Christine
Lagarde, la mileurista i Sánchez-Camacho, la íntegra
Fa un parell de dies, l'organisme que dirigeix Christine Lagarde,
caracteritzat per un 100% d'efectivitat a l'hora d'arruinar aquells
països on posa les urpes, ens ha ofert una rastallera de noves
“recomanacions”, entre les quals una nova reforma laboral que
abarateixi l'acomiadament. Els que han enfonsat Grècia deixant més
de la meitat de la seva població a la misèria i tot el que han dit
és que potser es van equivocar una miqueta amb l'austeritat, ens
demanen nous sacrificis i ens una micona més d'esforç. L'FMI, com
els demés organismes que decideixen el nostre futur i que ningú ha
votat, està dirigit per persones com Christine Lagarde, que cobra
1049 euros nets al dia -383.000 l'any- i encara tenen els nassos de
demanar esforços a la població.
Aquesta setmana també hem sabut quant val el silenci d'Alicia
Sánchez-Camacho en la qüestió de Método 3. Fa uns mesos va dir
que arribaria fins al final i ara retira la denúncia a canvi de
80.000. Integritat i dignitat a dojo i, sobretot, una intensa i
insuportable ferum a socarrim. Sánchez-Camacho, per cert, que
s'erigeix en portaveu de les veritables preocupacions de la
ciutadania, cobra 500 euros al dia.
124
euros més d'aigua a l'any
Les privatitzacions no només serveixen perquè la riquesa es
concentri cada cop en menys mans, sinó que repercuteixen directament
en la vida de la població, com en el cas de l'aigua, que suposarà
124 euros anuals més per família a l'Àrea Metropolitana en cas que
prosperi la concessió a l'empresa mixta creada per l'AMB. A Sant
Cugat, l'equip de govern de CiU va donar suport a la privatització
d'Aigües Ter-Llobregat fa uns mesos, al votar en contra d'una moció
que vam presentar. En aquest darrer ple, a més, es van negar ni tan
sols a estudiar si la municipalització de serveis és viable
econòmicament, més enllà de consideracions polítiques. Cadascú
sabrà a qui representa.
Potser, però, aquest encariment d'un bé tan bàsic com l'aigua no
és degut a la voluntat d'omplir una mica més les butxaques d'uns
pocs, i s'ha fet de bona fe per compensar els milions que es deixaran
d'ingressar amb la rebaixa del 55% al 10% d'impostos a BCN World. Per
ser competitius el que calgui, diu Mas Colell. I tradueixo: el què
calgui vol dir fomentar la ludopatia, canviar la legislació per
rebaixar impostos, fer tornar els drets laborals al plistocè i fer
ulls grossos a personatges presumptament relacionats amb màfies.
Business-friendly en diuen.
Com
més joves, més esquerra i més independentisme
I acabaré intentant millorar el regust de boca: Ahir es va publicar
la segona onada d'enguany del baròmetre del Centre d'Estudis
D'Opinió (CEO), del qual m'agradaria destacar algunes dades
interessants: El “Sí” a un hipotètic referèndum sobre la
independèncIa arribaria ja al 55.6%, mentre el “No” suposaria un
22.3%. A la franja d'edat d'entre 18 i 34 anys, el “Sí” arriba
ja fins el 60.4, mentre el no baixa fins el 21.6. Llàstima que
l'Estat Espanyol sàpiga tant de democràcia com Fèlix Millet
d'honradesa i no ens vulgui deixar fer-lo. Els més joves també són
-o diuen ser- més d'esquerres: a l'autoubicació ideològica, un 5%
se situa a l'extrema esquerra i un 47.3% a l'esquerra. És
significatiu també, dins la mateixa franja d'edat, el fet que la CUP
seria segona en intenció de vot (12.1%), només per darrera
d'Esquerra (24.4%). Alguns cauran a la temptació massa fàcil de dir
allò tan suat de “qui als 20 anys no és revolucionari no té cor
i qui ho segueix sent als 40 no té cervell”, però sempre he
pensat que això tan sols és la justificació de la pròpia
deserció. Prefereixo interpretar, per tant, que el futur que ens
espera és millor que el present en què malvivim.