníem, ens posen la T10 a preu de tòfona o ens esclavitzen a la feina amb el xantatge implícit que ens diu “a fora n'hi ha una pila que es barallarien per aquesta feina”. Etcètera etcètera.. I així anar provant. Si cola, cola i tiro perquè em toca.

El que passa és que aquest joc pervers mai s'acaba perquè, a base d'acumular ensurts, la immensa majoria de la població s'ha instal·lat de ple a la fase de tolerància. Saturats de notícies negatives, de robatori legalitzat, de corrupció a tots els nivells, o de que aquells a qui votem siguin mers executors de les polítiques que altres decideixen, quedem paralitzats i resignats a, com a molt, posar una butlleta en una urna i fer algunes cassolades o concentracions amb pancartes amb lemes més o menys enginyosos. Ens la foten, protestem pacíficament i tornem cap a casa, sí és que la tenim. Periòdicament pensem si tot això serveix d'alguna cosa. Resultat? Ens les empassem doblegades, una darrera l'altra. I per si fos poc, davant de la creixent tensió social i conseqüent mobilització ciutadana, l'Estat ni es planteja respondre anant a l'arrel del problema -les profundes injustícies socials- i només ofereix repressió, amb una llei de seguretat ciutadana que trepitja els drets d'expressió i de manifestació.

I enmig d'aquesta dinàmica de retrocessos i derrotes, un barri de Burgos decideix que el bulevard és la gota que fa vessar el got. Gamonal es revolta perquè ningú entén que un dels ajuntament més endeutats de l'Estat es gasti una milionada en el context actual i amb tantes altres accions necessàries per finançar, encara menys en un barri amb 18.000 aturats. Els veïns ocupen el carrer durant 5 dies i 5 nits i, alternant mètodes -diguem-ne- convencionals i mètodes -diguem-ne- no tant convencionals, aconsegueixen que de moment l'alcalde paralitzi les obres. Les protestes de suport als veïns de Gamonal s'estenen a desenes de ciutats de l'Estat.

Mentrestant, a l'espera de veure com evoluciona l'espurna de Gamonal, penso que podríem reflexionar sobre els mètodes de protesta i lluita. Perquè les eines només ho són realment si serveixen per assolir l'objectiu. I sinó, cal replantejar-les.

Un local del carrer Migdia

D'aquí a poc farà 11 anys que va néixer el Casal Popular La Guitza. Recordo perfectament el primer cop que vaig entrar al local del carrer Sant Martí 14, la primavera del 2003, tímid, sense conèixer ningú però amb il.lusió i ganes de col·laborar en aquell projecte amb tantes persones amb qui compartia inquietuds i idees. Allà vam organitzar xerrades, jornades culturals, calçotades multades per l'ajuntament del senyor Recoder, i també festes i concerts oberts a tothom. Allà vaig aprendre a fer assemblees, a fer comandes i a canviar barrils de cervesa, a encartellar de matinada, a escoltar qui pensava diferent i, si s'esqueia, a rebatre'l.

Vam haver de marxar del carrer Sant Martí i buscar i adequar un nou local. Una travessia pel desert de més de 2 anys on vam perdre gent i durant la qual, en alguns moments, vam dubtar seriosament si engegar-ho tot a rodar. No tenir local limitava enormement la nostra activitat, i els que vam seguir creient en el projecte sovint estàvem cansats i desanimats. I, mentre fèiem el sostre, amb el Jaume ens discutíem per si s'hi havia de deixar fumar o si havíem d'insonoritzar. Però vam aconseguir obrir de nou i el casal va tornar a funcionar. Noves cares, gent jove amb les mateixes ganes que jo quan vaig entrar al local del carrer Sant Martí.

L'altre dia hi pensava, en tot plegat, mentre fèiem el Quinto. De la gent que hi erem fa 10 anys en quedàvem molt pocs, però tot funcionava a la perfecció perquè els més joves s'hi deixen la pell. Com sempre durant les festes de nadal -inclús quan no teníem local- desenes de persones sacrifiquen els seus dies festius per muntar una festa oberta a tothom, sense cobrar un duro, amb l'únic objectiu d'organitzar-ho bé, i també, no ho amaguem, contribuir a l'autogestió d'un projecte sense ànim de lucre que ofereix activitats de tot tipus obertes a tots els i les santcugatenques.

Pot semblar una tonteria i hi ha qui potser cau en la temptació de veure-ho com quelcom normal. En absolut ho és. En la societat profundament individualista en què vivim, fer coses sense esperar massa a canvi no és massa habitual. Muntar el Quinto, el Correllengua, col·laborar amb les Festes Alternatives, organitzar actes periòdicament, o simplement aixecar la persiana cada setmana, són valuoses mostres de compromís amb la nostra ciutat i amb la transformació social.

Jo no sé vosaltres però jo -falca publicitària- estic francament orgullós de ser soci del Casal Popular La Guitza i poder col·laborar -des de fa un parell d'anys molt modestament, tot s'ha de dir- amb totes les persones que hi dediquen gran part de la seva vida.

Sí, Jordi, el capitalisme mata

Fa ja uns mesos que els tuitaires santcugatencs i els de més enllà van poder assistir a un debat encès al voltant d'un parell de comentaris de menys de 140 caràcters. Tot va començar quan, després de llegir un article, vaig dir que “Entre 2007 i 2011 els suïcidis a Catalunya han augmentat de 377 a 478 #ElCapitalismeMata #NoÉsCrisiÉsCapitalisme”. Comentari al qual el fins fa poc tinent d'alcalde Jordi Puigneró va respondre dient que “En aquest període també han augmentat el % de mosques mortes caçades per gripaus”

La majoria de la parròquia piuladora va censurar el comentari d'en Jordi Puigneró, al considerar-lo una mofa o, com a mínim, desafortunat. Lluny de reconèixer el més mínim error, l'autor contratacava dient-me que la meva afirmació era estúpida, un sensesentit i que fer-la tenia el mateix nivell intel·lectual que dir que conduir mata (tot textual). Com ens demostrava als seus tuits en Jordi, tots menys ell ens equivocàvem de totes totes, i fins i tot ens reptava a un “debat seriós” sobre la qüestió comparant PIB i índex de mortalitat (sic). No crec que a aquestes alçades sigui necessari dir que el PIB no serveix en absolut per comparar països, ja que no mesura el grau de distribució de la renda, com sí que ho farien la Corba de Lorenz o l'índex de Gini, oi?

Mata, i molt

I és que la meva afirmació no tan sols no era un sensesentit, sinó que es basa en números, en dades objectives, en la contrastació empírica. I no cal anar a èpoques de crisi, on per exemple a l'Estat Espanyol han augmentat un 25% els suïcidis i a tot Europa un 11,7% entre els joves. No cal anar a la crisi, inherent al sistema, on s'aprofita per concentrar una mica més la riquesa i aprofundir en les desigualtats. Perquè quan teòricament funciona òptimament, el sistema també mata.

No són, doncs, anomalies ni casualitats els prop de 100.000 morts de gana i malalties curables al dia (36,5 milions a l'any), els 2000 milions de persones que no tenen accés a fàrmacs essencials, els prop de 900.000 que pateixen malnutrició crònica o que quasi la meitat de la humanitat visqui amb menys de 2 euros diaris.

És la dinàmica -i no l'excepció- d'un sistema basat en la competència (i tots sabem que a les competicions hi ha guanyadors i perdedors) la que posa en serioses dificultats per sobreviure a la majoria de persones del planeta. Una dinàmica depredadora que, a més a més, també posa en entredit la supervivència del planeta terra. És més, si volguéssim estendre l'opulent modus vivendi dels països occidentals al món sencer, necessitaríem entre 3 i 5 planetes.

Si, Jordi, el capitalisme mata. I mata molt. Més que cap altre sistema en tota la història de la humanitat. I això que no hem parlat de les guerres i els milions de morts provocats pels abanderats del món lliure a l'hora d'impedir amb bombes i napalm que qualsevol projecte polític qüestioni els fonaments del sistema. No acabaríem.

Diverses maneres de matar

I és que fins i tot el Sant Pare – en això convindràs amb mi Jordi que és un personatge gens sospitós de patir com jo el mal del bolxevisme- diu que el sistema no és només injust des de l'arrel, sinó que mata perquè hi predomina la llei del més fort.

I per cloure, em sembla escaient citar, un cop més, Bertold Brecht:

“Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d´aquestes coses són prohibides al nostre Estat.”