Sí, Jordi, el capitalisme mata

Fa ja uns mesos que els tuitaires santcugatencs i els de més enllà van poder assistir a un debat encès al voltant d'un parell de comentaris de menys de 140 caràcters. Tot va començar quan, després de llegir un article, vaig dir que “Entre 2007 i 2011 els suïcidis a Catalunya han augmentat de 377 a 478 #ElCapitalismeMata #NoÉsCrisiÉsCapitalisme”. Comentari al qual el fins fa poc tinent d'alcalde Jordi Puigneró va respondre dient que “En aquest període també han augmentat el % de mosques mortes caçades per gripaus”

La majoria de la parròquia piuladora va censurar el comentari d'en Jordi Puigneró, al considerar-lo una mofa o, com a mínim, desafortunat. Lluny de reconèixer el més mínim error, l'autor contratacava dient-me que la meva afirmació era estúpida, un sensesentit i que fer-la tenia el mateix nivell intel·lectual que dir que conduir mata (tot textual). Com ens demostrava als seus tuits en Jordi, tots menys ell ens equivocàvem de totes totes, i fins i tot ens reptava a un “debat seriós” sobre la qüestió comparant PIB i índex de mortalitat (sic). No crec que a aquestes alçades sigui necessari dir que el PIB no serveix en absolut per comparar països, ja que no mesura el grau de distribució de la renda, com sí que ho farien la Corba de Lorenz o l'índex de Gini, oi?

Mata, i molt

I és que la meva afirmació no tan sols no era un sensesentit, sinó que es basa en números, en dades objectives, en la contrastació empírica. I no cal anar a èpoques de crisi, on per exemple a l'Estat Espanyol han augmentat un 25% els suïcidis i a tot Europa un 11,7% entre els joves. No cal anar a la crisi, inherent al sistema, on s'aprofita per concentrar una mica més la riquesa i aprofundir en les desigualtats. Perquè quan teòricament funciona òptimament, el sistema també mata.

No són, doncs, anomalies ni casualitats els prop de 100.000 morts de gana i malalties curables al dia (36,5 milions a l'any), els 2000 milions de persones que no tenen accés a fàrmacs essencials, els prop de 900.000 que pateixen malnutrició crònica o que quasi la meitat de la humanitat visqui amb menys de 2 euros diaris.

És la dinàmica -i no l'excepció- d'un sistema basat en la competència (i tots sabem que a les competicions hi ha guanyadors i perdedors) la que posa en serioses dificultats per sobreviure a la majoria de persones del planeta. Una dinàmica depredadora que, a més a més, també posa en entredit la supervivència del planeta terra. És més, si volguéssim estendre l'opulent modus vivendi dels països occidentals al món sencer, necessitaríem entre 3 i 5 planetes.

Si, Jordi, el capitalisme mata. I mata molt. Més que cap altre sistema en tota la història de la humanitat. I això que no hem parlat de les guerres i els milions de morts provocats pels abanderats del món lliure a l'hora d'impedir amb bombes i napalm que qualsevol projecte polític qüestioni els fonaments del sistema. No acabaríem.

Diverses maneres de matar

I és que fins i tot el Sant Pare – en això convindràs amb mi Jordi que és un personatge gens sospitós de patir com jo el mal del bolxevisme- diu que el sistema no és només injust des de l'arrel, sinó que mata perquè hi predomina la llei del més fort.

I per cloure, em sembla escaient citar, un cop més, Bertold Brecht:

“Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d´aquestes coses són prohibides al nostre Estat.”

Teatro del bueno

Al darre ple, després que el president del comitè d'empresa de Delphi intervingués i es proclamés el suport de l'ajuntament als treballadors de l'empresa, l'alcaldessa es va comprometre a reunir-se amb tots els grups municipals per tractar la delicada situació, després que l'empresa plantegés un ERO per 171 treballadors, una quarta part de la plantilla.

Això passava un 18 de novembre i, al moment d'escriure aquestes línies, deu dies després, encara no hem rebut cap convocatòria. És més, a finals de la setmana passada des de la CUP vam enviar un correu electrònic a l'alcaldessa i als portaveus d'ICV i PSC demanant que la trobada es fes el més aviat possible. Cap resposta. Suposo que com que ja tenim la moció aprovada i la notícia als mitjans, ja no cal fer res i ens podem dedicar a una altra història.

Ahir a la tertúlia de cugat.cat la valoració de tot plegat era bona. “Hem parat el cop”, “bona notícia”, “bon acord” eren els comentaris de quasi tots els grups. Però, tot i que és cert que l'acord reduirà l'impacte de l'ERO en 44 treballadors, no és menys cert que 31 seran acomiadats.

No sé expressar el sentiment que em provoca veure que tothom celebra aquest acord. Suposo que fa molts anys que estem acostumats a que els sindicats pactin en comptes de lluitar, a assumir el mal menor, i a permetre que molts empresaris se saltin les normes d'un joc ja de per sí injust. Perquè, no sé on m'he perdut, però tota la vida ens han justificat la plusvàlua pel risc que assumia l'empresari a l'hora d'invertir. Com que hi podia perdre molt, tenia dret a quedar-se els guanys. Però la realitat és que quan les coses van bé, els beneficis van a les seves butxaques, i quan van maldades són els treballadors qui paguen els plats trencats.

Hem fet tot el que podíem? Perquè no hem batallat per aconseguir acords basats en la voluntarietat i que els dies de menys i el conseqüent cost es repartissin entre tots per impedir que ningú anés al carrer? De què serveix aprovar mocions i elogiar la capacitat d'entesa i negociació de tots els grups municipals per arribar a un acord si després no complim els nostres compromisos?

Un fantasma recorre Sant Cugat

Un fantasma recorre Sant Cugat. I no, no és el del comunisme. És el fantasma del blanc i negre i dels tronats discursos decimonònics. Com que potser amb aquesta definició no s'acaba d'entendre què vull dir, ho il·lustraré amb 3 vinyetes. En blanc i negre, per suposat.

1ª: ple municipal, 21 d'octubre

La regidora del PP Mª Dolors Domènech intervé al ple per explicar el seu vot contrari a una moció de la CUP contra el maltractament animal. Cito textualment:

“Nosaltres, com a grup i com a persones, no estem a favor del maltracte (sic) animal. El què passa és que vostés polititzen una festa (...) que segons grans escriptors i pintors ha donat un caire (sic) d'educació a la societat espanyola. Només els hi vull llegir unes paraules que va dir Tierno Galván, que no és sospitós de ser ni espanyolista, ni de dretes, ni res: Los toros son el acontecimiento que más ha educado social e incluso politicamente al pueblo español. I per últim també dir que Joaquin Sabina i en Serrat, quan parlen dels crítics antitaurins, parlen de la ignorància dels mateixos.

Vostes també diuen el baix caràcter (sic) democràtic del govern espanyol. Jo em pregunto si el baix caràcter democràtic no el tenim aquí quan es prohibeix per prohibir. Nosaltres estaríem d'acord, i gràcies a que el partit socialista ha presentat una esmena perquè s'ampli el maltracte a tots els altres bous, a tots els animals, pues (sic) la moció queda una miqueta millor, perquè sinó no era massa creïble el que vostés deien, de veritat. Vostés només anaven a les corrides pel fet de que són una festa espanyola. Per això els hi he fet arribar aquest dibuix, perquè vegin que és un art i “lo” que vostés tenen és una manca de coneixement del que estan dient, gràcies.”

Aviam senyora Domènech, expliqui's, perquè els santcugatencs després de tal delirant desplegament argumental no hem entès res. Estan en contra del maltractament o és un art? Deixi'm, també, com ha fet vosté, citar un cantant que m'agrada més que els esmentats. Es diu Paco Ibañez i m'agrada especialment aquella cançó en què diu “A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar”.

2ª: expulsions a la parròquia

Fa temps que es comentava pel poble, però ahir va arribar als mitjans nacionals. Es tracta de l'expulsió d'una monitora de la parròquia a causa de la seva opció sexual. Pel simple fet de ser lesbiana i voler dur-ho amb total normalitat, vaja. El rector de la parròquia no diu ni mu davant aquesta denúncia i el Bisbat, des de Terrassa, dissimula. Un bravo pels 13 monitors que han marxat en desacord amb aquesta decisió. I com que avui tinc el dia de les cites musicals, me'n ve una al cap d'Evaristo Páramos, cantant d'uns quants grups memorables, que diu més o menys així: “Cómo se os exige que no folleis, no quereis dejar follar a los demás”.

3ª: tertúlia a cugat.cat

Un regidor nega el dret a decidir amb l'argument definitiu de “el dret a decidir no existeix”. No entraré en debats metafísics sobre l'existència o no de determinats drets, no és el lloc, però jo em preocuparia si els meus únics arguments per frenar la voluntat majoritària de la societat fóssin aquest i la Constitució.

Tan sols unes qüestions: Puc entendre que algú defensi que les constitucions han de ser perennes, tot i que jo pensi que s'haurien de referendar a cada generació i que les lleis han de servir a les persones i no coartar-ne la llibertat. Puc entendre que es defensi que va ser votada per una gran majoria, tot i que dels ciutadans vius a dia d'avui ni 3 de cada 10 la votéssin (afirmativament o negativa). El que no puc entendre és que s'obvii el context del tot extraordinari en què es va aprovar el text. Defensors de la Constitució, de debò creuen que el 6 de desembre de 1978, després de més de 3 dècades de dictadura, adoctrinament nacionalcatòlic, eliminació sistemàtica dels opositors i amb el temor (confirmat 3 anys després) a un cop d'estat que fes tornar la situació anterior, la votació es va produïr amb normalitat?

Entretinguts ho estem

Casualitats casualment casuals

Dilluns 14: s'anuncia l'allargament del conveni de col·laboració entre el Teatre-auditori, el Museu i HP, pel qual la multinacional aportarà 15.000 euros anuals i posarà la seva tecnologia a disposició de la difusió de les propostes del Museu. A canvi, rebrà dos abonaments, facilitats per dur a terme les seves activitats a l'Auditori i el seu logotip figurarà als cartells de les activitats del Museu. Si en comptes d'un ciutadà crèdul i confiat fos una mica malpensat, probablement tindria la temptació de relacionar aquesta sponsorització i la fotografia de responsables de l'empresa i l'alcaldessa somrient amb el fet que l'equip de govern rebutgés, abans de l'estiu, la moció que vam presentar de suport a la vaga dels i les treballadores d'HP i es posés inequívocament al costat de l'empresa. Però una cosa no té res a veure amb l'altra.

Dijous 17: 6 nous acomiadaments a HP Consultoria, dos dels quals persones amb discapacitat. Amb aquests ja portem 220 acomiadaments els darrers dos anys. El dissabte, la Consellera de Benestar i Família visitarà l'empresa en el marc de la diada solidària que organitza anualment.

La política és cosa de xusqueros

Dimecres 16: participació de l'exalcalde Recoder a un debat sobre desafecció política a ESADE. En té prou amb una estoneta per dir 1- que des que va renunciar al seu escó i va fitxar per la consultoria-auditoria KMPG viu infinitament millor i 2- que això de la política és cosa de “xusqueros”. Valoracions a banda -home Lluís, has estat uns quants anyets dedican-t'hi a això dels “xusqueros”- vull dir, i crec parlar en nom de tots i totes, que 1- ens alegrem profundament que el nostre exalcalde hagi millorat el seu nivell de vida i 2- que hem enriquit el vocabulari amb una paraula que fins ahir molts no havíem sentit mai i que segons Recoder serveix per designar “aquelles persones que, a la mili, anaven progressant i després de treballar moltes hores i de demostrar fidelitat, acaben en una bona posició”. Això no obstant, el que molts esperem des de fa mesos no són novetats sobre la seva vida o riques aportacions lèxiques, sinó que expliqui d'una vegada per totes si quan era alcalde estava al corrent de l'espionatge a membres del govern i l'oposició encarregat a Método 3. Seria tot un detall.

Això ja ho hem viscut. Això o quelcom molt semblant

Dimarts 15. Hoboken anuncia que aquest dissabte estrena un espai per esdevenir la primera discoteca del Vallès per a joves de 14 a 17 anys. La nostàlgia m'envaeix i recordo quan Hoboken havia de ser una sala de concerts amb bucs d'assaig, quan més tard es pretenia convertir-la en el “Razzmatazz del Vallès”, o quan es va dir que s'apostaria decididament pels grups locals. En menys d'un any, 3 etapes, 3 gerents i un reguitzell de replantejaments conceptuals. Deuen ser coses de l'emprenedoria i el reinventar-se constantment que tant preconitzen els que manen aquí i allà. Aquesta vegada és la bona. Segur que sí.

Sobre percepcions, com sobre gustos, no hi ha res escrit

Dimarts 15 també es presenta la darrera onada de l'observatori sociològic a Sant Cugat. El govern aprova còmodament i l'alcaldessa encara més. A més de veure que un 89.4% està bastant o totalment satisfet de viure a Sant Cugat, podem constatar que existeix vida a altres planetes: un 4% dels enquestats creu que la situació econòmica és bona o molt bona. Però també hi ha altres dades interessants: Un de cada tres santcugatencs ha perdut la feina o ha vist algun familiar perdre-la els últims 6 mesos. Un 26.7% dels enquestats té problemes per arribar a final de mes, i més d'un 12% malda per pagar-se la llum, l'aigua, el gas, el lloguer, la hipoteca o l'alimentació.

Un lustre, quatre lustres, mig lustre

Qui lustres passa, estafa empeny

I com qui no vol la cosa, ja fa 5 anys de la fallida de Lehman Brothers. El setembre de 2008, la companyia ianqui de serveis financers, que havia superat una guerra civil, el crack del 29 i moltes altres vicissituds, no podia resistir la crisi financera provocada pels crèdits subprime. La crisi esclatava i polítics, economistes i empresaris carregaven, uns amb més convicció que altres, contra els excessos del sistema -poques vegades contra el sistema en sí mateix- que ens havia dut al col·lapse. La recepta semblava clara: calia penalitzar banquers, grans empresaris i polítics negligents que havien tolerat l'especulació financera i immobiliària. L'unanimitat era tal que fins i tot l'entranyable ZP s'atrevia a parlar de refundar el capitalisme...

Un lustre després, però, res de res. Cap canvi estructural. Res de regular el sistema financer, al contrari, el rescatem amb els diners de tots. El frau fiscal no només no es persegueix sinó que s'amnistia. Res d'augmentar impostots a les grans fortunes. Com a cada crisi cíclica del sistema -no es tracta de cap error, són inherents a aquest- la riquesa es concentra cada cop en mans de menys persones. Els drets socials i laborals són escapçats, desenes de desnonats a diari, una quarta part de la població vivint sota el llindar de la pobresa, els joves emigrant, etc. Andy Robinson, corresponsal de la Vanguardia -diari ben poc sospitós de criptobolxevisme- a Davos, explica en una entrevista a l'ARA que el Fòrum de Davos, aquella porta giratòria gegant entre els poders polític, econòmic i financer, ara respira alleujat, ja que s'està tornant a l'status quo d'abans de la crisi. L'endeutament de les empreses ja és superior al d'abans de la fallida de Lehman Brothers, mentre adoptem el receptari neoliberal sense esmenes. Tornem a engreixar la maquinària que ens ha dut al desastre.

4 lustres: 20 anys amb Auditori...i 20 anys sense sala petita...

Dilluns va tenir lloc l'acte de celebració dels 20 anys del Teatre Auditori. I en primer lloc, evidentment, alguns reconeixements: per tota la gent que s'hi deixa la pell perquè tot estigui sempre a punt i per aquells que intenten programar amb la màxima varietat i qualitat. És innegable que la oferta del Teatre Auditori té una gran acceptació, com ho demostra el 75% de mitjana d'assistència (percentatge, per cert, que es va superar a l'acte de la CUP amb Obrint Pas de l'11 de setembre: 79,18%). Pràcticament tothom, però, coincideix en el fet que a Sant Cugat fa falta una sala petita -mai m'ha agradat sala B per la connotació d'inferioritat que denota-. El debat va més enllà de si cal o no un Teatre Auditori en una ciutat com la nostra o si ens gastem o deixem de gastar més o menys en cultura. La qüestió és que una ciutat amb tantes entitats, grups musicals i gent que fa teatre de base, necessita un equipament en condicions per tal que desenvolupin les seves activitats. I mentre a l'auditori tenim obres de primera línia amb artistes de solvència contrastada, molts santcugatencs les passen XXXXX per dur a terme les seves activitats. Hoboken? Ni está ni se la espera. Ja ho deia Dissidència Sònica.

Mig lustre a l'ajuntament

I entre crisi i Teatre Auditori, fa dos anys i mig que la CUP fem feina a l'ajuntament. Entre copets a l'esquena, somriures condescendents i majories absolutes, intentem denunciar lustres d'estafa del sistema i lustres de promoure cultura d'alta volada sense risc mentre les entitats i els joves de la ciutat han de fer mans i mànigues per sobreviure. Perquè massa sovint ens deixem enredar per la primera impressió, per la bonica façana. Però darrere una sala A sempre hi ha una sala B, i darrera els aparadors sempre hi ha la realitat.

730 dies i algun més

Ja fa dos anys que a la pregunta de “jura o promet per la seva consciència i honor, complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor amb lleialtat al Rei, respecte als drets de la persona i guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat i l’Estatut de Catalunya?” vaig dir que sí perquè m'hi obligaven, però que al què em comprometia de debò -i no perquè m'hi obligués cap constitució ni llei- era a treballar per la justícia social i la llibertat nacional del meu poble. Després de 24 mesos, més de 30 plens i centenars de propostes i discussions, em permeto fer alguns comentaris.

I tu més

Al ple municipal, aquella escenificació mensual en què molt sovint et preguntes si realment estàs fent quelcom útil, una de les dinàmiques habituals és l'”I tu més”, consistent en criticar el què fan els altres partits prescindint totalment de la coherència i del mínim sentit de la vergonya. Els qui ara no tenen el govern, critiquen l'actual perquè fa coses que ells abans feien i viceversa. “Ens van deixar el país pitjor del què ens pensàvem” o “vostés quan van governar feien el mateix” són oracions recurrents que avorreixen el ciutadà més motivat i afavoreixen una miqueta més a la desafecció que tan els preocupa després de cada comptesa electoral. Tan o més preocupant que la dinàmica en sí, considero el fet que molts semblen sentir-se còmodes dins d'aquesta dinàmica que no duu enlloc.

Les mocions se les endú el vent

Quan s'aproven mocions i els conseqüents acords, estaria bé, encara que fos per dissimular i esmorteïr la duresa d'aquesta majoria absolutíssima, dur-los a la pràctica. Al darrer ple ,des de la CUP vam plantejar una moció de suport a la difusió i realització d'actes de les entitats que demanava, entre altres coses, estudiar l'exempció de fiances o l'assumpció de l'assegurança de responsabilitat civil per les entitats sense ànim de lucre (cosa que es fa a altres llocs), treballar per la celeritat en la resposta a les instàncies o el compliment d'un acord de feia dos anys pel qual s'instal·larien cartelleres d'ús exclusiu per les entitats. Després que a la moció li féssin tantes esemenes que no l'haurien reconegut ni els seus pares amb el DNI a la boca, vam decidir retirar-la. Perquè som aquí per defensar interessos col·lectius i no per aprovar acords estèrils.

Legalitat i legitimitat

Al llarg d'aquests dos anys, el debat al voltant de la legalitat i la legitimitat ha aflorat permanentment, i nosaltres no ens cansarem de dir-ho: Més enllà que les lleis siguin el reflexe dels interessos dels que manen, si no serveixen per servir a la ciutadania, s'han de canviar. I mentre no es canvien, és legítim desobeir-les, si s'escau. Què hem de fer sinó mentre treuen a la gent de casa seva per donar-la als bancs? Què hem de fer si no ens deixen fer una cosa tan elemental com un referèndum per expressar la nostra voluntat?. Què hem de fer si qui ha arribat al govern ho ha fet mentint amb promeses que sabia impossibles i aplica mesures diametralment oposades al seuew programa? Ens hem de quedar quiets mentre veiem com ens hipotequen el futur perquè la llei els empara?

Dedicatòria

I com que aquesta és l'última columna de la temporada, vull enviar els meus millors desitjos a dos il·lustres santcugatencs que aquest any s'han retirat de la primera línia: Primer de tot a en Lluís Recoder, exalcalde i exconseller que, després que la seva conselleria hagi malvenut Aigües Ter-Llobregat i Tabasa, (vendes de les quals, com els demés catalans, els santcugatencs patirem les conseqüències) ha desaparegut completament de l'arena política i, sempre segons les males llengües, no agafa el telèfon als mitjans locals per dir què en sabia ell de l'espionatge de Xavier Martorell a membres de l'equip de govern. L'altre record és per l'esmentat Xavier Martorell, que alliberat dels seus càrrecs de president de CDC a Sant Cugat i cap dels serveis penitenciaris de la Generalitat, als quals va renunciar per motius de salut i personals (sic) , deu estar gaudint de les millors vacances dels últims anys. Que durin!

1049 euros nets al dia

Christine Lagarde, la mileurista i Sánchez-Camacho, la íntegra

Fa un parell de dies, l'organisme que dirigeix Christine Lagarde, caracteritzat per un 100% d'efectivitat a l'hora d'arruinar aquells països on posa les urpes, ens ha ofert una rastallera de noves “recomanacions”, entre les quals una nova reforma laboral que abarateixi l'acomiadament. Els que han enfonsat Grècia deixant més de la meitat de la seva població a la misèria i tot el que han dit és que potser es van equivocar una miqueta amb l'austeritat, ens demanen nous sacrificis i ens una micona més d'esforç. L'FMI, com els demés organismes que decideixen el nostre futur i que ningú ha votat, està dirigit per persones com Christine Lagarde, que cobra 1049 euros nets al dia -383.000 l'any- i encara tenen els nassos de demanar esforços a la població.

Aquesta setmana també hem sabut quant val el silenci d'Alicia Sánchez-Camacho en la qüestió de Método 3. Fa uns mesos va dir que arribaria fins al final i ara retira la denúncia a canvi de 80.000. Integritat i dignitat a dojo i, sobretot, una intensa i insuportable ferum a socarrim. Sánchez-Camacho, per cert, que s'erigeix en portaveu de les veritables preocupacions de la ciutadania, cobra 500 euros al dia.

124 euros més d'aigua a l'any

Les privatitzacions no només serveixen perquè la riquesa es concentri cada cop en menys mans, sinó que repercuteixen directament en la vida de la població, com en el cas de l'aigua, que suposarà 124 euros anuals més per família a l'Àrea Metropolitana en cas que prosperi la concessió a l'empresa mixta creada per l'AMB. A Sant Cugat, l'equip de govern de CiU va donar suport a la privatització d'Aigües Ter-Llobregat fa uns mesos, al votar en contra d'una moció que vam presentar. En aquest darrer ple, a més, es van negar ni tan sols a estudiar si la municipalització de serveis és viable econòmicament, més enllà de consideracions polítiques. Cadascú sabrà a qui representa.

Potser, però, aquest encariment d'un bé tan bàsic com l'aigua no és degut a la voluntat d'omplir una mica més les butxaques d'uns pocs, i s'ha fet de bona fe per compensar els milions que es deixaran d'ingressar amb la rebaixa del 55% al 10% d'impostos a BCN World. Per ser competitius el que calgui, diu Mas Colell. I tradueixo: el què calgui vol dir fomentar la ludopatia, canviar la legislació per rebaixar impostos, fer tornar els drets laborals al plistocè i fer ulls grossos a personatges presumptament relacionats amb màfies. Business-friendly en diuen.

Com més joves, més esquerra i més independentisme

I acabaré intentant millorar el regust de boca: Ahir es va publicar la segona onada d'enguany del baròmetre del Centre d'Estudis D'Opinió (CEO), del qual m'agradaria destacar algunes dades interessants: El “Sí” a un hipotètic referèndum sobre la independèncIa arribaria ja al 55.6%, mentre el “No” suposaria un 22.3%. A la franja d'edat d'entre 18 i 34 anys, el “Sí” arriba ja fins el 60.4, mentre el no baixa fins el 21.6. Llàstima que l'Estat Espanyol sàpiga tant de democràcia com Fèlix Millet d'honradesa i no ens vulgui deixar fer-lo. Els més joves també són -o diuen ser- més d'esquerres: a l'autoubicació ideològica, un 5% se situa a l'extrema esquerra i un 47.3% a l'esquerra. És significatiu també, dins la mateixa franja d'edat, el fet que la CUP seria segona en intenció de vot (12.1%), només per darrera d'Esquerra (24.4%). Alguns cauran a la temptació massa fàcil de dir allò tan suat de “qui als 20 anys no és revolucionari no té cor i qui ho segueix sent als 40 no té cervell”, però sempre he pensat que això tan sols és la justificació de la pròpia deserció. Prefereixo interpretar, per tant, que el futur que ens espera és millor que el present en què malvivim.

Al juny, la falç al puny i la Festa per la Unitat Popular

Juny és, objectivament, el sisè més de l'any segons el calendari gregorià. Arriba sempre puntual després del maig i puntual marxa abans del juliol, i a diferència d'aquests, només té 30 dies. I malgrat les teories apocalíptiques que pronosticaven un estiu primaveral, aquest juny sembla que ja ha arribat la calor. El juny té, a més a més, el privilegi de tenir la nit més curta de l'any i la diada de Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans.

Al llarg de la història, el mes de juny ha donat per omplir moltes pàgines de tinta. Un juny de 1640 començava la revolta dels segadors a Catalunya, fruit de la confluència d'una revolta pagesa contra el règim senyorial i la oposició de les classes benestants contra el centralisme; un 6 de juny els aliats desembarcaven a Normandia i molts es deixaven la pell a Omaha, Sword o Juno Beach; i anys després, el 1963, la soviètica Valentina Tereixkova es convertia, a bord de la nau Vostok-6, en la primera dona cosmonauta de la història.

A Sant Cugat, aquest juny s'iniciava el cap de setmana passat amb la mostra Sant Cugat Actiu i finalitzarà amb la Festa Major, però aquesta és la setmana de la 2ª Festa per la Unitat Popular (FUP), organitzada per la CUP, Arran, Endavant i el Casal Popular La Guitza. La segona edició de la FUP va començar dimecres al Terra Dolça amb la presentació del llibre “Artur Mas on són els meus diners?” a càrrec d'un membre de la revista Cafè amb Llet, que ens va il·lustrar sobre la corrupció a la sanitat catalana i ens va explicar detalladament com una bona colla d'il·lustres catalans s'han estat lucrant amb els diners de tots i totes. Els actes seguiran avui divendres amb la presentació, al teatre de la Unió, de l'Anuari MèdiaCat sobre els silencis mèdiatics més significatius de l'any passat. Notícies que els mitjans han obviat deliberadament, com el fet que la patronal va rebre 32 milions d'euros d'ajudes públiques de la Generalitat, que bona part de les empreses amb més guanys als Països Catalans aprofiten la crisi i les reformes laborals per acomiadar treballadors i seguir guanyant més, o que l'any passat van morir 11 persones sota custòdia o en el marc d'intervencions policials a casa nostra. I més, senyora, i més!, que deia l'Ovidi.

Hi haurà espai, també, per àpats populars, fira d'entitats, una assemblea territorial oberta, actes polítics i música enllaunada i en directe, amb Yacine & the Oriental Groove i Rumb al Bar. Lluita sí, festa també, com diem i practiquem a l'esquerra independentista. Dies farcits d'actes on ens volcarem per mostrar que, malgrat els embats continus de la crisi, hi ha alternatives possibles i necessàries. Físicament a Sant Cugat, mentalment amb els i les treballadores d'HP que dilluns van començar una vaga indefinida en defensa dels seus drets laborals. I amb el Jaume també, que aquest cop no podrà participar-hi com l'any passat, però que segueix present a cada passa que fem.

Va per tu, Jaume. Prometem que guanyarem

El risc, les pèrdues, i altres coses que ens empassem doblegades

A l'escola ens ensenyaven que els beneficis que els empresaris obtenien en aquest bonic sistema que anomenem capitalisme estaven justificats pel risc que assumien a l'hora d'invertir. Com que podien perdre molt si anaven maldades, quan tot sortia bé era legítim que s'apropiessin de part del treball d'altri i es quedessin els beneficis.

Però és que més enllà d'aquesta premissa, ja injusta o com a mínim qüestionable, ni els mateixos que defensen aquest joc respecten les regles que han imposat, i ara ja ni tan sols s'assumeixen els riscos. Si les coses van malament, que sigui algú altre qui pagui els plats trencats. El cas paradigmàtic l'hem vist al sector financer de l'Estat Espanyol, rescatat amb diner públic al preu de desmantellar tot allò públic i els drets socials i laborals. La crisi, a més, ha fet proliferar una variant encara més perversa d'aquesta trampa, i empreses que segueixen tenint beneficis any rere any, com que han vist reduïts els seus guanys, fan servir aquest argument per justificar acomiadaments i ERO. En l'afany de seguir tenint més i més beneficis redueixen costos com sigui, i evidentment, qui ho paga són els i les treballadores: subcontractacions, deslocalitzacions, precarització, etc.

Al darrer ple, tres grups vam presentar una moció de suport als treballadors vinculats a HP. La multinacional de tecnologies de la informació, amb seu a Sant Cugat, va anunciar l'any passat 27.000 acomiadaments a tot el món, malgrat tenir uns beneficis de prop de 4000 milions d'euros al darrer exercici. El degoteig d'acomiadaments, prop de 200 arreu de l'Estat, va fer que demanéssim que l'ajuntament traslladés a l'empresa el seu malestar i demanés que si s'havia d'arribar a acords, aquests fossin basats en la voluntarietat. Malgrat aquestes simples demandes -no estem demanant expropiar ni col·lectivitzar- l'equip de govern va votar en contra, entre altres coses perquè, segons ells, el text contenia falsedats. Ahir, 48 hores després del ple, s'anunciaven noves mesures: increment de la jornada laboral, reducció salarial, modificacions importants en les condicions de guàrdies i horaris, etc... Totes aquestes mesures, a més a més, no aturaran els acomiadaments previstos.

Em reafirmo en el que vàrem dir al ple: estem traslladant un missatge molt perillós al no donar suport als i les treballadores que corren el risc de ser acomiadats. No posicionar-se legitima, per omissió, les pràctiques de certs empresaris. I una empresa que es permet el luxe d'indemnitzar amb desenes de milions d'euros els seus directors executius els últims dos anys i que segueix tenint beneficis, no té dret a fer fora ni un sol treballador. Cap ni un. I ja ens poden dir que estem fent bàndols de bons i dolents, però entre els que acomiaden i els acomiadats, nosaltres tenim molt clar de part de qui estem.

Abans eren persones, ara són de la BRIMO

Quan encara no havia complert el meu primer any de vida, La Polla Records treia un disc en què, entre moltes altres veritats, s'hi deien frases com: “Era un hombre y ahora es poli” o “sabes que vas a cobrar por dar hostias a la gente”. En això pensava ahir quan, en el transcurs de la manifestació alternativa de l'1 de maig, la Brigada mòbil dels Mossos d'Esquadra va tallar la manifestació sense motiu aparent. Si no fos que mai he caigut en la temptació d'evadir-me d'aquest món injust i cruel mitjançant el consum d'estupefaents durs i no puc afirmar-ho amb certesa, diria que els antiavalots d'ahir presentaven tots els símptomes associats al consum de cocaïna. I si bé és cert que alguns van mostrar la seva ràbia contra entitats bancàries o mobiliari urbà, el cas és que un bon grup d'agents de la BRIMO va tallar per la meitat una manifestació que transcorria amb tranquil·litat, provocant els manifestants, brandant les seves porres amb les mandíbules a cent, per acabar carregant quan la manifestació ja havia estat desconvocada.

Passat l'ensurt inicial i ja de tornada cap al Vallès, m'assaltaven pensaments com per exemple: com devien ser de petits aquests agents que de grans es dediquen a guanyar calés empaitant i escalfant la gent vestits de robocop? Què va passar perquè, al cap dels anys, aquells innocents infants decidissin dedicar-se a aquesta professió? L'element econòmic hi juga un paper determinant, sens dubte, però per molt que es guanyi pela llarga, no tothom està preparat per dedicar-s'hi. Als agents de la BRIMO me'ls imagino, per exemple, amb pantalons militars el cap de setmana fent pràctiques de tir, practicant kick-boxing o mirant una entranyable i educativa pel·lícula gore. No me'ls imagino, en canvi, llegint un llibre tranquil·lament, passejant amb els seus fills en algun bucòlic paratge del país, gaudint d'un concert al Teatre Auditori de Sant Cugat, o votant la CUP, per exemple. Però és clar, potser m'equivoqui i això només siguin tòpics.

El que és clar és que aquest país té un problema, a part del 3%, que es diu BRIMO. Perquè qualsevol amb ulls a la cara pot veure que cada cop que hi ha mobilitzacions i els treuen a passejar, hi ha enrenou del bo. Ulls fora amb pilotes de goma, cops de porra indiscriminats, intimidació, insults gratuïts i detencions de molta gent que simplement es manifesta. Molts hem sentit i hagut d'aguantar comentaris de l'estil “a ver si en tu primer dia pillas a uno” o “cállate guarro”, sovint en un impecable ús del registre col·loquial de la llengua de Cervantes. La BRIMO atempta contra drets fonamentals com el de manifestació, perquè per molt que els tertulians del grup Godó insisteixin en el seu argumentari de “alguna cosa hauran fet” o “si protestes, assumeix les conseqüències”, desfilar com un exèrcit, carregats amb escuts i armes de foc abans de l'inici d'una manifestació, és coartar aquest dret, aquí i a la Xina Popular.

Però és clar que aquests alumnes avantatjats en l'assignatura de violència no tenen massa matèria grisa per decidir què fan i què no. Que reben ordres, vaja. Perquè el govern dels millors, per respondre a la situació de creixent conflictivitat social derivada de la crisi del sistema, no té cap altra alternativa per mantenir l'ordre que fomentar la por al sistema. I no ho dic jo, ho diu Felip Puig. I el senyor Espadaler, que ha superat amb nota el seu primer examen important, abans de parlar de coses de les quals no té ni punyetera, idea estaria bé que un dia vingués a una manifestació d'incògnit i veiés com actuen els seus esbirros. Almenys així, quan negués l'actuació desproporcionada i qualsevol altra acusació, mentiria amb coneixement de causa. Ah, i si aquest és el país que ens volen construir, per molt que li diguin Ítaca o algun nom per l'estil, se'l poden ficar per allà on més els plagui.

Què carai esmorza aquesta gent?

I quan semblava que ja havíem sentit gilipollades de tots els calibres haguts i per haver, els fets, un cop més, tiren tota possible teoria per terra i ens mostren que en aquesta vida sempre es pot millorar. No cal anar massa lluny per verificar aquesta qüestionable afirmació: al bonic estat de dret en què vivim, aquestes últimes setmanes n'hem tingut exemples per donar i per vendre.

Començant per ordre cronològic, hem de parlar indefugiblement de la delegada del govern espanyol a Madrid. La senyora Cifuentes va ser qui va inaugurar aquesta primavera gloriosa quan va dir que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) i la seva portaveu Ada Colau mostraven certes inquietuds filo/proetarres a l'acostar-se a grups com Bildu o Sortu, que com sabem són, pels del Partido Popular i altres amiguets seus, un apèndix de l'extinta organització armada. Unes setmanes després, la seva companya de partit Esperanza Aguirre, coneguda per multitud de frases cèlebres mentre era ministra de cultura o presidenta de Madrid, va aprofundir en aquesta tesi dient que els que participaven en escarnis eren imitadors del “matonismo” d'ETA, una colla de violents assetjadors que practiquen tàctiques del pitjors totalitarismes del segle passat, com les Joventuts Hitlerianes. I quan les paraules de Cifuentes encara duien cua a tertúlies i xarxes socials, un senador del mateix partit insistia: “els mètodes de la PAH són propis de nazis i abertzales”.

En aquesta espiral de comparacions, destaca especialment la secretaria general del PP Maria Dolores de Cospedal. I és que Cospedal no es va conformar amb comparar, sinó que va qualificar els escarnis de “nazisme pur”. Arribats a aquest punt, només veig dues possibilitats: o no té ni la més remota idea de què va ser el nazisme, o no té ni la més remota idea de què vol dir l'adjectiu “pur”. Ignorància alarmant en ambdues hipòtesis, més encara venint del màxim càrrec del partit que governa l'Estat.

Però a UpyD també han fet els deures, i Rosa Díez, aquella diputada que critica la “casta política” però viu de la política des de 1979, coincidia en el diagnòstic dels populars i els titllava de vils i cobards per assetjar els diputats. I llavors és quan em venen al cap imatges de fa uns anys en què Rosa Díez i altres escridassaven i no deixaven intervenir regidors de l'esquerra abertzale que, fent ús de la seva llibertat d'expressió, no volien entrar en el joc de condemnar unes morts i no unes altres. La coherència és la mare de la ciència, que diuen.

A Rosa Díez, però, li ha fet un favor el seu company de pupitre Toni Cantó, que les diu tan grosses que redueix les demés a simples anècdotes. En aquest cas sobre la immersió lingüística, l'actor i diputat manifesta que la política lingüística de Catalunya és “feixisme lingüístic” i compara la immersió amb la pederàstia, afirmant que “hi ha límits que no poden passar per sobre de la meva llibertat, de la mateixa manera que no es pot dir que es permeti als pederastes campar al seu aire”. I afegia, sense la més mínima vergonya, que enlloc més es prohibeixen llengües com passa a Catalunya o en alguns llocs del País Valencià.

Vist el nivell, no crec que pagui la pena entrar en debats bizantins amb qui fa aquest tipus d'afirmacions. Si estar a favor de la PAH és ser proetarra, practicar o donar suport als escarnis és ser nazi i defensar aferrissadament la immersió lingüística és el mateix que la pederàstia, ara mateix em declaro nazi-etarra-pederasta. I assegut al sofà, prenent una cerveseta ben freda, em disposo a esperar que les forces de seguretat de l'estat, esbotzin la meva porta i se m'enduguin per fer caure sobre mi l'implacable pes de la llei. I un consell als autors de les brillants analogies citades anteriorment: si comercialitzen les substàncies que esmorzen, es folren.

Catalunya Über Alles

100 dies de govern han estat suficients perquè el molt honorable Artur Mas admeti el què molts fa temps que pensem i denunciem: què està lligat de mans i peus i que aplica, ni més ni menys, les polítiques que li dicta la senyora Angela Merkel. En un gest limítrof amb el patetisme, intenta excusar-se dient que “tots els països ho fan”. Mal de muchos, consuelo de tontos, que diu la dita del país del costat. El més normal, després reconèixer que no pot decidir les polítiques que fa, seria que en acabar les dues hores de valoració del primer centenar de dies, anunciés la seva dimissió i marxés cap a casa. Però és clar, en aquest país estem curats d'espants, i ja fa temps que hem abandonat l'esperança que algú dimiteixi, per corrupció, per incomplir sistemàticament un programa o, com en aquest cas, per simple dignitat després d'admetre que es limita a acatar ordres.

A part de dimitir, el cap del Consell d'administració de Catalunya S.A -en paraules d'un diputat de la CUP-AE- tindria també l'opció de rebel·lar-se i dir prou a la troika. Però no, ell s'hi posa bé i sense massa angúnies es dedica a implementar les directrius teutones. L'objectiu és clar: ni ell ni el seu “govern” no té cap culpa del què passa a casa nostra. Ni de les desenes de desnonats diaris, ni dels centenars d'aturats ni acomiadats. A Catalunya hi ha més de 100.000 llars que no tenen cap ingrés i que avancen a marxes forçades cap a una exclusió social difícilment reversible, però ells només compleixen ordres.

Arribats a aquest punt, és lògic que ens preguntem: quin sentit té, doncs, tenir i mantenir un govern que no governa? Si de facto som poc més que un land alemany, perquè no formalitzem el nostre ingrés a la Bundesrepublik i estalviem paperassa, rodes de premsa i comissions parlamentàries inútils?

Com tot en aquesta vida, tindria avantatges i inconvenients, però ens hi acabaríem acostumant. A part de l'estalvi esmentat en governs intermitjos que, com ells mateixos reconeixen, no pinten massa res, ens lliuraríem del monarca i la seva parentela d'imputats, vividors i altres especímens. Ens lliuraríem també, per exemple, de les 17 famílies en tot Catalunya que volen escolaritzar els seus fillets al marge de la immersió lingüística. I com aquests, tants altres maldecaps.

No cal enganyar ningú, la cosa també tindria inconvenients, el més evident en el terreny gastronòmic: la cuina catalana és objectivament superior a l'alemanya. Com que els alemanys sempre han tingut certa debilitat per la disciplina, les desfilades i l'ampliació del seu espai vital, hauríem de conviure amb els intents d'annexionar-se Alsàcia i Lorena cada cert temps o mirar Polònia amb ganes de fotre-li una queixalada. Res que no es pugui solucionar amb bona voluntat, emprenedoria i ganes de reinventar-nos donant la volta a la crisi i aprofitar les oportunitats que ens brinda per convertir-nos en el millor dels lander possibles.

El canvi, inevitablement, tindria implicacions a nivell local, però la nostra ciutat, amb aquelles ganes de ser capdavantera sempre, segur que ràpidament es posicionaria com una de les més smart del land. Gràcies a avenços imprescindibles com el detector d'alcohol de 800 euros pels botellons o els fanals i papereres intel·ligents, els altres lander, ràpidament ens copiarien i esdevindríem referent. S'acabaria de cop la la polèmica estèril al voltant de les banderes: fora totes, i que es quedin només l'europea i l'alemanya, a l'ajuntament i als dos pals de davant del Monestir i la Plaça de la vila. Del que no estic tan segur és si la participació als Consells de Barri augmentaria o si les traves inexplicables per les entitats a l'hora de demanar permisos acabarien, però vaja, no es pot tenir tot en aquesta vida.

I si m'ho prenc a conya, és perquè sinó és per apretar a córrer.

Les bones paraules i la mare que les va parir

Un regidor demòcrata i tolerant em renya perquè, del twitter estant, faig un comentari que considera profundament inadequat: comento amb una amiga que un especulador, que a més a més d'especular té la poca vergonya d'escriure llibres on es vanagloria de la seva “feina” i explica com fer-ho, em sembla un autèntic capullo (poncella, en català).

Més enllà de si l'adjectivació és encertada o no (al meu entendre és d'una suavitat extrema tenint en compte el personatge) començo a tenir l'entrecuix ple de les lliçonetes, tons condescendents i crides a no faltar al respecte per part d'aquells que defensen el sistema existent i el perpetuen a diari. I aquest comportament no m'enerva pel fet que el regidor en qüestió formi part d'un partit - del qual no diré el nom- fundat per un ministre franquista, sinó perquè tal i com estan les coses, que es preocupin més per les formes que per la denúncia d'un especulador resulta d'un cinisme alarmant.

“Una cosa és opinar i l'altra és insultar” acostumen a dir. Per ells, les bones paraules són el més important. Pots retallar i arruïnar la vida als habitants del país que dius defensar, però si ho fas amb elegància i sintaxi immillorable, cap problema. Pots justificar aquest sistema criminal i dir que no hi ha cap alternativa a les polítiques neoliberals, però si ho fas amb un somriure d'orella a orella encara que saps que menteixes, no passa res. Reglamentàriament encorbatat i clenxinat, encara menys.

Però és clar, si escridasses un diputat que no vol votar per acabar amb els desnonaments o encercles el Parlament que està a punt d'aprovar una condemna de mort per les classes populars, ets un intolerant. I quan els dius que perquè retallen en sanitat i educació en comptes de fer-ho en armament o casa reial, t'etziben un “demagògia!” i es queden tan amples. Entranyable paraula, per cert, demagògia, que com “populisme” empren a diari tertulians, totòlegs i polítics varis sense tenir la més remota idea de què significa realment.

Fins a cert punt és comprensible. Quan totes et ponen deu ser relativament fàcil estar tranquil i anar fent somriures pertot. Altres, però, que som demagogs i populistes de mena, tenim motius de sobres per no fer servir bones paraules. Perquè mentre hi ha miserables que es guanyen la vida especulant, el nostre entorn està ple de gent que ho passa malament per sobreviure i famílies que cada dia són expulsades de casa seva. Perquè hem seguit el relat que durant anys se'ns ha venut i hem estudiat carreres o mòduls i ara no tenim feina ni de casualitat i el conseller de torn ens diu que anem a fer cafès a Londres. Perquè mentre directors executius d'empreses que fan EROs són acomiadats amb indemnitzacions milionàries i vosaltres dissimuleu, no ens podem emancipar ni tenir un projecte de vida digna. Perquè l'atur, la precarietat i la incertesa, que per vosaltres són estadístiques o conseqüències d'una crisi passatgera, ens porten a la frustració i la desesperació.

Que no tinguin els sants pebrots de, a sobre, demanar-nos bones paraules.

Això no és el far west però aquí també hi tenim espies

A vista d'ocell, dos colors predominen a la ciutat dormitori d'alt standing: el blau piscina i el verd rotonda. Ja al nivell de les persones humanes, a primera hora del matí, cada 5 minuts més o menys, l'estació dels FGC escup desenes de persones que, travessant la Plaça Lluís Millet, enfilen diverses destinacions. Un col·lectiu especialment representat a aquestes hores intempestives és el de les treballadores domèstiques, majoritàriament llatinoamericanes,per bé que alguna antiga república soviètica també hi diu la seva. També hi ha executius i executives, apressats i impacients per arribar al despatx i posar fil a l'agulla a l'extracció diària de plusvàlua, plogui o nevi. Alumnes de diferents universitats -públiques progressivament privatitzades o privades a seques- caminen desganats, com intuint que quan acabin el lustre reglamentari de carrera -4 anys de matèria i 1 al bar- el seu destí més probable serà atur i més atur.

Els polítics locals i tècnics municipals esmorzen en un bar proper a l'ajuntament, tot i que no tan alegrement com algunes setmanes enrere. No creuen que aquí també passi però, per si de cas, eviten les taules amb gerros de flors o amb elements ornamentals sospitosos. Fa poc s'ha sabut que el president del partit majoritari -aquell que elecció rere elecció destrossa tots els rècords possibles- mantenia relacions contractuals de manera habitual amb empreses de detectius. Res d'il·legal. Però és clar, amb un president i ex-regidor de seguretat ciutadana que té debilitat per l'espionatge -res a dir, a cadascú li agrada el què li agrada- tothom pensa, ni que sigui un moment: “i si a mi m'han investigat?”. La mala sort -carai, ara que havíem aconseguit traslladar un missatge unívoc a la ciutadania- fa que la notícia sobre els suposats seguiments a dos antics regidors d'un dels partits que forma el govern coincideixi en el temps amb un acord de l'ajuntament sobre la transparència.

Com que la ciutat, tot i que les darreres dues dècades ha crescut fins prop dels 100.000 habitants, encara manté força vida de poble, als bars i comerços del centre els rumors van que volen, i tothom té alguna font que li ha explicat del cert que tal persona tenia assumptes tèrbols i per això l'han investigat, que si això és una lluita de poder interna dins de tal partit, que si aquest treballa aquí perquè és amic d'aquell altre, etc.

I és que a la smart city (si home, allò del pas de vianants que s'il·lumina quan hi passes i el rètol que posa quants llocs per aparcar queden) també hi ha atracaments, aturats, desnonats, gent que busca menjar a les escombraries, estudiants sense futur, sales de concerts que havien de ser públiques i ara tenen un gerent de les joventuts del partit que governa... I ara, fins i tot espies. Ja només falten els tiros. Temps al temps.

Els maies i Jon Idigoras

Passat un temps prudencial per certificar que els maies s'equivocaven (amb això dels calendaris antics a vegades hi ha un decalatge d'unes setmanetes), potser caldria obrir una nova línia d'investigació consistent a aclarir si les interpretacions de les profecies eren errònies i al que es referien realment els maies era la fi del sistema en què vivim.

Perquè el que sembla evident és que això s'ensorra a marxes forçades, ja que a la quàdruple crisi sistèmica -financera, energètica, alimentària i ambiental- s'hi afegeix a casa nostra una profunda crisi del sistema polític. Una crisi, que si bé no és nova, ens assalta cada dia més només encendre la tv, la ràdio o les xarxes socials. Així, ahir era l'alcalde convergent de Sant Hilari, detingut en una operació anomenada Pokemon (el nom de les operacions requereix una columna monogràfica aviat), però cada dia en tenim una de nova, sense excepció; alcaldes que fa una setmana tornaven i ara dimiteixen però segueixen de regidors, alcaldes de localitats de la Costa Brava que se n'anaven a Rússia amb “empresaris” de reputació com a mínim dubtosa, micros en gerros de flors de restaurants on antigues companyes sentimentals més o menys ressentides expliquen a candidats a la presidència de la Generalitat que el seu ex traginava sacs amb bitllets de 500 euros, candidats del PP que es dediquen al noble art de cultivar marihuana i entregar-la previ pagament a qui ho sol·licita, ex-consellers de la Generalitat que es dediquen al contraban de tabac...

I mentrestant, la crisi: el 2013 s'albiren retallades brutals, però l'Estat segueix gastant 47 milions d'euros al dia en armes. El govern demana una miqueta més de sacrifici -cada cop queda menys de penitència i els brots verds ja treuen el cap, diuen- mentre el que durant dues dècades ha estat el seu tresorer tenia 22 milions d'euros a Suïssa i, segons les males llengües, es dedicava a repartir sobres entre els alts càrrecs del partit per completar el sou. Espanya per davant de tot, però els calés ben lluny, per no perdre ni un euro en impostos. I amnistia fiscal, és clar: legalització i normalització del saqueig.

Tinc la impressió que si no trobem una sortida a tot plegat és perquè no ens fem les preguntes correctes. I si ens equivoquem a l'hora de formular les qüestions, la resposta mai serà bona: La qüestió no és com pot ser que Bárcenas -tot suposadament, per suposat- evadís 22 milions, sinó com pot ser legal que algú tingui 22 milions quan tantes persones no poden fer ni els àpats diaris o posar la calefacció? La qüestió no és si el PP, després d'una demostració més que la mobilització i la perseverança poden canviar les coses, admet a tràmit o no una ILP sobre la dació en pagament, sinó com pot ser que un dret bàsic com tenir sostre s'hagi convertit en una mercaderia i ho haguem acceptat amb total tranquil·litat. La qüestió no és si s'instal·len inhibidors perquè no es pugui seguir la intervenció de Draghi al Congrés, sinó perquè aquest senyor és president del BCE en comptes de ser a la presó per haver ajudat, durant els anys en què era directiu de Goldman Sachs, a falsejar els comptes grecs i ocultar el seu deute servint-se d'instruments financers opacs.

No tenim al davant, doncs, tan sols una crisi econòmica o una crisi del govern o el partit que l'ostenta. Tenim una crisi profunda del sistema polític, que arriba a tots els nivells. Com deia Jon Idigoras en una brillant intervenció al Congrés a principis dels 90 , “aquesta és una crisi de l'Estat perquè aquest i les seves institucions fonamentals, des de la corona fins la guàrdia civil, passant pel Parlament, estan implicats d'una o altra manera en la corrupció, la injustícia i la falta de respecte als drets col·lectius i individuals que caracteritza aquesta mal anomenada democràcia. Son les estructures de l'estat les que estan contaminades, i la classe política fa de la corrupció una pauta de comportament orientada al poder i l'enriquiment personal.”

La qüestió és: hem d'esforçar-nos a reconstruir aquest sistema podrit -un sistema polític i econòmic que s'ha evidenciat clarament incapaç fisn i tot de mantenir la població a la qual explota i depaupera- amb petits pedaços amb llistes obertes, lleis de transparència, cimeres anticorrupció, etc, o creem quelcom de nou?

Cubates per llibres

La setmana passada tancava la Llibreria Catalònia després de quasi 90 anys, a conseqüència de la crisi. La crisi, altrament coneguda com a capitalisme, està fent tancar negocis de tot tipus, i el de les llibreries és un dels sectors que s'està enduent la pitjor part. A Sant Cugat, l'any passat abaixava la persiana la llibreria Mythos després de 13 anys a la ciutat, per la crisi i els abusius preus de lloguers, que foragiten el petit comerç i entreguen en safata els locals del centre a franquícies perquè ens obsequïn amb roba íntima, hamburgueses de quelcom que vol imitar la vedella o botigues de mòbils.

Passejant pel centre de la nostra ciutat el paisatge cada cop és més desolador. A Cal Sallent ara hi venen calces i lligacames, a l'antiga Mythos aviat ho sabrem, i a l'antic local on fins fa poc hi havia la botiga XXX, ben aviat ens vendran, en còmodes terminis i amb les màximes facilitats de finançament, receptors de Wi-fi subcutanis imprescindibles per la vida moderna. Quin serà el següent petit negoci que caurà a favor de la ciutat-franquícia?

Fa temps que als EUA, després que diversos adolescents hagin dedicat un matí assolellat d' entre setmana a venjar les seves mancances personals i/o afectives a base de disparar contra companys de classe i professors amb un rifle automàtic, han posat en marxa programes d'armes per joguines, segons els quals si entregues una arma et donen una joguina.

Salvant les distàncies, podríem fer quelcom similar per intentar ajudar el petit comerç i, en especial, les llibreries. Només caldria renunciar a un cubata -combinat en català correcte- setmanal. Amb l'estalvi d'una consumició es pot adquirir un llibre de butxaca, i amb dues copes de menys, tenim a l'abast una edició rústíca com Déu mana. No cauré en la tonteria, difosa per tants pares i mares, de dir que “mentre es llegeixi és igual el què”, però a les llibreries de la nostra ciutat hi ha llibres per tots els públics, des de novel·la lleugereta a grans clàssics, novel·la negra, els russos ben traduïts, històrica de la que enganxa, assaig polític i sociològic, art, etc. Recentment, Quaderns Crema/ Acantilado ha endegat la traducció de l'obra completa de Simenon -altament recomanable-, i si ho demaneu, segur que us poden dur qualsevol títol de la sèrie Carvalho -recomano especialment i enèrgica Los mares del sur i Los pájaros de Bangkok-. Al Celler de Llibres, a la Paideia, a l'Alexandria o al Pati de Llibres els podeu trobar. Ens estalviarem neurones, futurs problemes de fetge i contribuirem a la subsistència del comerç local. Un xollo en tota regla.