dilluns, 31 març de 2014

Allò que tenim a Can Solà

No és massa la gent que ve cada mes a seguir els plens municipals en directe, i encara ho és menys la que aguanta fins el final, 4 o 5 a tot estirar. Si els i les santcugatenques, però, sabessin que venint als plens i quedant-se fins el final tenen moltes possibilitats d'endur-se alguna sorpresa o rebre en primícia alguna informació des de l'equip de govern, potser l'assistència augmentaria i caldria ampliar l'aforament.

I és que amb nocturnitat -eren les onze de la nit passades- i després que des de la CUP preguntéssim què més havia de succeïr perquè es reconegués que amb la qüestió de la sala de concerts s'ha fet una pífia de l'alçada d'un campanar, ens ho van deixar anar: actualment no existeix cap conveni amb la sala Hoboken (d'ara en endavant “Allò que tenim a Can Solà”). I, a jutjar per la cara de sorpresa de l'alcaldessa, posaria la mà al foc que ella també se'n va assabentar en aquell mateix moment. Com a mínim, preocupant.
Cal dir que se'ns va dir de mala gana i amb no massa bones maneres, com sempre que preguntem sobre la qüestió, d'altra banda. El regidor de Joventut ens va dir que l'únic que havia de passar és que ens fiquéssim al cap d'una vegada per totes que “Allò que tenim a Can Solà” no és una sala pública de concerts sinó un negoci privat. Home Raül, gràcies però ja fa temps que ho sabíem, que som filobolxevics però no tontos, i qui més qui menys ha vist Barrio Sésamo. La qüestió és que aquest culebrot mai s'acaba i massa sovint veiem als mitjans locals notícies desconcertants sobre el tema. La darrera, que “Allò que tenim a Can Solà” canvia per quarta vegada de gestió en un any i mig, i aquest cop, a més a més, també canvia el nom. I és clar, després se'ns hagi venut com a sala de concerts amb bucs d'assaig, com el “Razzmatazz del Vallès”, que se'ns hagi dit que s'apostaria decididament per grups locals o que esdevindria la primera discoteca del Vallès per joves de 14 a 17 anys, estem un xic cabrejats. Digue'ns tiquismiquis.

I és que al llarg de tot aquest despropòsit amb “Allò que tenim a Can Solà”, on l'alcalde Recoder, actualment conegut en alguns cercles com “el desaparecido”, ens va dir que la gestió de la sala aniria a càrrec de l'organisme municipal que gestiona el Teatre-Auditori, o el mateix Raül Grangé ens digués que seria el nou escenari del Mou-te, una sala d'assaig d'activitats de cultura popular i l'organitzador d'un festival de música pop a la ciutat (Premsa Sant Cugat, 7-11-2012) seguim sent on erem fa prop de 20 anys. I la ciutat segueix necessitant un espai de format mitjà on es pugui fer música, però també permeti puntualment fer-hi teatre i dansa, així com bucs d'assaig pels grups locals.

Dit tot això, algunes qüestions:

  • Per què estem cedint un espai de titularitat pública a empreses privades si ni tan sols tenim l'esquifit conveni (mai publicat ni explicat degudament, per cert) que justificava l'operació de cooperació público-privada?
  • Per què no ens plantejem la possibilitat, encara més vàlida en l'actual context de dificultats econòmiques, d'un model de gestió ciutadana on s'ofereixi als ciutadans interessats la possibilitat de participar en les decisions i la responsabilitat de gestionar un equipament com aquest?
  • Per què costa tant reconèixer els errors i qualsevol pregunta sobre “Allò que tenim a Can Solà” s'interpreta com un atac i es respon amb vehemència?


divendres, 14 març de 2014

Reflexions d'un "ninyato"

Mai he amagat que el ple municipal no és l'àmbit polític en què em sento més còmode. La lluita institucional genera contradiccions, i més encara pels qui pretenem una transformació profunda de l'estat de les coses i veiem les limitacions que tenim a l'hora de dur-les a terme des d'ajuntaments, parlaments i altres. També he dit en diverses ocasions que m'incomoda una mica el “bonrotllisme” que sembla que hagi d'haver entre regidors, com si fóssim companys de feina. Com si després de dir-nos de tot al ple després poguéssim anar tots junts a prendre quelcom. Crec, sincerament que aquestes actituds no ajuden a la confrontació d'idees ni a que els càrrecs electes defensin els interessos col·lectius. Potser m'equivoco, però no puc estar a bones amb algú que predica plantejaments diametralment oposats als meus. Tampoc és que pensi que un no pugui ser amic o tenir bona relació amb algú que no pensa exactament com ell. Al contrari, tenir a prop persones que veuen les coses diferents i discutir amb elles sempre és enriquidor, i un ambient en què tot allò preestablert es qüestiona contínuament és molt probablement el millor escenari per trobar solucions als problemes sociopolítics que patim.

Però no som aquí per fer amics, sinó per defensar idees. I per això crec que el què cal precisament és confrontar idees, des del respecte. El que m'enerva profundament, però, és quan pel simple fet de dir el què penses se't falta al respecte. I en aquest temps al ple, m'ha passat dues vegades -casualment- amb la mateixa persona. La primera la vaig explicar fa temps i llargament en una columna anterior (Si, Jordi, el capitalisme mata) quan davant la meva afirmació “el capitalisme mata”, i sense rebatre-ho amb arguments, la resposta va ser fer bromes -com a mínim- desafortunades i dient que el meu comentari era de baix nivell intel·lectual.
La segona ha estat recent: El dia que al ple es van aprovar modificacions de cartipàs degut a la incorporació d'en Jordi Puigneró a la Generalitat, des de la CUP vam ser els únics que vam dir que pensàvem que algú que passava a treballar de Director General de Telecomunicacions i Societat de la Informació no podia seguir fent de regidor de la ciutat. Ja sabem que no hi ha incompatibilitat per llei, tot i que pensem que n'hi hauria d'haver. No ho diem tampoc perquè com a Director General cobri 76.270euros bruts anuals (5448 euros x14) i segueixi cobrant 1560 euros bruts mensuals com a regidor, tot i que ens sembli totalment fora de lloc en un país en què el salari mínim interprofessional és de 645 euros mensuals. Ho diem perquè creiem que si algú té un càrrec tan important com l'esmentat, s'hi ha de dedicar plenament, i això no li permet exercir de regidor d'una ciutat com la nostra i dedicar-hi les hores necessàries.

Doncs bé, al darrer ple, que va durar 30 minuts, el senyor Puigneró va arribar 23 minuts tard. Al començar la meva intervenció vaig comentar que el Director General no hi era i vaig recordar el que vam dir la CUP sobre la incompatibilitat de càrrecs. Doncs bé, la seva resposta -quan se'n va assabentar, quan ho vaig dir no hi era- ha estat qualificar-me de “niñato” (segons la RAE “dicho de un jovenzuelo: Petulante y presuntuoso”), de nen petit i d'haver fet un comentari lleig. Niñato? Nen petit? Comentari lleig? Per dir una veritat com una catedral com que s'ha perdut la major part del ple i pensar que és degut al nou càrrec? O perquè hem posat el dit de ple a la nafra? Com diuen a Espanya, “quien se pica, ajos come”.

No entraré en un joc de desqualificacions. Les desqualificacions diuen molt de qui les fa, més encara si són a l'esquena, i prefereixo abstenir-me'n. I, per suposat, seguiré i seguirem dient el que pensem i denunciant allò que no ens sembli lògic o ètic, malgrat que piqui a algú i no ens ajudi a fer amiguets al ple.


dissabte, 22 febrer de 2014

Si t'estima, et regalarà una T10

El bo d'en Santi Vila, Conseller de Territori i Sostenibilitat, deia fa uns dies, preguntat per l'augment de tarifes del transport públic, que “Hem tocat la T-10 que precisament és la més sensible. Evidentment, perquè és on fas més mal, i on fas bé. És a dir, on aconsegueixes realment generar majors ingressos”. I afegia la cirereta: “Una T-10 a 10,30 (1 zona eh, que la nostra val 20,30) jo crec que no està malament”. I amb aquestes afortunades declaracions -com es nota que no posa els peus al metro ni per casualitat- es col·locava en posicions de medalla del govern dels millors, en aferrissada pugna amb Felip Puig (“la gent ha de tenir més por del sistema”) i Francesc Xavier Mena (“agafin el primer vol a Londres i vagin a servir cafès”). Queda lluny, això sí, del gran Duran, que davant la retallada de la prestació d'atur feia un balanç positiu perquè “no s'ha de fomentar el subsidi”. Penso, i crec parlar en nom de tots, que és corprenedor i motiu d'agraïment aital sinceritat dels nostres governants. Uns altres ens dirien que tot va bé i que ben aviat començarem a veure brots verds. Ells, en canvi, assumeixen la seva responsabilitat i ens ho diuen amb claredat meridiana: feu-vos fotre.

No marxem, però, del tema que ens ocupa: la profunda assequibilitat de la T10. Des que va començar la crisi, període en què la immensa majoria de la població ha vist minvar el seu poder adquisitiu, la T10 s'ha encarit un euro a l'any de mitjana. Així, davant l'atur massiu, la congelació del salari mínim o la devaluació de les pensions, la resposta és un encariment generalitzat dels preus. Un augment del tot incomprensible socialment, tenint en compte la quantitat de gent que depén del transport públic per anar a treballar, estudiar o anar a buscar feina. Un augment que comporta inaccessibilitat, i un servei públic, si no és accessible a tothom, no és vertaderament un servei públic.

No vull posar el dit a la nafra recordant que fa no massa, quan CiU no era al govern de la Generalitat, el nostre exalcalde i la nostra actual alcaldessa reivindicaven amb determinació la zona 1 per Sant Cugat, però no em negareu que hauria tingut certa gràcia que el Conseller que hagués fet aquestes declaracions hagués sigut l'afable Recoder. Els temps canvien i aquella reivindicació imprescindible ha marxat de les agendes de l'equip de govern de la nostra ciutat: Ja ens advertia l'alcaldessa fa uns dies que això de la zona 1 ja ens ho podem treure del cap i que ara l'horitzó és la T-mobilitat. Un nou títol que, com reconeix, no abaratirà els preus (¿?!)

O sigui, que ja ens podem anar acostumant a agafar els ferrocarrils a preu de caviar iranià. Jo l'altre dia vaig adquirir de bon matí una T10 per 20,30 i, la veritat, em vaig quedar fotut. Sincerament, per aquest preu esperava quelcom més que una targeteta. No sé, potser podrien posar una gravació que et desitgés bon dia i bon viatge, regalar un tiquet pel diari o un 2x1 al Pans & Company. Seguiríem igual de depauperats i el suposat transport públic seguiria sense ser-ho de debò, però almenys pujaríem al vagó amb una miqueta menys de mala llet.

dimarts, 11 febrer de 2014

Prometo que serà la darrera vegada

Fa pocs dies, el 26 de gener, s'han complert 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat. Unitats marroquines, blindats italians i soldats navarresos entraven a Pins del Vallès i el llavors encara poble (l'smart city encara trigaria unes dècades) era oficialment alliberat.* El mateix dia les tropes franquistes entraven triomfants a Barcelona i posaven fi a la Catalunya Republicana, alliberant-la així de la conxorxa orquestrada a nivell internacional per rojos, jueus i maçons.

Hom té la sensació que hi ha coses que fa temps que hem après i que, per tant, no cal tornar-hi. Malauradament, la realitat ens demostra que no, que la memòria i el coneixement de la història, allò que ens ha de dur a no repetir els errors del passat, no estan encara del tot socialitzades, i que l'amnèsia selectiva s'ha apoderat de part de la societat. I això em fa pensar en una frase del dramaturg Friedrich Dürrenmatt citada al pròleg del recull d'articles Elogis desmesurats, de Manuel Vázquez Montalbán: “Quins temps que corren, en què cal lluitar per les coses evidents!” I canvio el “lluitar” pel “recordar”.
Tot això -vaig al gra- comença quan un membre de Ciutadans (C's) Sant Cugat em diu al twitter -textualment- que “podria donar-te infinitat de testimonis on el mateix Franco fomenta l'ús del català parlat i escrit”. Després de rellegir-ho dos cops, d'agafar-me a la cadira, i comptar fins a 10 tres o quatre vegades entro, erròneament -clàssic error que no veus fins una estona després de cometre'l-, a la discussió. Ràpidament s'afegeixen altres Ciutadans, algun que altre de Sant Cugat, que sostenen la mateixa teoria. M'enllacen blogs on es parla d “el bulo de la persecución del catalán” i es donen suposades dades que contradirien la història evidentment manipulada que fins ara ens han explicat a tots plegats. Em diuen, també, que la qüestió nacional no va tenir res a veure amb el cop d'estat franquista i riuen quan els intento rebatre. Torno a comptar fins a 10. Cágate lorito

Bé, doncs, com que no tinc per costum discutir sobre obvietats com si la terra gira al voltant del sol, si la sang circula dins del cos humà o si el capitalisme mata o no, ho faré per escrit i sintèticament per darrera vegada. I quan acabi, no penso perdre un nano-segon més amb aquesta qüestió.

L'arribada del franquisme, a part d'una repressió generalitzada i brutal de caràcter polític, comporta una nova fase en la ofensiva contra el català. Immediatament es prohibeix l'ús públic del català, als rètols, als noms de carrers, als llibres i tot tipus de publicacions i a l'escola, entre altres. Durant tot el franquisme, a més, no es permetrà posar noms en la nostra llengua. El governador civil de Barcelona ho deia clar, el 1952, després que li demanéssin autorització per publicar una revista en català: “¿ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalan vuelva a ser de uso público?” La qüestió nacional i la llengua, com veiem, no hi tenien res a veure en tot plegat.
Però no cal anar al franquisme per trobar persecució del català. Els decrets de nova Planta (1716), a part d'abolir les institucions d'autogovern, ja el prohibien a l'administració de justícia. La Cédula d'Aranjuez (1763) a l'ensenyament, i des de llavors, quasi 3 segles de lleis i disposicions destinades a eradicar la llengua catalana, ni més ni menys. Ja li deia el Comte-Duc d'Olivares a Felip IV a mitjans del segle XVII, que no es limités a ser el monarca dels diferents regnes, sinó que el seu obejectiu havia de ser “reducir estos reinos al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.
El 1801 el català quedava exclós del teatre, el 1838 era prohibit als epitafis, el 1862 a les escriptures notarials, el 1870 al registre civil. El 1896, fins i tot es va prohibir en converses telèfoniques!

Evidentment, tot i que això que explico estigui àmpliament documentat i sigui fàcilment accessible, sempre hi hauran ciutadans (noti's el doble sentit) que ho negaran. De la mateixa manera que hi ha miserables que neguen l'Holocaust o el bombardeig de Gernika, i l'afable Pio Moa defensa que la guerra la van començar Companys i el PSOE. Ja s'ho faran, a mi que no em maregin.


¨* al blog Història de Sant Cugat del José F. Mota podeu trobar una bona explicació dels últims dies del Sant Cugat republicà: http://historiasantcugat.wordpress.com/2013/05/02/els-ultims-dies-de-pins-del-valles-lentrada-de-les-tropes-franquistes-a-sant-cugat/

diumenge, 19 gener de 2014

From Gamonal with love

Tinc un pensament recurrent: en realitat tot plegat és un immens decorat i els dolents -entre ells Millet, Bárcenas, directius de grans corporacions i algun membre del Club Bilderberg, per exemple- estan còmodament asseguts a un sofà-chaise longue, contemplant l'espectacle i maridant-ho amb Martini i vodka -sacsejats i no barrejats, evidentment-. La cosa consisteix en posar-nos a prova: fins quan podem resistir sense reaccionar i apretar a córrer o engegar-ho tot a rodar. Per provocar-nos augmenten el pressupost de defensa mentre es retalla pertot, es gasten els nostres diners en guerres per petroli, ens roben els drets socials i laborals que fins ara teníem, ens posen la T10 a preu de tòfona o ens esclavitzen a la feina amb el xantatge implícit que ens diu “a fora n'hi ha una pila que es barallarien per aquesta feina”. Etcètera etcètera.. I així anar provant. Si cola, cola i tiro perquè em toca.

El que passa és que aquest joc pervers mai s'acaba perquè, a base d'acumular ensurts, la immensa majoria de la població s'ha instal·lat de ple a la fase de tolerància. Saturats de notícies negatives, de robatori legalitzat, de corrupció a tots els nivells, o de que aquells a qui votem siguin mers executors de les polítiques que altres decideixen, quedem paralitzats i resignats a, com a molt, posar una butlleta en una urna i fer algunes cassolades o concentracions amb pancartes amb lemes més o menys enginyosos. Ens la foten, protestem pacíficament i tornem cap a casa, sí és que la tenim. Periòdicament pensem si tot això serveix d'alguna cosa. Resultat? Ens les empassem doblegades, una darrera l'altra. I per si fos poc, davant de la creixent tensió social i conseqüent mobilització ciutadana, l'Estat ni es planteja respondre anant a l'arrel del problema -les profundes injustícies socials- i només ofereix repressió, amb una llei de seguretat ciutadana que trepitja els drets d'expressió i de manifestació.

I enmig d'aquesta dinàmica de retrocessos i derrotes, un barri de Burgos decideix que el bulevard és la gota que fa vessar el got. Gamonal es revolta perquè ningú entén que un dels ajuntament més endeutats de l'Estat es gasti una milionada en el context actual i amb tantes altres accions necessàries per finançar, encara menys en un barri amb 18.000 aturats. Els veïns ocupen el carrer durant 5 dies i 5 nits i, alternant mètodes -diguem-ne- convencionals i mètodes -diguem-ne- no tant convencionals, aconsegueixen que de moment l'alcalde paralitzi les obres. Les protestes de suport als veïns de Gamonal s'estenen a desenes de ciutats de l'Estat.

Mentrestant, a l'espera de veure com evoluciona l'espurna de Gamonal, penso que podríem reflexionar sobre els mètodes de protesta i lluita. Perquè les eines només ho són realment si serveixen per assolir l'objectiu. I sinó, cal replantejar-les.

dimarts, 7 gener de 2014

Un local del carrer Migdia

D'aquí a poc farà 11 anys que va néixer el Casal Popular La Guitza. Recordo perfectament el primer cop que vaig entrar al local del carrer Sant Martí 14, la primavera del 2003, tímid, sense conèixer ningú però amb il.lusió i ganes de col·laborar en aquell projecte amb tantes persones amb qui compartia inquietuds i idees. Allà vam organitzar xerrades, jornades culturals, calçotades multades per l'ajuntament del senyor Recoder, i també festes i concerts oberts a tothom. Allà vaig aprendre a fer assemblees, a fer comandes i a canviar barrils de cervesa, a encartellar de matinada, a escoltar qui pensava diferent i, si s'esqueia, a rebatre'l.
Vam haver de marxar del carrer Sant Martí i buscar i adequar un nou local. Una travessia pel desert de més de 2 anys on vam perdre gent i durant la qual, en alguns moments, vam dubtar seriosament si engegar-ho tot a rodar. No tenir local limitava enormement la nostra activitat, i els que vam seguir creient en el projecte sovint estàvem cansats i desanimats. I, mentre fèiem el sostre, amb el Jaume ens discutíem per si s'hi havia de deixar fumar o si havíem d'insonoritzar. Però vam aconseguir obrir de nou i el casal va tornar a funcionar. Noves cares, gent jove amb les mateixes ganes que jo quan vaig entrar al local del carrer Sant Martí.
L'altre dia hi pensava, en tot plegat, mentre fèiem el Quinto. De la gent que hi erem fa 10 anys en quedàvem molt pocs, però tot funcionava a la perfecció perquè els més joves s'hi deixen la pell. Com sempre durant les festes de nadal -inclús quan no teníem local- desenes de persones sacrifiquen els seus dies festius per muntar una festa oberta a tothom, sense cobrar un duro, amb l'únic objectiu d'organitzar-ho bé, i també, no ho amaguem, contribuir a l'autogestió d'un projecte sense ànim de lucre que ofereix activitats de tot tipus obertes a tots els i les santcugatenques.

Pot semblar una tonteria i hi ha qui potser cau en la temptació de veure-ho com quelcom normal. En absolut ho és. En la societat profundament individualista en què vivim, fer coses sense esperar massa a canvi no és massa habitual. Muntar el Quinto, el Correllengua, col·laborar amb les Festes Alternatives, organitzar actes periòdicament, o simplement aixecar la persiana cada setmana, són valuoses mostres de compromís amb la nostra ciutat i amb la transformació social.

Jo no sé vosaltres però jo -falca publicitària- estic francament orgullós de ser soci del Casal Popular La Guitza i poder col·laborar -des de fa un parell d'anys molt modestament, tot s'ha de dir- amb totes les persones que hi dediquen gran part de la seva vida.


diumenge, 15 desembre de 2013

Sí, Jordi, el capitalisme mata


Fa ja uns mesos que els tuitaires santcugatencs i els de més enllà van poder assistir a un debat encès al voltant d'un parell de comentaris de menys de 140 caràcters. Tot va començar quan, després de llegir un article, vaig dir que “Entre 2007 i 2011 els suïcidis a Catalunya han augmentat de 377 a 478 #ElCapitalismeMata #NoÉsCrisiÉsCapitalisme”. Comentari al qual el fins fa poc tinent d'alcalde Jordi Puigneró va respondre dient que “En aquest període també han augmentat el % de mosques mortes caçades per gripaus”
La majoria de la parròquia piuladora va censurar el comentari d'en Jordi Puigneró, al considerar-lo una mofa o, com a mínim, desafortunat. Lluny de reconèixer el més mínim error, l'autor contratacava dient-me que la meva afirmació era estúpida, un sensesentit i que fer-la tenia el mateix nivell intel·lectual que dir que conduir mata (tot textual). Com ens demostrava als seus tuits en Jordi, tots menys ell ens equivocàvem de totes totes, i fins i tot ens reptava a un “debat seriós” sobre la qüestió comparant PIB i índex de mortalitat (sic). No crec que a aquestes alçades sigui necessari dir que el PIB no serveix en absolut per comparar països, ja que no mesura el grau de distribució de la renda, com sí que ho farien la Corba de Lorenz o l'índex de Gini, oi?

Mata, i molt
I és que la meva afirmació no tan sols no era un sensesentit, sinó que es basa en números, en dades objectives, en la contrastació empírica. I no cal anar a èpoques de crisi, on per exemple a l'Estat Espanyol han augmentat un 25% els suïcidis i a tot Europa un 11,7% entre els joves. No cal anar a la crisi, inherent al sistema, on s'aprofita per concentrar una mica més la riquesa i aprofundir en les desigualtats. Perquè quan teòricament funciona òptimament, el sistema també mata.
No són, doncs, anomalies ni casualitats els prop de 100.000 morts de gana i malalties curables al dia (36,5 milions a l'any), els 2000 milions de persones que no tenen accés a fàrmacs essencials, els prop de 900.000 que pateixen malnutrició crònica o que quasi la meitat de la humanitat visqui amb menys de 2 euros diaris.
És la dinàmica -i no l'excepció- d'un sistema basat en la competència (i tots sabem que a les competicions hi ha guanyadors i perdedors) la que posa en serioses dificultats per sobreviure a la majoria de persones del planeta. Una dinàmica depredadora que, a més a més, també posa en entredit la supervivència del planeta terra. És més, si volguéssim estendre l'opulent modus vivendi dels països occidentals al món sencer, necessitaríem entre 3 i 5 planetes.
Si, Jordi, el capitalisme mata. I mata molt. Més que cap altre sistema en tota la història de la humanitat. I això que no hem parlat de les guerres i els milions de morts provocats pels abanderats del món lliure a l'hora d'impedir amb bombes i napalm que qualsevol projecte polític qüestioni els fonaments del sistema. No acabaríem.

Diverses maneres de matar
I és que fins i tot el Sant Pare – en això convindràs amb mi Jordi que és un personatge gens sospitós de patir com jo el mal del bolxevisme- diu que el sistema no és només injust des de l'arrel, sinó que mata perquè hi predomina la llei del més fort.
I per cloure, em sembla escaient citar, un cop més, Bertold Brecht:
Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d´aquestes coses són prohibides al nostre Estat.”



Teatro del bueno

Al darre ple, després que el president del comitè d'empresa de Delphi intervingués i es proclamés el suport de l'ajuntament als treballadors de l'empresa, l'alcaldessa es va comprometre a reunir-se amb tots els grups municipals per tractar la delicada situació, després que l'empresa plantegés un ERO per 171 treballadors, una quarta part de la plantilla.
Això passava un 18 de novembre i, al moment d'escriure aquestes línies, deu dies després, encara no hem rebut cap convocatòria. És més, a finals de la setmana passada des de la CUP vam enviar un correu electrònic a l'alcaldessa i als portaveus d'ICV i PSC demanant que la trobada es fes el més aviat possible. Cap resposta. Suposo que com que ja tenim la moció aprovada i la notícia als mitjans, ja no cal fer res i ens podem dedicar a una altra història.

Ahir a la tertúlia de cugat.cat la valoració de tot plegat era bona. “Hem parat el cop”, “bona notícia”, “bon acord” eren els comentaris de quasi tots els grups. Però, tot i que és cert que l'acord reduirà l'impacte de l'ERO en 44 treballadors, no és menys cert que 31 seran acomiadats.
No sé expressar el sentiment que em provoca veure que tothom celebra aquest acord. Suposo que fa molts anys que estem acostumats a que els sindicats pactin en comptes de lluitar, a assumir el mal menor, i a permetre que molts empresaris se saltin les normes d'un joc ja de per sí injust. Perquè, no sé on m'he perdut, però tota la vida ens han justificat la plusvàlua pel risc que assumia l'empresari a l'hora d'invertir. Com que hi podia perdre molt, tenia dret a quedar-se els guanys. Però la realitat és que quan les coses van bé, els beneficis van a les seves butxaques, i quan van maldades són els treballadors qui paguen els plats trencats.

Hem fet tot el que podíem? Perquè no hem batallat per aconseguir acords basats en la voluntarietat i que els dies de menys i el conseqüent cost es repartissin entre tots per impedir que ningú anés al carrer? De què serveix aprovar mocions i elogiar la capacitat d'entesa i negociació de tots els grups municipals per arribar a un acord si després no complim els nostres compromisos?

dilluns, 11 novembre de 2013

Un fantasma recorre Sant Cugat

Un fantasma recorre Sant Cugat. I no, no és el del comunisme. És el fantasma del blanc i negre i dels tronats discursos decimonònics. Com que potser amb aquesta definició no s'acaba d'entendre què vull dir, ho il·lustraré amb 3 vinyetes. En blanc i negre, per suposat.

1ª: ple municipal, 21 d'octubre
La regidora del PP Mª Dolors Domènech intervé al ple per explicar el seu vot contrari a una moció de la CUP contra el maltractament animal. Cito textualment:
“Nosaltres, com a grup i com a persones, no estem a favor del maltracte (sic) animal. El què passa és que vostés polititzen una festa (...) que segons grans escriptors i pintors ha donat un caire (sic) d'educació a la societat espanyola. Només els hi vull llegir unes paraules que va dir Tierno Galván, que no és sospitós de ser ni espanyolista, ni de dretes, ni res: Los toros son el acontecimiento que más ha educado social e incluso politicamente al pueblo español. I per últim també dir que Joaquin Sabina i en Serrat, quan parlen dels crítics antitaurins, parlen de la ignorància dels mateixos.
Vostes també diuen el baix caràcter (sic) democràtic del govern espanyol. Jo em pregunto si el baix caràcter democràtic no el tenim aquí quan es prohibeix per prohibir. Nosaltres estaríem d'acord, i gràcies a que el partit socialista ha presentat una esmena perquè s'ampli el maltracte a tots els altres bous, a tots els animals, pues (sic) la moció queda una miqueta millor, perquè sinó no era massa creïble el que vostés deien, de veritat. Vostés només anaven a les corrides pel fet de que són una festa espanyola. Per això els hi he fet arribar aquest dibuix, perquè vegin que és un art i “lo” que vostés tenen és una manca de coneixement del que estan dient, gràcies.”
Aviam senyora Domènech, expliqui's, perquè els santcugatencs després de tal delirant desplegament argumental no hem entès res. Estan en contra del maltractament o és un art? Deixi'm, també, com ha fet vosté, citar un cantant que m'agrada més que els esmentats. Es diu Paco Ibañez i m'agrada especialment aquella cançó en què diu “A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar”.

2ª: expulsions a la parròquia
Fa temps que es comentava pel poble, però ahir va arribar als mitjans nacionals. Es tracta de l'expulsió d'una monitora de la parròquia a causa de la seva opció sexual. Pel simple fet de ser lesbiana i voler dur-ho amb total normalitat, vaja. El rector de la parròquia no diu ni mu davant aquesta denúncia i el Bisbat, des de Terrassa, dissimula. Un bravo pels 13 monitors que han marxat en desacord amb aquesta decisió. I com que avui tinc el dia de les cites musicals, me'n ve una al cap d'Evaristo Páramos, cantant d'uns quants grups memorables, que diu més o menys així: “Cómo se os exige que no folleis, no quereis dejar follar a los demás”.

3ª: tertúlia a cugat.cat
Un regidor nega el dret a decidir amb l'argument definitiu de “el dret a decidir no existeix”. No entraré en debats metafísics sobre l'existència o no de determinats drets, no és el lloc, però jo em preocuparia si els meus únics arguments per frenar la voluntat majoritària de la societat fóssin aquest i la Constitució.
Tan sols unes qüestions: Puc entendre que algú defensi que les constitucions han de ser perennes, tot i que jo pensi que s'haurien de referendar a cada generació i que les lleis han de servir a les persones i no coartar-ne la llibertat. Puc entendre que es defensi que va ser votada per una gran majoria, tot i que dels ciutadans vius a dia d'avui ni 3 de cada 10 la votéssin (afirmativament o negativa). El que no puc entendre és que s'obvii el context del tot extraordinari en què es va aprovar el text. Defensors de la Constitució, de debò creuen que el 6 de desembre de 1978, després de més de 3 dècades de dictadura, adoctrinament nacionalcatòlic, eliminació sistemàtica dels opositors i amb el temor (confirmat 3 anys després) a un cop d'estat que fes tornar la situació anterior, la votació es va produïr amb normalitat?

dimecres, 23 octubre de 2013

Entretinguts ho estem

Casualitats casualment casuals
Dilluns 14: s'anuncia l'allargament del conveni de col·laboració entre el Teatre-auditori, el Museu i HP, pel qual la multinacional aportarà 15.000 euros anuals i posarà la seva tecnologia a disposició de la difusió de les propostes del Museu. A canvi, rebrà dos abonaments, facilitats per dur a terme les seves activitats a l'Auditori i el seu logotip figurarà als cartells de les activitats del Museu. Si en comptes d'un ciutadà crèdul i confiat fos una mica malpensat, probablement tindria la temptació de relacionar aquesta sponsorització i la fotografia de responsables de l'empresa i l'alcaldessa somrient amb el fet que l'equip de govern rebutgés, abans de l'estiu, la moció que vam presentar de suport a la vaga dels i les treballadores d'HP i es posés inequívocament al costat de l'empresa. Però una cosa no té res a veure amb l'altra.
Dijous 17: 6 nous acomiadaments a HP Consultoria, dos dels quals persones amb discapacitat. Amb aquests ja portem 220 acomiadaments els darrers dos anys. El dissabte, la Consellera de Benestar i Família visitarà l'empresa en el marc de la diada solidària que organitza anualment.

La política és cosa de xusqueros
Dimecres 16: participació de l'exalcalde Recoder a un debat sobre desafecció política a ESADE. En té prou amb una estoneta per dir 1- que des que va renunciar al seu escó i va fitxar per la consultoria-auditoria KMPG viu infinitament millor i 2- que això de la política és cosa de “xusqueros”. Valoracions a banda -home Lluís, has estat uns quants anyets dedican-t'hi a això dels “xusqueros”- vull dir, i crec parlar en nom de tots i totes, que 1- ens alegrem profundament que el nostre exalcalde hagi millorat el seu nivell de vida i 2- que hem enriquit el vocabulari amb una paraula que fins ahir molts no havíem sentit mai i que segons Recoder serveix per designar “aquelles persones que, a la mili, anaven progressant i després de treballar moltes hores i de demostrar fidelitat, acaben en una bona posició”. Això no obstant, el que molts esperem des de fa mesos no són novetats sobre la seva vida o riques aportacions lèxiques, sinó que expliqui d'una vegada per totes si quan era alcalde estava al corrent de l'espionatge a membres del govern i l'oposició encarregat a Método 3. Seria tot un detall.

Això ja ho hem viscut. Això o quelcom molt semblant
Dimarts 15. Hoboken anuncia que aquest dissabte estrena un espai per esdevenir la primera discoteca del Vallès per a joves de 14 a 17 anys. La nostàlgia m'envaeix i recordo quan Hoboken havia de ser una sala de concerts amb bucs d'assaig, quan més tard es pretenia convertir-la en el “Razzmatazz del Vallès”, o quan es va dir que s'apostaria decididament pels grups locals. En menys d'un any, 3 etapes, 3 gerents i un reguitzell de replantejaments conceptuals. Deuen ser coses de l'emprenedoria i el reinventar-se constantment que tant preconitzen els que manen aquí i allà. Aquesta vegada és la bona. Segur que sí.

Sobre percepcions, com sobre gustos, no hi ha res escrit
Dimarts 15 també es presenta la darrera onada de l'observatori sociològic a Sant Cugat. El govern aprova còmodament i l'alcaldessa encara més. A més de veure que un 89.4% està bastant o totalment satisfet de viure a Sant Cugat, podem constatar que existeix vida a altres planetes: un 4% dels enquestats creu que la situació econòmica és bona o molt bona. Però també hi ha altres dades interessants: Un de cada tres santcugatencs ha perdut la feina o ha vist algun familiar perdre-la els últims 6 mesos. Un 26.7% dels enquestats té problemes per arribar a final de mes, i més d'un 12% malda per pagar-se la llum, l'aigua, el gas, el lloguer, la hipoteca o l'alimentació.