Allò que tenim a Can Solà

No és massa la gent que ve cada mes a seguir els plens municipals en directe, i encara ho és menys la que aguanta fins el final, 4 o 5 a tot estirar. Si els i les santcugatenques, però, sabessin que venint als plens i quedant-se fins el final tenen moltes possibilitats d'endur-se alguna sorpresa o rebre en primícia alguna informació des de l'equip de govern, potser l'assistència augmentaria i caldria ampliar l'aforament.

I és que amb nocturnitat -eren les onze de la nit passades- i després que des de la CUP preguntéssim què més havia de succeïr perquè es reconegués que amb la qüestió de la sala de concerts s'ha fet una pífia de l'alçada d'un campanar, ens ho van deixar anar: actualment no existeix cap conveni amb la sala Hoboken (d'ara en endavant “Allò que tenim a Can Solà”). I, a jutjar per la cara de sorpresa de l'alcaldessa, posaria la mà al foc que ella també se'n va assabentar en aquell mateix moment. Com a mínim, preocupant.

Cal dir que se'ns va dir de mala gana i amb no massa bones maneres, com sempre que preguntem sobre la qüestió, d'altra banda. El regidor de Joventut ens va dir que l'únic que havia de passar és que ens fiquéssim al cap d'una vegada per totes que “Allò que tenim a Can Solà” no és una sala pública de concerts sinó un negoci privat. Home Raül, gràcies però ja fa temps que ho sabíem, que som filobolxevics però no tontos, i qui més qui menys ha vist Barrio Sésamo. La qüestió és que aquest culebrot mai s'acaba i massa sovint veiem als mitjans locals notícies desconcertants sobre el tema. La darrera, que “Allò que tenim a Can Solà” canvia per quarta vegada de gestió en un any i mig, i aquest cop, a més a més, també canvia el nom. I és clar, després se'ns hagi venut com a sala de concerts amb bucs d'assaig, com el “Razzmatazz del Vallès”, que se'ns hagi dit que s'apostaria decididament per grups locals o que esdevindria la primera discoteca del Vallès per joves de 14 a 17 anys, estem un xic cabrejats. Digue'ns tiquismiquis.

I és que al llarg de tot aquest despropòsit amb “Allò que tenim a Can Solà”, on l'alcalde Recoder, actualment conegut en alguns cercles com “el desaparecido”, ens va dir que la gestió de la sala aniria a càrrec de l'organisme municipal que gestiona el Teatre-Auditori, o el mateix Raül Grangé ens digués que seria el nou escenari del Mou-te, una sala d'assaig d'activitats de cultura popular i l'organitzador d'un festival de música pop a la ciutat (Premsa Sant Cugat, 7-11-2012) seguim sent on erem fa prop de 20 anys. I la ciutat segueix necessitant un espai de format mitjà on es pugui fer música, però també permeti puntualment fer-hi teatre i dansa, així com bucs d'assaig pels grups locals.

Dit tot això, algunes qüestions:

• Per què estem cedint un espai de titularitat pública a empreses privades si ni tan sols tenim l'esquifit conveni (mai publicat ni explicat degudament, per cert) que justificava l'operació de cooperació público-privada?
• Per què no ens plantejem la possibilitat, encara més vàlida en l'actual context de dificultats econòmiques, d'un model de gestió ciutadana on s'ofereixi als ciutadans interessats la possibilitat de participar en les decisions i la responsabilitat de gestionar un equipament com aquest?
• Per què costa tant reconèixer els errors i qualsevol pregunta sobre “Allò que tenim a Can Solà” s'interpreta com un atac i es respon amb vehemència?

Reflexions d'un "ninyato"

Mai he amagat que el ple municipal no és l'àmbit polític en què em sento més còmode. La lluita institucional genera contradiccions, i més encara pels qui pretenem una transformació profunda de l'estat de les coses i veiem les limitacions que tenim a l'hora de dur-les a terme des d'ajuntaments, parlaments i altres. També he dit en diverses ocasions que m'incomoda una mica el “bonrotllisme” que sembla que hagi d'haver entre regidors, com si fóssim companys de feina. Com si després de dir-nos de tot al ple després poguéssim anar tots junts a prendre quelcom. Crec, sincerament que aquestes actituds no ajuden a la confrontació d'idees ni a que els càrrecs electes defensin els interessos col·lectius. Potser m'equivoco, però no puc estar a bones amb algú que predica plantejaments diametralment oposats als meus. Tampoc és que pensi que un no pugui ser amic o tenir bona relació amb algú que no pensa exactament com ell. Al contrari, tenir a prop persones que veuen les coses diferents i discutir amb elles sempre és enriquidor, i un ambient en què tot allò preestablert es qüestiona contínuament és molt probablement el millor escenari per trobar solucions als problemes sociopolítics que patim.

Però no som aquí per fer amics, sinó per defensar idees. I per això crec que el què cal precisament és confrontar idees, des del respecte. El que m'enerva profundament, però, és quan pel simple fet de dir el què penses se't falta al respecte. I en aquest temps al ple, m'ha passat dues vegades -casualment- amb la mateixa persona. La primera la vaig explicar fa temps i llargament en una columna anterior (Si, Jordi, el capitalisme mata) quan davant la meva afirmació “el capitalisme mata”, i sense rebatre-ho amb arguments, la resposta va ser fer bromes -com a mínim- desafortunades i dient que el meu comentari era de baix nivell intel·lectual.

La segona ha estat recent: El dia que al ple es van aprovar modificacions de cartipàs degut a la incorporació d'en Jordi Puigneró a la Generalitat, des de la CUP vam ser els únics que vam dir que pensàvem que algú que passava a treballar de Director General de Telecomunicacions i Societat de la Informació no podia seguir fent de regidor de la ciutat. Ja sabem que no hi ha incompatibilitat per llei, tot i que pensem que n'hi hauria d'haver. No ho diem tampoc perquè com a Director General cobri 76.270euros bruts anuals (5448 euros x14) i segueixi cobrant 1560 euros bruts mensuals com a regidor, tot i que ens sembli totalment fora de lloc en un país en què el salari mínim interprofessional és de 645 euros mensuals. Ho diem perquè creiem que si algú té un càrrec tan important com l'esmentat, s'hi ha de dedicar plenament, i això no li permet exercir de regidor d'una ciutat com la nostra i dedicar-hi les hores necessàries.

Doncs bé, al darrer ple, que va durar 30 minuts, el senyor Puigneró va arribar 23 minuts tard. Al començar la meva intervenció vaig comentar que el Director General no hi era i vaig recordar el que vam dir la CUP sobre la incompatibilitat de càrrecs. Doncs bé, la seva resposta -quan se'n va assabentar, quan ho vaig dir no hi era- ha estat qualificar-me de “niñato” (segons la RAE “dicho de un jovenzuelo: Petulante y presuntuoso”), de nen petit i d'haver fet un comentari lleig. Niñato? Nen petit? Comentari lleig? Per dir una veritat com una catedral com que s'ha perdut la major part del ple i pensar que és degut al nou càrrec? O perquè hem posat el dit de ple a la nafra? Com diuen a Espanya, “quien se pica, ajos come”.

No entraré en un joc de desqualificacions. Les desqualificacions diuen molt de qui les fa, més encara si són a l'esquena, i prefereixo abstenir-me'n. I, per suposat, seguiré i seguirem dient el que pensem i denunciant allò que no ens sembli lògic o ètic, malgrat que piqui a algú i no ens ajudi a fer amiguets al ple.