Fa ja uns mesos que els tuitaires santcugatencs i els de
més enllà van poder assistir a un debat encès al voltant d'un
parell de comentaris de menys de 140 caràcters. Tot va començar
quan, després de llegir un article, vaig dir que “Entre 2007 i
2011 els suïcidis a Catalunya han augmentat de 377 a 478
#ElCapitalismeMata #NoÉsCrisiÉsCapitalisme”. Comentari al qual el
fins fa poc tinent d'alcalde Jordi Puigneró va respondre dient que
“En aquest període també han augmentat el % de mosques mortes
caçades per gripaus”
La majoria de la parròquia piuladora va censurar el
comentari d'en Jordi Puigneró, al considerar-lo una mofa o, com a
mínim, desafortunat. Lluny de reconèixer el més mínim error,
l'autor contratacava dient-me que la meva afirmació era estúpida,
un sensesentit i que fer-la tenia el mateix nivell intel·lectual que
dir que conduir mata (tot textual). Com ens demostrava als seus tuits
en Jordi, tots menys ell ens equivocàvem de totes totes, i fins i
tot ens reptava a un “debat seriós” sobre la qüestió comparant
PIB i índex de mortalitat (sic). No crec que a aquestes alçades
sigui necessari dir que el PIB no serveix en absolut per comparar
països, ja que no mesura el grau de distribució de la renda, com sí
que ho farien la Corba de Lorenz o l'índex de Gini, oi?
Mata,
i molt
I és que la meva afirmació no tan sols no era un
sensesentit, sinó que es basa en números, en dades objectives, en
la contrastació empírica. I no cal anar a èpoques de crisi,
on per exemple a l'Estat Espanyol han augmentat un 25% els suïcidis
i a tot Europa un 11,7% entre els joves. No cal anar a la crisi,
inherent al sistema, on s'aprofita per concentrar una mica més la
riquesa i aprofundir en les desigualtats. Perquè quan teòricament
funciona òptimament, el sistema també mata.
No són, doncs, anomalies ni casualitats els prop de
100.000 morts de gana i malalties curables al dia (36,5 milions a
l'any), els 2000 milions de persones que no tenen accés a fàrmacs
essencials, els prop de 900.000 que pateixen malnutrició crònica o
que quasi la meitat de la humanitat visqui amb menys de 2 euros
diaris.
És la dinàmica -i no l'excepció- d'un sistema basat
en la competència (i tots sabem que a les competicions hi ha
guanyadors i perdedors) la que posa en serioses dificultats per
sobreviure a la majoria de persones del planeta. Una dinàmica
depredadora que, a més a més, també posa en entredit la
supervivència del planeta terra. És més, si volguéssim estendre
l'opulent modus vivendi dels països occidentals al món sencer,
necessitaríem entre 3 i 5 planetes.
Si, Jordi, el capitalisme mata. I mata molt. Més que
cap altre sistema en tota la història de la humanitat. I això que
no hem parlat de les guerres i els milions de morts provocats pels
abanderats del món lliure a l'hora d'impedir amb bombes i napalm que
qualsevol projecte polític qüestioni els fonaments del sistema. No
acabaríem.
Diverses
maneres de matar
I és que fins i tot el Sant Pare – en això
convindràs amb mi Jordi que és un personatge gens sospitós de
patir com jo el mal del bolxevisme- diu que el sistema no és només
injust des de l'arrel, sinó que mata perquè hi predomina la llei
del més fort.
I per cloure, em sembla escaient citar, un cop més,
Bertold Brecht:
“Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots
clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne
cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo
matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la
guerra, etc. Només unes quantes d´aquestes coses són prohibides al
nostre Estat.”
