Què carai esmorza aquesta gent?

I quan semblava que ja havíem sentit gilipollades de tots els calibres haguts i per haver, els fets, un cop més, tiren tota possible teoria per terra i ens mostren que en aquesta vida sempre es pot millorar. No cal anar massa lluny per verificar aquesta qüestionable afirmació: al bonic estat de dret en què vivim, aquestes últimes setmanes n'hem tingut exemples per donar i per vendre.

Començant per ordre cronològic, hem de parlar indefugiblement de la delegada del govern espanyol a Madrid. La senyora Cifuentes va ser qui va inaugurar aquesta primavera gloriosa quan va dir que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i la seva portaveu Ada Colau mostraven certes inquietuds filo/proetarres a l'acostar-se a grups com Bildu o Sortu, que com sabem són, pels del Partido Popular i altres amiguets seus, un apèndix de l'extinta organització armada. Unes setmanes després, la seva companya de partit Esperanza Aguirre, coneguda per multitud de frases cèlebres mentre era ministra de cultura o presidenta de Madrid, va aprofundir en aquesta tesi dient que els que participaven en escarnis eren imitadors del “matonismo” d'ETA, una colla de violents assetjadors que practiquen tàctiques del pitjors totalitarismes del segle passat, com les Joventuts Hitlerianes. I quan les paraules de Cifuentes encara duien cua a tertúlies i xarxes socials, un senador del mateix partit insistia: “els mètodes de la PAH són propis de nazis i abertzales”.

En aquesta espiral de comparacions, destaca especialment la secretaria general del PP Maria Dolores de Cospedal. I és que Cospedal no es va conformar amb comparar, sinó que va qualificar els escarnis de “nazisme pur”. Arribats a aquest punt, només veig dues possibilitats: o no té ni la més remota idea de què va ser el nazisme, o no té ni la més remota idea de què vol dir l'adjectiu “pur”. Ignorància alarmant en ambdues hipòtesis, més encara venint del màxim càrrec del partit que governa l'Estat.

Però a UpyD també han fet els deures, i Rosa Díez, aquella diputada que critica la “casta política” però viu de la política des de 1979, coincidia en el diagnòstic dels populars i els titllava de vils i cobards per assetjar els diputats. I llavors és quan em venen al cap imatges de fa uns anys en què Rosa Díez i altres escridassaven i no deixaven intervenir regidors de l'esquerra abertzale que, fent ús de la seva llibertat d'expressió, no volien entrar en el joc de condemnar unes morts i no unes altres. La coherència és la mare de la ciència, que diuen.

A Rosa Díez, però, li ha fet un favor el seu company de pupitre Toni Cantó, que les diu tan grosses que redueix les demés a simples anècdotes. En aquest cas sobre la immersió lingüística, l'actor i diputat manifesta que la política lingüística de Catalunya és “feixisme lingüístic” i compara la immersió amb la pederàstia, afirmant que “hi ha límits que no poden passar per sobre de la meva llibertat, de la mateixa manera que no es pot dir que es permeti als pederastes campar al seu aire”. I afegia, sense la més mínima vergonya, que enlloc més es prohibeixen llengües com passa a Catalunya o en alguns llocs del País Valencià.

Vist el nivell, no crec que pagui la pena entrar en debats bizantins amb qui fa aquest tipus d'afirmacions. Si estar a favor de la PAH és ser proetarra, practicar o donar suport als escarnis és ser nazi i defensar aferrissadament la immersió lingüística és el mateix que la pederàstia, ara mateix em declaro nazi-etarra-pederasta. I assegut al sofà, prenent una cerveseta ben freda, em disposo a esperar que les forces de seguretat de l'estat, esbotzin la meva porta i se m'enduguin per fer caure sobre mi l'implacable pes de la llei. I un consell als autors de les brillants analogies citades anteriorment: si comercialitzen les substàncies que esmorzen, es folren.

Catalunya Über Alles

100 dies de govern han estat suficients perquè el molt honorable Artur Mas admeti el què molts fa temps que pensem i denunciem: què està lligat de mans i peus i que aplica, ni més ni menys, les polítiques que li dicta la senyora Angela Merkel. En un gest limítrof amb el patetisme, intenta excusar-se dient que “tots els països ho fan”. Mal de muchos, consuelo de tontos, que diu la dita del país del costat. El més normal, després reconèixer que no pot decidir les polítiques que fa, seria que en acabar les dues hores de valoració del primer centenar de dies, anunciés la seva dimissió i marxés cap a casa. Però és clar, en aquest país estem curats d'espants, i ja fa temps que hem abandonat l'esperança que algú dimiteixi, per corrupció, per incomplir sistemàticament un programa o, com en aquest cas, per simple dignitat després d'admetre que es limita a acatar ordres.

A part de dimitir, el cap del Consell d'administració de Catalunya S.A -en paraules d'un diputat de la CUP-AE- tindria també l'opció de rebel·lar-se i dir prou a la troika. Però no, ell s'hi posa bé i sense massa angúnies es dedica a implementar les directrius teutones. L'objectiu és clar: ni ell ni el seu “govern” no té cap culpa del què passa a casa nostra. Ni de les desenes de desnonats diaris, ni dels centenars d'aturats ni acomiadats. A Catalunya hi ha més de 100.000 llars que no tenen cap ingrés i que avancen a marxes forçades cap a una exclusió social difícilment reversible, però ells només compleixen ordres.

Arribats a aquest punt, és lògic que ens preguntem: quin sentit té, doncs, tenir i mantenir un govern que no governa? Si de facto som poc més que un land alemany, perquè no formalitzem el nostre ingrés a la Bundesrepublik i estalviem paperassa, rodes de premsa i comissions parlamentàries inútils?

Com tot en aquesta vida, tindria avantatges i inconvenients, però ens hi acabaríem acostumant. A part de l'estalvi esmentat en governs intermitjos que, com ells mateixos reconeixen, no pinten massa res, ens lliuraríem del monarca i la seva parentela d'imputats, vividors i altres especímens. Ens lliuraríem també, per exemple, de les 17 famílies en tot Catalunya que volen escolaritzar els seus fillets al marge de la immersió lingüística. I com aquests, tants altres maldecaps.

No cal enganyar ningú, la cosa també tindria inconvenients, el més evident en el terreny gastronòmic: la cuina catalana és objectivament superior a l'alemanya. Com que els alemanys sempre han tingut certa debilitat per la disciplina, les desfilades i l'ampliació del seu espai vital, hauríem de conviure amb els intents d'annexionar-se Alsàcia i Lorena cada cert temps o mirar Polònia amb ganes de fotre-li una queixalada. Res que no es pugui solucionar amb bona voluntat, emprenedoria i ganes de reinventar-nos donant la volta a la crisi i aprofitar les oportunitats que ens brinda per convertir-nos en el millor dels lander possibles.

El canvi, inevitablement, tindria implicacions a nivell local, però la nostra ciutat, amb aquelles ganes de ser capdavantera sempre, segur que ràpidament es posicionaria com una de les més smart del land. Gràcies a avenços imprescindibles com el detector d'alcohol de 800 euros pels botellons o els fanals i papereres intel·ligents, els altres lander, ràpidament ens copiarien i esdevindríem referent. S'acabaria de cop la la polèmica estèril al voltant de les banderes: fora totes, i que es quedin només l'europea i l'alemanya, a l'ajuntament i als dos pals de davant del Monestir i la Plaça de la vila. Del que no estic tan segur és si la participació als Consells de Barri augmentaria o si les traves inexplicables per les entitats a l'hora de demanar permisos acabarien, però vaja, no es pot tenir tot en aquesta vida.

I si m'ho prenc a conya, és perquè sinó és per apretar a córrer.