El braç o la cama?

En altres assumptes no, però segurament arribaríem ràpidament a un consens al voltant d'una qüestió: tant la cama com el braç són dues extremitats del tot imprescindibles i el més desitjable seria intentar evitar qualsevol tipus d'amputació, com a mínim pre-mortem. Però, què preferiríem que ens tallessin si l'elecció fos ineludible?

Una pregunta similar és la que hem de respondre a l'hora de debatre els pressupostos, a Sant Cugat, al Parlament de la Ciutadella i al Congrés dels diputats. Què volem retallar: sanitat o educació? agents socials i entitats o sous dels treballadors públics? ajudes al comerç local o partida destinada al museu? L'elecció, ja de per sí incòmode, encara esdevé més perversa quan la resposta no implica que l'any que ve no ens tornin a plantejar la pregunta. Vaja, que sacrificant el braç no en tenim prou i l'any que ve ens tornaran a fer decidir entre les extremitats restants. Un carreró sense sortida en tota regla.

De ben poc ens serviran, doncs, els successius debats sobre què cal retallar. Cal plantejar solucions i abandonar debats estèrils que en res contribuiran a la resolució de tot plegat. A Sant Cugat, o replantegem el model de ciutat (un model car i insostenible edificat durant anys d'ingressos extraordinaris que ja no tornarem a tenir) o augmentem dràsticament els ingressos accentuant la progressivitat fiscal. O una cosa o l'altra, però el que no podem acceptar és que per mantenir el model, per exemple, s'empitjorin les condicions laborals dels treballadors públics mentre no es planteja la racionalització d'una estructura organitzativa duplicada, on model gerencial i polític se solapen amb un cost gens menyspreable.

I a nivell nacional, oblidar-nos també dels pedaços: Impost de successions, de dipòsits bancaris, a les nuclears, patrimoni, transmissions, grans superfícies, etc, aportaran 1000 milions d'euros en el millor del casos, mentre el nou paquet de retallades del govern del “nohihaalternativa” i “l'austeritatésculpad'Espanya” no baixa dels 4000. Què fer, doncs? Anem debatent periòdicament sobre el braç o la cama o posem fil a l'agulla?

 Cal endegar seriosament el debat sobre el pagament del deute. Fer-ne una auditoria exhaustiva i negar-nos a acceptar el que paguem com a conseqüència de l'assumpció del deute privat. Declarar-lo nul i negar-nos a regalar ni un cèntim públic més als interessos financers.

En cas contrari, ja podem anar fent jocs de mans, maquillant números, però el dia que no ens quedin ni braços ni cames, què carai pensem fer?

En tot cas, mentrestant podem anar fent veure que no ens n'adonem, seguir empobrint a la majoria de la població i entretenir-nos discutint sobre si al Parlament s'hi ha d'anar amb corbata i altres collonades, eh senyora de Gispert?

Nunca fue la nuestra lengua de imposición

El dia de Sant Jordi de 2001, a l'entrega dels premis Cervantes, el rei Joan Carles -aquell que de tant en tant agafa l'escopeta i caça elefants o osos borratxos- va dir, textualment: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”.

Aquelles paraules, que mostraven l'alarmant ignorància del monarca i del llumenera que li havia escrit el discurs, van motivar que la llavors ministra d'educació i cultura Pilar del Castillo digués que “Habría que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España y con qué intesidad”. I tan tranquil·la va tornar a la seva tasca educativa.

Les declaracions de monarques i ministres, però, tan sols eren el símptoma. El símptoma d'un corrent de pensament que reinterpreta la història i qüestiona o nega categòricament la imposició de la llengua castellana al llarg de la història. Aquesta negació, que no és en cap cas patrimoni exclusiu de la dreta més reaccionària i la seva claca mediàtica, legitima la imposició lingüística soferta a casa nostra i esdevé el punt de partida per la construcció d'un determinat discurs: el que denuncia la imposició del català i la persecució de la llengua castellana. Discrus que arriba al clímax de la falsedat quan tenen la poca vergonya d'afirmar que a Catalunya s'està fent “el mateix que feia el franquisme però a l'inrevés”.

Aquest dilluns el ministre Wert presentava un esborrany de llei d'educació que torna a atacar la immersió lingüística i pretén relegar el català a 4ª llengua a l'ensenyament primari i secundari i permetre que els alumnes puguin obtenir el títol d'ESO o batxillerat sense acreditar-ne el coneixement suficient. Com a cirereta a les novetats que volen convertir el català en una llengua residual a l'escola, proposa que els pares puguin dur els fills a centres privats “per raó de llengua vehicular” i que l'administració assumeixi el cost.

Les propostes de Wert però, que fa un parell de mesos va posar les cartes damunt de la taula al dir que tenia la intenció d'espanyolitzar els alumnes catalans, tan sols són el darrer episodi de més de 3 segles en què s'ha intentat imposar el castellà perseguint, arraconant o prohibint el català. Primer a l'administració de justícia amb els Decrets de Nova Planta, més tard a tots els nivells de l'ensenyament amb la Reial Cèdula d'Aranjuez de 1768. Abans d'arribar al segle XX, el català havia quedat exclòs del teatre (1801), els llibres de comptabilitat (1772), dels epitafis (1838), a les escriptures notarials (1862), als noms dels carrers i a tot tipus de rètols (1869) i al registre civil (1870). El 1896, fins i tot va ser prohibit en les converses telefòniques.

Ja ben entrat el segle XX, Primo de Rivera seguiria amb la feina i perseguiria la llengua a àmbits tan diversos com l'etiquetatge i prospectes de productes farmacèutics, els anuncis a les capses de llumins o els fulls parroquials. Però el punt culminant de la persecució legal del català arribaria amb el franquisme, on va tenir lloc un autèntic intent de lingüicidi i genocidi cultural contra el nostre poble. En el seu afany per acabar amb tot símbol d'identitat col·lectiva, el català va ser forçat a desaparèixer de tots els àmbits: se'n va prohibir l'ús públic, als llibres escolars, a la retolació dels comerços i carrers, als anuncis, a les actes d'associacions i a qualsevol document escrit, etc. Fins i tot van ser invalidades actes de naixement, defuncions, i matrimoni per estar escrites en català.

Però no ho van aconseguir. Ni amb decrets, fusells i bombes. I avui la nostra llengua segueix viva de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, malgrat Borbons, Francos, Zaplanas, Bauzas, Werts i tots els que vinguin. I que tinguin clar que si després de 300 anys no ho han aconseguit, tampoc ho faran ara.

Ho volem tot

Dimecres al Teatre de la Unió, davant de 150 persones, un dels oradors de l'acte de la CUP citava un cèlebre científic que deia: “Si busquem resultats diferents no podem fer el mateix sempre”. Malgrat aquesta evidència, és molt probable que gran part dels i les catalanes aquest diumenge tornin a fer el que sempre han fet: Votar els de sempre, els que ens han dut fins aquí.

No em refereixo només a la dreta que mana aquí i allà aplicant implacablement el receptari de la dama de ferro. D'esquerra a dreta de l'hemicicle, les forces polítiques del Parlament porten dècades gestionant l'autonomisme i posant pedaços més o menys reeixits a un sistema polític i econòmic inviable. Uns fent-nos creure que és el millor dels sistemes possibles i altres assumint-lo com a mal menor i intentant edulcorar-lo. Per acció o per omissió, tots -absolutament tots- han acceptat les regles del joc.

Alternativa?

Quina alternativa poden plantejar les “esquerres” que seuen al Parlament? Quina capacitat de transformar res tenen si estan endeutades milionàriament amb els bancs? Quines esquerres? Les que han aprovat reformes laborals i han iniciat les retallades? Les que ocupaven consells d'administració de les caixes i van tolerar la bombolla especulativa i esperonar la privatització de serveis públics? Les que ens van imposar Bolonya i quan vam sortir al carrer per dir que no volíem que convertissin la universitat en un supermercat ens van convèncer a cops de porra? Les que només surten al carrer quan estan a l'oposició? Les que conviuen alegrement amb la tupinada dels blocs electorals als mitjans però quan fan un debat a 3 posen el crit al cel? Les que s'han convertit en empreses que reparteixen càrrecs i escalfen cadires a diputacions, consells comarcals i altres organismes?

Assimilades per les institucions i sense contacte real amb el carrer, absorbides per les dinàmiques d'un sistema polític viciat i acomodades i convertides en classe política, no representen cap alternativa.

I és que de res serveix posar a règim a la bèstia ni posar-hi quatre pedaços. Això no funciona i a la CUP hem decidit fer una esmena a la totalitat a una estafa que ens nega el futur. Volem la independència des de fa 40 anys, independentment de modes i enquestes. Tenim molt clar que sense sobirania econòmica no hi ha independència i que de res haurà servit tot plegat si la capital es trasllada de Madrid a Berlín. No volem pagar un deute il·legítim perquè a qui pertoca pagar els plats trencats és als bancs que l'han generat, i creiem que recursos imprescindibles com l'aigua i l'energia han de ser patrimoni de tots.

Som diferents pel què pensem, però també per com ho fem. Perquè no demanem crèdits als bancs i ens autogestionem. Perquè hem limitat els sous i els mandats dels futurs parlamentaris i ens hem prohibit la duplicitat de càrrecs. Perquè creiem que fer política és defensar interessos col·lectius i no viure d'aquests.

I tot això no són paraules maques, retòrica buida o 4 eslògans ben trobats. És el que fem als pobles i ciutats on tenim representació o governem. Perquè mentre ens privatitzen Aigües Ter-Llobregat, als municipis en què governem municipalitzem l'aigua. Perquè fem consultes populars per decidir sobre urbanisme i organitzem trobades veïnals per tractar qüestions tan importants com el pressupost. Perquè lluitem per destapar l'amiguisme i la corrupció. Perquè denunciem l'especulació i elaborem reglaments de pisos buits per fomentar el lloguer social. Perquè ens tanquem als ajuntaments per denunciar el segrest de la democràcia i el xantatge dels bancs.

Diumenge cal posar un peu al Parlament per dur-hi aquesta veu. I dilluns seguirem, com sempre, a tots els fronts. Perquè ho volem tot i no renunciarem a res.