Entre reformes laborals, reformes del sistema de pensions públiques i retallades socials, la nostra ciutat intel·ligent, transparent i video-vigilada tampoc s'escapa dels danys col·laterals del sistema. Des que va començar la crisi, periòdicament llegim als mitjans que alguna empresa amb seu a la ciutat haurà de prendre mesures per fer front a les dificultats econòmiques creixents. Evidentment, com sempre, les mesures les prendran aquells que no les patiran.
Els treballadors de Hewlett-Packard han decidit recentment recórrer a la vaga per intentar aturar els acomiadaments previstos. L'empresa ha plantejat 5500 acomiadaments a nivell europeu i la planta santcugatenca tindrà la seva part. Ara són els treballadors de Hewlett-Packard i ahir eren els d'Indo, Sharp i Delphi. Boehringer Ingelgheim i Grupo Ferrer també han alertat recentment que el sector està en perill, malgrat que de moment no preveuen acomiadaments.
Així doncs, el degoteig no s'atura. Abans de l'estiu Delphi esmorteïa el cop acceptant el mal menor de les baixes incentivades, les jubilacions anticipades i les recol·locacions; a principis d'any Indo comunicava que quasi 100 treballadors acabarien al carrer; i Sharp només garanteix la producció fins l'abril.
En la majoria de casos, aquestes mesures no responen a una necessitat real. És una pràctica habitual que els empresaris que volen tirar endavant un ERO confonguin al personal dient que l'empresa té pèrdues, quan en realitat l'únic que passa és que hi ha menys beneficis que en exercicis anteriors. Guanyen menys, però segueixen guanyant i, no obstant això, consideren que els plats trencats els han de pagar els i les treballadores.
En tots aquests processos, els representants dels empresaris demanen comprensió, mesura i moderació a l'hora de negociar. Proclamen que tots s'han d'estrènyer el cinturó, però el que per uns significa perdre una part dels beneficis, pels altres suposa perdre allò més bàsic: el seu mitjà de subsistència. La moderació, comprensió i mesura que tant preconitzen, no les apliquen mai a la seva voluntat d'obtenir beneficis.
No ens cansarem de dir-ho: El joc del sistema econòmic que tenim és injust, però si juguen, almenys que respectin les seves pròpies regles. Si l'empresari no assumeix riscos, no hi ha cap justificació perquè en els períodes de bonança acumuli beneficis. Si l'empresari no socialitza els beneficis quan les coses van bé, quan van maldades el que ha de fer és deixar de guanyar i no socialitzar les pèrdues.
Els polítics de casa nostra -i d'arreu- fan la vista grossa davant d'aquesta trampa sistemàtica i permeten que segueixin jugant amb les cartes marcades. No s'hi val jugar a un joc sabent que si perds pots demanar el canvi. O juguem tots o estripem la baralla.
