Abans eren persones, ara són de la BRIMO

Quan encara no havia complert el meu primer any de vida, La Polla Records treia un disc en què, entre moltes altres veritats, s'hi deien frases com: “Era un hombre y ahora es poli” o “sabes que vas a cobrar por dar hostias a la gente”. En això pensava ahir quan, en el transcurs de la manifestació alternativa de l'1 de maig, la Brigada mòbil dels Mossos d'Esquadra va tallar la manifestació sense motiu aparent. Si no fos que mai he caigut en la temptació d'evadir-me d'aquest món injust i cruel mitjançant el consum d'estupefaents durs i no puc afirmar-ho amb certesa, diria que els antiavalots d'ahir presentaven tots els símptomes associats al consum de cocaïna. I si bé és cert que alguns van mostrar la seva ràbia contra entitats bancàries o mobiliari urbà, el cas és que un bon grup d'agents de la BRIMO va tallar per la meitat una manifestació que transcorria amb tranquil·litat, provocant els manifestants, brandant les seves porres amb les mandíbules a cent, per acabar carregant quan la manifestació ja havia estat desconvocada.

Passat l'ensurt inicial i ja de tornada cap al Vallès, m'assaltaven pensaments com per exemple: com devien ser de petits aquests agents que de grans es dediquen a guanyar calés empaitant i escalfant la gent vestits de robocop? Què va passar perquè, al cap dels anys, aquells innocents infants decidissin dedicar-se a aquesta professió? L'element econòmic hi juga un paper determinant, sens dubte, però per molt que es guanyi pela llarga, no tothom està preparat per dedicar-s'hi. Als agents de la BRIMO me'ls imagino, per exemple, amb pantalons militars el cap de setmana fent pràctiques de tir, practicant kick-boxing o mirant una entranyable i educativa pel·lícula gore. No me'ls imagino, en canvi, llegint un llibre tranquil·lament, passejant amb els seus fills en algun bucòlic paratge del país, gaudint d'un concert al Teatre Auditori de Sant Cugat, o votant la CUP, per exemple. Però és clar, potser m'equivoqui i això només siguin tòpics.

El que és clar és que aquest país té un problema, a part del 3%, que es diu BRIMO. Perquè qualsevol amb ulls a la cara pot veure que cada cop que hi ha mobilitzacions i els treuen a passejar, hi ha enrenou del bo. Ulls fora amb pilotes de goma, cops de porra indiscriminats, intimidació, insults gratuïts i detencions de molta gent que simplement es manifesta. Molts hem sentit i hagut d'aguantar comentaris de l'estil “a ver si en tu primer dia pillas a uno” o “cállate guarro”, sovint en un impecable ús del registre col·loquial de la llengua de Cervantes. La BRIMO atempta contra drets fonamentals com el de manifestació, perquè per molt que els tertulians del grup Godó insisteixin en el seu argumentari de “alguna cosa hauran fet” o “si protestes, assumeix les conseqüències”, desfilar com un exèrcit, carregats amb escuts i armes de foc abans de l'inici d'una manifestació, és coartar aquest dret, aquí i a la Xina Popular.

Però és clar que aquests alumnes avantatjats en l'assignatura de violència no tenen massa matèria grisa per decidir què fan i què no. Que reben ordres, vaja. Perquè el govern dels millors, per respondre a la situació de creixent conflictivitat social derivada de la crisi del sistema, no té cap altra alternativa per mantenir l'ordre que fomentar la por al sistema. I no ho dic jo, ho diu Felip Puig. I el senyor Espadaler, que ha superat amb nota el seu primer examen important, abans de parlar de coses de les quals no té ni punyetera, idea estaria bé que un dia vingués a una manifestació d'incògnit i veiés com actuen els seus esbirros. Almenys així, quan negués l'actuació desproporcionada i qualsevol altra acusació, mentiria amb coneixement de causa. Ah, i si aquest és el país que ens volen construir, per molt que li diguin Ítaca o algun nom per l'estil, se'l poden ficar per allà on més els plagui.

Què carai esmorza aquesta gent?

I quan semblava que ja havíem sentit gilipollades de tots els calibres haguts i per haver, els fets, un cop més, tiren tota possible teoria per terra i ens mostren que en aquesta vida sempre es pot millorar. No cal anar massa lluny per verificar aquesta qüestionable afirmació: al bonic estat de dret en què vivim, aquestes últimes setmanes n'hem tingut exemples per donar i per vendre.

Començant per ordre cronològic, hem de parlar indefugiblement de la delegada del govern espanyol a Madrid. La senyora Cifuentes va ser qui va inaugurar aquesta primavera gloriosa quan va dir que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i la seva portaveu Ada Colau mostraven certes inquietuds filo/proetarres a l'acostar-se a grups com Bildu o Sortu, que com sabem són, pels del Partido Popular i altres amiguets seus, un apèndix de l'extinta organització armada. Unes setmanes després, la seva companya de partit Esperanza Aguirre, coneguda per multitud de frases cèlebres mentre era ministra de cultura o presidenta de Madrid, va aprofundir en aquesta tesi dient que els que participaven en escarnis eren imitadors del “matonismo” d'ETA, una colla de violents assetjadors que practiquen tàctiques del pitjors totalitarismes del segle passat, com les Joventuts Hitlerianes. I quan les paraules de Cifuentes encara duien cua a tertúlies i xarxes socials, un senador del mateix partit insistia: “els mètodes de la PAH són propis de nazis i abertzales”.

En aquesta espiral de comparacions, destaca especialment la secretaria general del PP Maria Dolores de Cospedal. I és que Cospedal no es va conformar amb comparar, sinó que va qualificar els escarnis de “nazisme pur”. Arribats a aquest punt, només veig dues possibilitats: o no té ni la més remota idea de què va ser el nazisme, o no té ni la més remota idea de què vol dir l'adjectiu “pur”. Ignorància alarmant en ambdues hipòtesis, més encara venint del màxim càrrec del partit que governa l'Estat.

Però a UpyD també han fet els deures, i Rosa Díez, aquella diputada que critica la “casta política” però viu de la política des de 1979, coincidia en el diagnòstic dels populars i els titllava de vils i cobards per assetjar els diputats. I llavors és quan em venen al cap imatges de fa uns anys en què Rosa Díez i altres escridassaven i no deixaven intervenir regidors de l'esquerra abertzale que, fent ús de la seva llibertat d'expressió, no volien entrar en el joc de condemnar unes morts i no unes altres. La coherència és la mare de la ciència, que diuen.

A Rosa Díez, però, li ha fet un favor el seu company de pupitre Toni Cantó, que les diu tan grosses que redueix les demés a simples anècdotes. En aquest cas sobre la immersió lingüística, l'actor i diputat manifesta que la política lingüística de Catalunya és “feixisme lingüístic” i compara la immersió amb la pederàstia, afirmant que “hi ha límits que no poden passar per sobre de la meva llibertat, de la mateixa manera que no es pot dir que es permeti als pederastes campar al seu aire”. I afegia, sense la més mínima vergonya, que enlloc més es prohibeixen llengües com passa a Catalunya o en alguns llocs del País Valencià.

Vist el nivell, no crec que pagui la pena entrar en debats bizantins amb qui fa aquest tipus d'afirmacions. Si estar a favor de la PAH és ser proetarra, practicar o donar suport als escarnis és ser nazi i defensar aferrissadament la immersió lingüística és el mateix que la pederàstia, ara mateix em declaro nazi-etarra-pederasta. I assegut al sofà, prenent una cerveseta ben freda, em disposo a esperar que les forces de seguretat de l'estat, esbotzin la meva porta i se m'enduguin per fer caure sobre mi l'implacable pes de la llei. I un consell als autors de les brillants analogies citades anteriorment: si comercialitzen les substàncies que esmorzen, es folren.

Catalunya Über Alles

100 dies de govern han estat suficients perquè el molt honorable Artur Mas admeti el què molts fa temps que pensem i denunciem: què està lligat de mans i peus i que aplica, ni més ni menys, les polítiques que li dicta la senyora Angela Merkel. En un gest limítrof amb el patetisme, intenta excusar-se dient que “tots els països ho fan”. Mal de muchos, consuelo de tontos, que diu la dita del país del costat. El més normal, després reconèixer que no pot decidir les polítiques que fa, seria que en acabar les dues hores de valoració del primer centenar de dies, anunciés la seva dimissió i marxés cap a casa. Però és clar, en aquest país estem curats d'espants, i ja fa temps que hem abandonat l'esperança que algú dimiteixi, per corrupció, per incomplir sistemàticament un programa o, com en aquest cas, per simple dignitat després d'admetre que es limita a acatar ordres.

A part de dimitir, el cap del Consell d'administració de Catalunya S.A -en paraules d'un diputat de la CUP-AE- tindria també l'opció de rebel·lar-se i dir prou a la troika. Però no, ell s'hi posa bé i sense massa angúnies es dedica a implementar les directrius teutones. L'objectiu és clar: ni ell ni el seu “govern” no té cap culpa del què passa a casa nostra. Ni de les desenes de desnonats diaris, ni dels centenars d'aturats ni acomiadats. A Catalunya hi ha més de 100.000 llars que no tenen cap ingrés i que avancen a marxes forçades cap a una exclusió social difícilment reversible, però ells només compleixen ordres.

Arribats a aquest punt, és lògic que ens preguntem: quin sentit té, doncs, tenir i mantenir un govern que no governa? Si de facto som poc més que un land alemany, perquè no formalitzem el nostre ingrés a la Bundesrepublik i estalviem paperassa, rodes de premsa i comissions parlamentàries inútils?

Com tot en aquesta vida, tindria avantatges i inconvenients, però ens hi acabaríem acostumant. A part de l'estalvi esmentat en governs intermitjos que, com ells mateixos reconeixen, no pinten massa res, ens lliuraríem del monarca i la seva parentela d'imputats, vividors i altres especímens. Ens lliuraríem també, per exemple, de les 17 famílies en tot Catalunya que volen escolaritzar els seus fillets al marge de la immersió lingüística. I com aquests, tants altres maldecaps.

No cal enganyar ningú, la cosa també tindria inconvenients, el més evident en el terreny gastronòmic: la cuina catalana és objectivament superior a l'alemanya. Com que els alemanys sempre han tingut certa debilitat per la disciplina, les desfilades i l'ampliació del seu espai vital, hauríem de conviure amb els intents d'annexionar-se Alsàcia i Lorena cada cert temps o mirar Polònia amb ganes de fotre-li una queixalada. Res que no es pugui solucionar amb bona voluntat, emprenedoria i ganes de reinventar-nos donant la volta a la crisi i aprofitar les oportunitats que ens brinda per convertir-nos en el millor dels lander possibles.

El canvi, inevitablement, tindria implicacions a nivell local, però la nostra ciutat, amb aquelles ganes de ser capdavantera sempre, segur que ràpidament es posicionaria com una de les més smart del land. Gràcies a avenços imprescindibles com el detector d'alcohol de 800 euros pels botellons o els fanals i papereres intel·ligents, els altres lander, ràpidament ens copiarien i esdevindríem referent. S'acabaria de cop la la polèmica estèril al voltant de les banderes: fora totes, i que es quedin només l'europea i l'alemanya, a l'ajuntament i als dos pals de davant del Monestir i la Plaça de la vila. Del que no estic tan segur és si la participació als Consells de Barri augmentaria o si les traves inexplicables per les entitats a l'hora de demanar permisos acabarien, però vaja, no es pot tenir tot en aquesta vida.

I si m'ho prenc a conya, és perquè sinó és per apretar a córrer.

Les bones paraules i la mare que les va parir

Un regidor demòcrata i tolerant em renya perquè, del twitter estant, faig un comentari que considera profundament inadequat: comento amb una amiga que un especulador, que a més a més d'especular té la poca vergonya d'escriure llibres on es vanagloria de la seva “feina” i explica com fer-ho, em sembla un autèntic capullo (poncella, en català).

Més enllà de si l'adjectivació és encertada o no (al meu entendre és d'una suavitat extrema tenint en compte el personatge) començo a tenir l'entrecuix ple de les lliçonetes, tons condescendents i crides a no faltar al respecte per part d'aquells que defensen el sistema existent i el perpetuen a diari. I aquest comportament no m'enerva pel fet que el regidor en qüestió formi part d'un partit - del qual no diré el nom- fundat per un ministre franquista, sinó perquè tal i com estan les coses, que es preocupin més per les formes que per la denúncia d'un especulador resulta d'un cinisme alarmant.

“Una cosa és opinar i l'altra és insultar” acostumen a dir. Per ells, les bones paraules són el més important. Pots retallar i arruïnar la vida als habitants del país que dius defensar, però si ho fas amb elegància i sintaxi immillorable, cap problema. Pots justificar aquest sistema criminal i dir que no hi ha cap alternativa a les polítiques neoliberals, però si ho fas amb un somriure d'orella a orella encara que saps que menteixes, no passa res. Reglamentàriament encorbatat i clenxinat, encara menys.

Però és clar, si escridasses un diputat que no vol votar per acabar amb els desnonaments o encercles el Parlament que està a punt d'aprovar una condemna de mort per les classes populars, ets un intolerant. I quan els dius que perquè retallen en sanitat i educació en comptes de fer-ho en armament o casa reial, t'etziben un “demagògia!” i es queden tan amples. Entranyable paraula, per cert, demagògia, que com “populisme” empren a diari tertulians, totòlegs i polítics varis sense tenir la més remota idea de què significa realment.

Fins a cert punt és comprensible. Quan totes et ponen deu ser relativament fàcil estar tranquil i anar fent somriures pertot. Altres, però, que som demagogs i populistes de mena, tenim motius de sobres per no fer servir bones paraules. Perquè mentre hi ha miserables que es guanyen la vida especulant, el nostre entorn està ple de gent que ho passa malament per sobreviure i famílies que cada dia són expulsades de casa seva. Perquè hem seguit el relat que durant anys se'ns ha venut i hem estudiat carreres o mòduls i ara no tenim feina ni de casualitat i el conseller de torn ens diu que anem a fer cafès a Londres. Perquè mentre directors executius d'empreses que fan EROs són acomiadats amb indemnitzacions milionàries i vosaltres dissimuleu, no ens podem emancipar ni tenir un projecte de vida digna. Perquè l'atur, la precarietat i la incertesa, que per vosaltres són estadístiques o conseqüències d'una crisi passatgera, ens porten a la frustració i la desesperació.

Que no tinguin els sants pebrots de, a sobre, demanar-nos bones paraules.

Això no és el far west però aquí també hi tenim espies

A vista d'ocell, dos colors predominen a la ciutat dormitori d'alt standing: el blau piscina i el verd rotonda. Ja al nivell de les persones humanes, a primera hora del matí, cada 5 minuts més o menys, l'estació dels FGC escup desenes de persones que, travessant la Plaça Lluís Millet, enfilen diverses destinacions. Un col·lectiu especialment representat a aquestes hores intempestives és el de les treballadores domèstiques, majoritàriament llatinoamericanes,per bé que alguna antiga república soviètica també hi diu la seva. També hi ha executius i executives, apressats i impacients per arribar al despatx i posar fil a l'agulla a l'extracció diària de plusvàlua, plogui o nevi. Alumnes de diferents universitats -públiques progressivament privatitzades o privades a seques- caminen desganats, com intuint que quan acabin el lustre reglamentari de carrera -4 anys de matèria i 1 al bar- el seu destí més probable serà atur i més atur.

Els polítics locals i tècnics municipals esmorzen en un bar proper a l'ajuntament, tot i que no tan alegrement com algunes setmanes enrere. No creuen que aquí també passi però, per si de cas, eviten les taules amb gerros de flors o amb elements ornamentals sospitosos. Fa poc s'ha sabut que el president del partit majoritari -aquell que elecció rere elecció destrossa tots els rècords possibles- mantenia relacions contractuals de manera habitual amb empreses de detectius. Res d'il·legal. Però és clar, amb un president i ex-regidor de seguretat ciutadana que té debilitat per l'espionatge -res a dir, a cadascú li agrada el què li agrada- tothom pensa, ni que sigui un moment: “i si a mi m'han investigat?”. La mala sort -carai, ara que havíem aconseguit traslladar un missatge unívoc a la ciutadania- fa que la notícia sobre els suposats seguiments a dos antics regidors d'un dels partits que forma el govern coincideixi en el temps amb un acord de l'ajuntament sobre la transparència.

Com que la ciutat, tot i que les darreres dues dècades ha crescut fins prop dels 100.000 habitants, encara manté força vida de poble, als bars i comerços del centre els rumors van que volen, i tothom té alguna font que li ha explicat del cert que tal persona tenia assumptes tèrbols i per això l'han investigat, que si això és una lluita de poder interna dins de tal partit, que si aquest treballa aquí perquè és amic d'aquell altre, etc.

I és que a la smart city (si home, allò del pas de vianants que s'il·lumina quan hi passes i el rètol que posa quants llocs per aparcar queden) també hi ha atracaments, aturats, desnonats, gent que busca menjar a les escombraries, estudiants sense futur, sales de concerts que havien de ser públiques i ara tenen un gerent de les joventuts del partit que governa... I ara, fins i tot espies. Ja només falten els tiros. Temps al temps.

Els maies i Jon Idigoras

Passat un temps prudencial per certificar que els maies s'equivocaven (amb això dels calendaris antics a vegades hi ha un decalatge d'unes setmanetes), potser caldria obrir una nova línia d'investigació consistent a aclarir si les interpretacions de les profecies eren errònies i al que es referien realment els maies era la fi del sistema en què vivim.

Perquè el que sembla evident és que això s'ensorra a marxes forçades, ja que a la quàdruple crisi sistèmica -financera, energètica, alimentària i ambiental- s'hi afegeix a casa nostra una profunda crisi del sistema polític. Una crisi, que si bé no és nova, ens assalta cada dia més només encendre la tv, la ràdio o les xarxes socials. Així, ahir era l'alcalde convergent de Sant Hilari, detingut en una operació anomenada Pokemon (el nom de les operacions requereix una columna monogràfica aviat), però cada dia en tenim una de nova, sense excepció; alcaldes que fa una setmana tornaven i ara dimiteixen però segueixen de regidors, alcaldes de localitats de la Costa Brava que se n'anaven a Rússia amb “empresaris” de reputació com a mínim dubtosa, micros en gerros de flors de restaurants on antigues companyes sentimentals més o menys ressentides expliquen a candidats a la presidència de la Generalitat que el seu ex traginava sacs amb bitllets de 500 euros, candidats del PP que es dediquen al noble art de cultivar marihuana i entregar-la previ pagament a qui ho sol·licita, ex-consellers de la Generalitat que es dediquen al contraban de tabac...

I mentrestant, la crisi: el 2013 s'albiren retallades brutals, però l'Estat segueix gastant 47 milions d'euros al dia en armes. El govern demana una miqueta més de sacrifici -cada cop queda menys de penitència i els brots verds ja treuen el cap, diuen- mentre el que durant dues dècades ha estat el seu tresorer tenia 22 milions d'euros a Suïssa i, segons les males llengües, es dedicava a repartir sobres entre els alts càrrecs del partit per completar el sou. Espanya per davant de tot, però els calés ben lluny, per no perdre ni un euro en impostos. I amnistia fiscal, és clar: legalització i normalització del saqueig.

Tinc la impressió que si no trobem una sortida a tot plegat és perquè no ens fem les preguntes correctes. I si ens equivoquem a l'hora de formular les qüestions, la resposta mai serà bona: La qüestió no és com pot ser que Bárcenas -tot suposadament, per suposat- evadís 22 milions, sinó com pot ser legal que algú tingui 22 milions quan tantes persones no poden fer ni els àpats diaris o posar la calefacció? La qüestió no és si el PP, després d'una demostració més que la mobilització i la perseverança poden canviar les coses, admet a tràmit o no una ILP sobre la dació en pagament, sinó com pot ser que un dret bàsic com tenir sostre s'hagi convertit en una mercaderia i ho haguem acceptat amb total tranquil·litat. La qüestió no és si s'instal·len inhibidors perquè no es pugui seguir la intervenció de Draghi al Congrés, sinó perquè aquest senyor és president del BCE en comptes de ser a la presó per haver ajudat, durant els anys en què era directiu de Goldman Sachs, a falsejar els comptes grecs i ocultar el seu deute servint-se d'instruments financers opacs.

No tenim al davant, doncs, tan sols una crisi econòmica o una crisi del govern o el partit que l'ostenta. Tenim una crisi profunda del sistema polític, que arriba a tots els nivells. Com deia Jon Idigoras en una brillant intervenció al Congrés a principis dels 90 , “aquesta és una crisi de l'Estat perquè aquest i les seves institucions fonamentals, des de la corona fins la guàrdia civil, passant pel Parlament, estan implicats d'una o altra manera en la corrupció, la injustícia i la falta de respecte als drets col·lectius i individuals que caracteritza aquesta mal anomenada democràcia. Son les estructures de l'estat les que estan contaminades, i la classe política fa de la corrupció una pauta de comportament orientada al poder i l'enriquiment personal.”

La qüestió és: hem d'esforçar-nos a reconstruir aquest sistema podrit -un sistema polític i econòmic que s'ha evidenciat clarament incapaç fisn i tot de mantenir la població a la qual explota i depaupera- amb petits pedaços amb llistes obertes, lleis de transparència, cimeres anticorrupció, etc, o creem quelcom de nou?

Cubates per llibres

La setmana passada tancava la Llibreria Catalònia després de quasi 90 anys, a conseqüència de la crisi. La crisi, altrament coneguda com a capitalisme, està fent tancar negocis de tot tipus, i el de les llibreries és un dels sectors que s'està enduent la pitjor part. A Sant Cugat, l'any passat abaixava la persiana la llibreria Mythos després de 13 anys a la ciutat, per la crisi i els abusius preus de lloguers, que foragiten el petit comerç i entreguen en safata els locals del centre a franquícies perquè ens obsequïn amb roba íntima, hamburgueses de quelcom que vol imitar la vedella o botigues de mòbils.

Passejant pel centre de la nostra ciutat el paisatge cada cop és més desolador. A Cal Sallent ara hi venen calces i lligacames, a l'antiga Mythos aviat ho sabrem, i a l'antic local on fins fa poc hi havia la botiga XXX, ben aviat ens vendran, en còmodes terminis i amb les màximes facilitats de finançament, receptors de Wi-fi subcutanis imprescindibles per la vida moderna. Quin serà el següent petit negoci que caurà a favor de la ciutat-franquícia?

Fa temps que als EUA, després que diversos adolescents hagin dedicat un matí assolellat d' entre setmana a venjar les seves mancances personals i/o afectives a base de disparar contra companys de classe i professors amb un rifle automàtic, han posat en marxa programes d'armes per joguines, segons els quals si entregues una arma et donen una joguina.

Salvant les distàncies, podríem fer quelcom similar per intentar ajudar el petit comerç i, en especial, les llibreries. Només caldria renunciar a un cubata -combinat en català correcte- setmanal. Amb l'estalvi d'una consumició es pot adquirir un llibre de butxaca, i amb dues copes de menys, tenim a l'abast una edició rústíca com Déu mana. No cauré en la tonteria, difosa per tants pares i mares, de dir que “mentre es llegeixi és igual el què”, però a les llibreries de la nostra ciutat hi ha llibres per tots els públics, des de novel·la lleugereta a grans clàssics, novel·la negra, els russos ben traduïts, històrica de la que enganxa, assaig polític i sociològic, art, etc. Recentment, Quaderns Crema/ Acantilado ha endegat la traducció de l'obra completa de Simenon -altament recomanable-, i si ho demaneu, segur que us poden dur qualsevol títol de la sèrie Carvalho -recomano especialment i enèrgica Los mares del sur i Los pájaros de Bangkok-. Al Celler de Llibres, a la Paideia, a l'Alexandria o al Pati de Llibres els podeu trobar. Ens estalviarem neurones, futurs problemes de fetge i contribuirem a la subsistència del comerç local. Un xollo en tota regla.

El braç o la cama?

En altres assumptes no, però segurament arribaríem ràpidament a un consens al voltant d'una qüestió: tant la cama com el braç són dues extremitats del tot imprescindibles i el més desitjable seria intentar evitar qualsevol tipus d'amputació, com a mínim pre-mortem. Però, què preferiríem que ens tallessin si l'elecció fos ineludible?

Una pregunta similar és la que hem de respondre a l'hora de debatre els pressupostos, a Sant Cugat, al Parlament de la Ciutadella i al Congrés dels diputats. Què volem retallar: sanitat o educació? agents socials i entitats o sous dels treballadors públics? ajudes al comerç local o partida destinada al museu? L'elecció, ja de per sí incòmode, encara esdevé més perversa quan la resposta no implica que l'any que ve no ens tornin a plantejar la pregunta. Vaja, que sacrificant el braç no en tenim prou i l'any que ve ens tornaran a fer decidir entre les extremitats restants. Un carreró sense sortida en tota regla.

De ben poc ens serviran, doncs, els successius debats sobre què cal retallar. Cal plantejar solucions i abandonar debats estèrils que en res contribuiran a la resolució de tot plegat. A Sant Cugat, o replantegem el model de ciutat (un model car i insostenible edificat durant anys d'ingressos extraordinaris que ja no tornarem a tenir) o augmentem dràsticament els ingressos accentuant la progressivitat fiscal. O una cosa o l'altra, però el que no podem acceptar és que per mantenir el model, per exemple, s'empitjorin les condicions laborals dels treballadors públics mentre no es planteja la racionalització d'una estructura organitzativa duplicada, on model gerencial i polític se solapen amb un cost gens menyspreable.

I a nivell nacional, oblidar-nos també dels pedaços: Impost de successions, de dipòsits bancaris, a les nuclears, patrimoni, transmissions, grans superfícies, etc, aportaran 1000 milions d'euros en el millor del casos, mentre el nou paquet de retallades del govern del “nohihaalternativa” i “l'austeritatésculpad'Espanya” no baixa dels 4000. Què fer, doncs? Anem debatent periòdicament sobre el braç o la cama o posem fil a l'agulla?

 Cal endegar seriosament el debat sobre el pagament del deute. Fer-ne una auditoria exhaustiva i negar-nos a acceptar el que paguem com a conseqüència de l'assumpció del deute privat. Declarar-lo nul i negar-nos a regalar ni un cèntim públic més als interessos financers.

En cas contrari, ja podem anar fent jocs de mans, maquillant números, però el dia que no ens quedin ni braços ni cames, què carai pensem fer?

En tot cas, mentrestant podem anar fent veure que no ens n'adonem, seguir empobrint a la majoria de la població i entretenir-nos discutint sobre si al Parlament s'hi ha d'anar amb corbata i altres collonades, eh senyora de Gispert?

Nunca fue la nuestra lengua de imposición

El dia de Sant Jordi de 2001, a l'entrega dels premis Cervantes, el rei Joan Carles -aquell que de tant en tant agafa l'escopeta i caça elefants o osos borratxos- va dir, textualment: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”.

Aquelles paraules, que mostraven l'alarmant ignorància del monarca i del llumenera que li havia escrit el discurs, van motivar que la llavors ministra d'educació i cultura Pilar del Castillo digués que “Habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España y con qué intesidad”. I tan tranquil·la va tornar a la seva tasca educativa.

Les declaracions de monarques i ministres, però, tan sols eren el símptoma. El símptoma d'un corrent de pensament que reinterpreta la història i qüestiona o nega categòricament la imposició de la llengua castellana al llarg de la història. Aquesta negació, que no és en cap cas patrimoni exclusiu de la dreta més reaccionària i la seva claca mediàtica, legitima la imposició lingüística soferta a casa nostra i esdevé el punt de partida per la construcció d'un determinat discurs: el que denuncia la imposició del català i la persecució de la llengua castellana. Discrus que arriba al clímax de la falsedat quan tenen la poca vergonya d'afirmar que a Catalunya s'està fent “el mateix que feia el franquisme però a l'inrevés”.

Aquest dilluns el ministre Wert presentava un esborrany de llei d'educació que torna a atacar la immersió lingüística i pretén relegar el català a 4ª llengua a l'ensenyament primari i secundari i permetre que els alumnes puguin obtenir el títol d'ESO o batxillerat sense acreditar-ne el coneixement suficient. Com a cirereta a les novetats que volen convertir el català en una llengua residual a l'escola, proposa que els pares puguin dur els fills a centres privats “per raó de llengua vehicular” i que l'administració assumeixi el cost.

Les propostes de Wert però, que fa un parell de mesos va posar les cartes damunt de la taula al dir que tenia la intenció d'espanyolitzar els alumnes catalans, tan sols són el darrer episodi de més de 3 segles en què s'ha intentat imposar el castellà perseguint, arraconant o prohibint el català. Primer a l'administració de justícia amb els Decrets de Nova Planta, més tard a tots els nivells de l'ensenyament amb la Reial Cèdula d'Aranjuez de 1768. Abans d'arribar al segle XX, el català havia quedat exclòs del teatre (1801), els llibres de comptabilitat (1772), dels epitafis (1838), a les escriptures notarials (1862), als noms dels carrers i a tot tipus de rètols (1869) i al registre civil (1870). El 1896, fins i tot va ser prohibit en les converses telefòniques.

Ja ben entrat el segle XX, Primo de Rivera seguiria amb la feina i perseguiria la llengua a àmbits tan diversos com l'etiquetatge i prospectes de productes farmacèutics, els anuncis a les capses de llumins o els fulls parroquials. Però el punt culminant de la persecució legal del català arribaria amb el franquisme, on va tenir lloc un autèntic intent de lingüicidi i genocidi cultural contra el nostre poble. En el seu afany per acabar amb tot símbol d'identitat col·lectiva, el català va ser forçat a desaparèixer de tots els àmbits: se'n va prohibir l'ús públic, als llibres escolars, a la retolació dels comerços i carrers, als anuncis, a les actes d'associacions i a qualsevol document escrit, etc. Fins i tot van ser invalidades actes de naixement, defuncions, i matrimoni per estar escrites en català.

Però no ho van aconseguir. Ni amb decrets, fusells i bombes. I avui la nostra llengua segueix viva de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, malgrat Borbons, Francos, Zaplanas, Bauzas, Werts i tots els que vinguin. I que tinguin clar que si després de 300 anys no ho han aconseguit, tampoc ho faran ara.

Ho volem tot

Dimecres al Teatre de la Unió, davant de 150 persones, un dels oradors de l'acte de la CUP citava un cèlebre científic que deia: “Si busquem resultats diferents no podem fer el mateix sempre”. Malgrat aquesta evidència, és molt probable que gran part dels i les catalanes aquest diumenge tornin a fer el que sempre han fet: Votar els de sempre, els que ens han dut fins aquí.

No em refereixo només a la dreta que mana aquí i allà aplicant implacablement el receptari de la dama de ferro. D'esquerra a dreta de l'hemicicle, les forces polítiques del Parlament porten dècades gestionant l'autonomisme i posant pedaços més o menys reeixits a un sistema polític i econòmic inviable. Uns fent-nos creure que és el millor dels sistemes possibles i altres assumint-lo com a mal menor i intentant edulcorar-lo. Per acció o per omissió, tots -absolutament tots- han acceptat les regles del joc.

Alternativa?

Quina alternativa poden plantejar les “esquerres” que seuen al Parlament? Quina capacitat de transformar res tenen si estan endeutades milionàriament amb els bancs? Quines esquerres? Les que han aprovat reformes laborals i han iniciat les retallades? Les que ocupaven consells d'administració de les caixes i van tolerar la bombolla especulativa i esperonar la privatització de serveis públics? Les que ens van imposar Bolonya i quan vam sortir al carrer per dir que no volíem que convertissin la universitat en un supermercat ens van convèncer a cops de porra? Les que només surten al carrer quan estan a l'oposició? Les que conviuen alegrement amb la tupinada dels blocs electorals als mitjans però quan fan un debat a 3 posen el crit al cel? Les que s'han convertit en empreses que reparteixen càrrecs i escalfen cadires a diputacions, consells comarcals i altres organismes?

Assimilades per les institucions i sense contacte real amb el carrer, absorbides per les dinàmiques d'un sistema polític viciat i acomodades i convertides en classe política, no representen cap alternativa.

I és que de res serveix posar a règim a la bèstia ni posar-hi quatre pedaços. Això no funciona i a la CUP hem decidit fer una esmena a la totalitat a una estafa que ens nega el futur. Volem la independència des de fa 40 anys, independentment de modes i enquestes. Tenim molt clar que sense sobirania econòmica no hi ha independència i que de res haurà servit tot plegat si la capital es trasllada de Madrid a Berlín. No volem pagar un deute il·legítim perquè a qui pertoca pagar els plats trencats és als bancs que l'han generat, i creiem que recursos imprescindibles com l'aigua i l'energia han de ser patrimoni de tots.

Som diferents pel què pensem, però també per com ho fem. Perquè no demanem crèdits als bancs i ens autogestionem. Perquè hem limitat els sous i els mandats dels futurs parlamentaris i ens hem prohibit la duplicitat de càrrecs. Perquè creiem que fer política és defensar interessos col·lectius i no viure d'aquests.

I tot això no són paraules maques, retòrica buida o 4 eslògans ben trobats. És el que fem als pobles i ciutats on tenim representació o governem. Perquè mentre ens privatitzen Aigües Ter-Llobregat, als municipis en què governem municipalitzem l'aigua. Perquè fem consultes populars per decidir sobre urbanisme i organitzem trobades veïnals per tractar qüestions tan importants com el pressupost. Perquè lluitem per destapar l'amiguisme i la corrupció. Perquè denunciem l'especulació i elaborem reglaments de pisos buits per fomentar el lloguer social. Perquè ens tanquem als ajuntaments per denunciar el segrest de la democràcia i el xantatge dels bancs.

Diumenge cal posar un peu al Parlament per dur-hi aquesta veu. I dilluns seguirem, com sempre, a tots els fronts. Perquè ho volem tot i no renunciarem a res.