diumenge, 29 de gener del 2012

Només volen treballar

No parlaré dels grans beneficis que té HP any rere any. No diré que el 2010 va ser el cinquè any amb beneficis rècord. No qüestionaré que tinguin un 30% de treballadors subcontractats mentre els seus Directors executius reben indemnitzacions obscenes quan dimiteixen o són acomiadats: Leo Apotheker va ser acomiadat a finals de 2011 -després de no haver arribat a l'any dirigint l'empresa- i va rebre prop de 10 milions de dòlars i 156.000 accions; Mark Hurd, el seu predecessor, va sucar una mica més: 12 milions d'euros trinco trinco i 16 en accions de la companyia després d'haver dimitit arrel d'un escàndol sexual.

Parlaré dels i les treballadores que estan acomiadant arreu de l'Estat, també a Sant Cugat. Treballadors que, a diferència d' Apotheker i Hurd, arriben a casa amb les butxaques buides i amb un futur incert. Des de la tardor de 2011 a HP s'està produint un degoteig d'acomiadaments (26 a tot l'Estat de moment) i la companyia, a diferència d'altres països europeus on està arribant a acords per evitar els acomiadaments, no sembla tenir cap intenció de pactar i prefereix tirar pel dret, amb l'únic objectiu de maximitzar més i més els seus beneficis.
Els treballadors i treballadores d'HP no demanen privilegis, ni accions, ni indemnitzacions. Demanen poder treballar i que, enmig de la pitjor crisi econòmica en molt de temps, no els deixin amb una mà al davant i l'altra al darrere. Demanen que no els acomiadin de manera improcedent i innecessària.

I em titllaran de demagog, però faig números i sabeu què veig? Que si s'haguessin estalviat -només una mica, eh!- les indemnitzacions milionàries, ara no només no caldria acomiadar treballadors, sinó que podrien millorar les condicions dels que ja tenen i fins i tot contractar-ne més. Això, però, suposo que no va amb ells.

Això és el capitalisme. Això és el que toleren els nostres governs. Això és el que avui està passant a HP, el què passa fa temps a Delphi i SHARP i el què, tard o d'hora, ens passarà a tots i totes. Si no fem quelcom per canviar-ho d'una vegada per totes, és clar.

dimarts, 24 de gener del 2012

Els mercats, la culpa i la mare que els va parir

reflexions després d'una xerrada a la casa de cultura

Els mercats
“La mesura pretén calmar els mercats”, “els mercats responen positivament”, “els mercats això” i “els mercats allò altre” són frases que sentim cada dia. A mi, els mercats em recorden la pel·lícula Terminator. Estrenada a mitjan 80 ens explicava, bàsicament, que els ordinadors creats pels homes s'anaven fent més i més intel·ligents fins a esclavitzar-los. Els mercats són quelcom similar. Van ser creats pels homes per intercanviar productes i ara s'han fet tan poderosos que decideixen què podem fer i què no, quins presidents han de plegar i fins i tot si podem tenir feina. A més a més, me'ls imagino igual que el protagonista de la pel·lícula, Arnold Schwarzenegger, amb una escopeta retallada permanentment entre mans. Més que res per si algú no acata les seves “recomanacions”

Tots tenim la culpa
S'ha de reconèixer que tenen traça. Perquè a part de castigar-nos amb plans d'ajust, reformes laborals retrògrades i retallades continues de drets socials, mitjançant una exhaustiva campanya propagandística han aconseguit fer-nos empassar que les retallades són un mal necessari, que durant un temps tots hem viscut per sobre les nostres possibilitats i que ara hem de ser responsables i col·laborar apretant-nos el cinturó. Ho fan cada dia als diaris, ràdios i televisions: Els funcionaris són uns ganduls que malgasten pertot, el sector públic és ineficient per defecte i fer piquets quan es fa vaga significa atemptar contra el “dret a treballar” i és quelcom intolerable i antidemocràtic. Que els hi diguin als quasi 5 milions d'aturat de l'estat que volen anar a treballar i no poden.
El que no ens diuen, però, és que els bancs segueixen guanyant diners ( 75.000 milions d'euros des que ha començat la crisi), que un grapat de persones il·lustres tenen comptes en paradisos fiscals per valor de milers de milions que ben declarats evitarien les retallades i que, mentre els delinqüents encorbatats no paguen els seus delictes ni per casualitat, les presons s'omplen amb aquells que tenen menys. En aquest cas, com en els desnonaments, la justícia és sorprenentment ràpida.

Línia vermella
I després ens parlen de línies vermelles quan alguns diputats senten l'alè de la ràbia i la frustració a la seva pròpia pell i els impedeixen entrar al parlament. Ens parlen de línies vermelles els mateixos que justifiquen un sistema on les desigualtats no són una externalitat o una anomalia, sinó part del seu codi genètic. Ens parlen de línies vermelles i de respecte a la democràcia els hipòcrites que es posen llacets blaus de tant en tant però callen davant el fet que l'Estat Espanyol sigui el 9è venedor d'armes a nivell mundial. Els mateixos que dormen tranquils després de fer una roda de premsa anunciant que desmantellen la sanitat pública mentre saben que els diners de tots van a salvar bancs amb directius amb sous milionaris. Els mateixos que no diuen res quan una persona que hauria d'estar tancada a la presó per fabricar mort és el nou ministre de defensa.

diumenge, 8 de gener del 2012

La cosa pinta bé

Tot semblava indicar que aquest any que ve ens ho passaríem d'allò més bé, però ara, després de conèixer els ministres del govern de Rajoy, ho podem confirmar. Hem descobert que “la niña de Rajoy” té 40 anys, és de Valladolid i és diu Soraya, però també hem conegut altres ministres prometedors. Deixant de banda Arias Cañete, que fa una dècada ja ens advertia que el transvasament de l'Ebre es faria “por lo civil o por lo militar”, veiem com han col·locat al capdavant de Defensa a un fabricant de míssils. Potser no superarà a la Chacón quan cridi “capitán mande firmes” o “griten conmigo: Viva España”, però segur que posarà els seus amplis coneixements en matèria de matar dolents al servei de la pàtria. El ministre d'economia també deu n'hi do: ex-membre del consell assessor europeu de Lehman Brothers, l'empresa que amb la seva fallida va iniciar la crisi.
Després de la ressaca de la victòria, el nou executiu ja ha anunciat que els aturats arribaran a 5 milions, que les primeres retallades seran de 4.000 milions i que el salari mínim interprofessional serà congelat. Com dirien a Madrid, dabuten.

Si un govern que s'anomenava socialista ja va iniciar les retallades, és de preveure que la dreta pura i dura serà implacable a l'hora d'atacar els drets socials i laborals que han costat segles de lluita a les classes populars. No hi haurà mitges tintes que valguin. L'esquerra transformadora ha de plantar cara a cada retallada, a cada ERO, a cada involució pel que fa a drets socials i a les futures reformes laborals que deixin els i les treballadores més i més desemparats.
Òbviament, la ofensiva també ens afectarà a nivell nacional. No ens ha d'estranyar que vulguin que la televisió pública sigui bilingüe, que qüestionin la immersió lingüística, que facin qualsevol cosa per impedir que el nostre poble decideixi el seu futur per sí mateix o que vulguin seguir escanyant-nos econòmicament. Ells, que sovint acusen els esquerranosos de mantenir postulats decimonònics, voldrien tornar a les cavernes on va estar instal·lat l'Estat Espanyol durant 40 anys: al crucifix a les escoles, a la repressió per qualsevol cosa que fos mínimament divertida, al NODO i la por.

No caiguem, però, en el pessimisme. Per sort, hi ha persones que planten cara a les adversitats i amb el seu esforç i persistència aconsegueixen tirar endavant. El rei Joan Carles, per exemple, que ha aconseguit, malgrat les retallades, mantenir el seu sou de prop de 300.000 euros anuals.
Aixequem els ànims, siguem optimistes i pensem que, molt probablement, els càlculs maies van ser fets després d'un gran festa on abundaven tota mena d'estupefaents i, per tant, el món no acabarà el 2012. I un darrer motiu per estar tranquils: encara que sigui per qüestions purament estadístiques, Espanya no guanyarà l'Eurocopa.

Living la vida loca

Sant Cugat-Pyongyang
Com tothom ha pogut advertir des de fa temps, Occident està en perill. La família, la propietat privada i l'Estat són atacats constantment pels esquerranosos, La “revolució de gènere” obliga els professor a convertir els nostres fills en viciosos sodomites. Nasciturus (paraula que hem après gràcies a Bruno de Salvador del PP), fetus i embrions són assassinats massivament a diari per barbuts de massa esquerra i poca moral. L'adulteri es propaga com el xarrampió.
Els santcugatencs, però, no hem de patir: Jorge Carreras & company són aquí per vetllar per les coses de tota la vida. A sobre que adherim Sant Cugat a l'Associació de Municipis per la Independència, no toleraran que la nostra ciutat es declari a favor de la diversitat sexual. Sort en tenim d'ells, que ens donen lliçons de marxisme i ens expressen el condol per la mort de Kim Jong Il. Després acusen a altres de parlar de temes que no interessen als santcugatencs.

Durban
Si el PP no sorprèn (comença a ser avorrit deixar-los en evidència per com n'és de fàcil), els que remenen les cireres a nivell planetari si que ho fan. Fins ara podíem entendre que, en el seu afany per acumular més i més diners, provoquessin guerres, deixessin morir de gana a negres i pobres, que ens hipotequessin la salut i que sotmetessin la població a condicions de vida penoses. Però, de debò que els hi és igual que el planeta exploti? Tan bons són els calers que no els preocupa que l'espècie s'extingeixi? L'única explicació a tot plegat és que estiguin investigant per elaborar una crema solar factor 2 milions que, prèvia campanya publicitària amb tia bona amb samarreta mullada, vendran com a xurros. La necessitarem. Creieu-me.

Consumir fins a morir
No ens deixem endur, però, pel pessimisme. Demanem crèdits i gastem per passar unes festes entranyables. Segur que els bancs, salvats amb els diners de tots, no s'hi podran negar. Caminem per la nostra “Ciutat franquícia” (dels mateixos productors d' “Smart Street”, i “Business Friendly”) i comprem xorrades majúscules que no ens serviran per res. Com més millor. Potser no solucionarem els nostres problemes, però, i “lo” bé que ens sentirem?.