1049 euros nets al dia

Christine Lagarde, la mileurista i Sánchez-Camacho, la íntegra

Fa un parell de dies, l'organisme que dirigeix Christine Lagarde, caracteritzat per un 100% d'efectivitat a l'hora d'arruinar aquells països on posa les urpes, ens ha ofert una rastallera de noves “recomanacions”, entre les quals una nova reforma laboral que abarateixi l'acomiadament. Els que han enfonsat Grècia deixant més de la meitat de la seva població a la misèria i tot el que han dit és que potser es van equivocar una miqueta amb l'austeritat, ens demanen nous sacrificis i ens una micona més d'esforç. L'FMI, com els demés organismes que decideixen el nostre futur i que ningú ha votat, està dirigit per persones com Christine Lagarde, que cobra 1049 euros nets al dia -383.000 l'any- i encara tenen els nassos de demanar esforços a la població.

Aquesta setmana també hem sabut quant val el silenci d'Alicia Sánchez-Camacho en la qüestió de Método 3. Fa uns mesos va dir que arribaria fins al final i ara retira la denúncia a canvi de 80.000. Integritat i dignitat a dojo i, sobretot, una intensa i insuportable ferum a socarrim. Sánchez-Camacho, per cert, que s'erigeix en portaveu de les veritables preocupacions de la ciutadania, cobra 500 euros al dia.

124 euros més d'aigua a l'any

Les privatitzacions no només serveixen perquè la riquesa es concentri cada cop en menys mans, sinó que repercuteixen directament en la vida de la població, com en el cas de l'aigua, que suposarà 124 euros anuals més per família a l'Àrea Metropolitana en cas que prosperi la concessió a l'empresa mixta creada per l'AMB. A Sant Cugat, l'equip de govern de CiU va donar suport a la privatització d'Aigües Ter-Llobregat fa uns mesos, al votar en contra d'una moció que vam presentar. En aquest darrer ple, a més, es van negar ni tan sols a estudiar si la municipalització de serveis és viable econòmicament, més enllà de consideracions polítiques. Cadascú sabrà a qui representa.

Potser, però, aquest encariment d'un bé tan bàsic com l'aigua no és degut a la voluntat d'omplir una mica més les butxaques d'uns pocs, i s'ha fet de bona fe per compensar els milions que es deixaran d'ingressar amb la rebaixa del 55% al 10% d'impostos a BCN World. Per ser competitius el que calgui, diu Mas Colell. I tradueixo: el què calgui vol dir fomentar la ludopatia, canviar la legislació per rebaixar impostos, fer tornar els drets laborals al plistocè i fer ulls grossos a personatges presumptament relacionats amb màfies. Business-friendly en diuen.

Com més joves, més esquerra i més independentisme

I acabaré intentant millorar el regust de boca: Ahir es va publicar la segona onada d'enguany del baròmetre del Centre d'Estudis D'Opinió (CEO), del qual m'agradaria destacar algunes dades interessants: El “Sí” a un hipotètic referèndum sobre la independèncIa arribaria ja al 55.6%, mentre el “No” suposaria un 22.3%. A la franja d'edat d'entre 18 i 34 anys, el “Sí” arriba ja fins el 60.4, mentre el no baixa fins el 21.6. Llàstima que l'Estat Espanyol sàpiga tant de democràcia com Fèlix Millet d'honradesa i no ens vulgui deixar fer-lo. Els més joves també són -o diuen ser- més d'esquerres: a l'autoubicació ideològica, un 5% se situa a l'extrema esquerra i un 47.3% a l'esquerra. És significatiu també, dins la mateixa franja d'edat, el fet que la CUP seria segona en intenció de vot (12.1%), només per darrera d'Esquerra (24.4%). Alguns cauran a la temptació massa fàcil de dir allò tan suat de “qui als 20 anys no és revolucionari no té cor i qui ho segueix sent als 40 no té cervell”, però sempre he pensat que això tan sols és la justificació de la pròpia deserció. Prefereixo interpretar, per tant, que el futur que ens espera és millor que el present en què malvivim.

Al juny, la falç al puny i la Festa per la Unitat Popular

Juny és, objectivament, el sisè més de l'any segons el calendari gregorià. Arriba sempre puntual després del maig i puntual marxa abans del juliol, i a diferència d'aquests, només té 30 dies. I malgrat les teories apocalíptiques que pronosticaven un estiu primaveral, aquest juny sembla que ja ha arribat la calor. El juny té, a més a més, el privilegi de tenir la nit més curta de l'any i la diada de Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans.

Al llarg de la història, el mes de juny ha donat per omplir moltes pàgines de tinta. Un juny de 1640 començava la revolta dels segadors a Catalunya, fruit de la confluència d'una revolta pagesa contra el règim senyorial i la oposició de les classes benestants contra el centralisme; un 6 de juny els aliats desembarcaven a Normandia i molts es deixaven la pell a Omaha, Sword o Juno Beach; i anys després, el 1963, la soviètica Valentina Tereixkova es convertia, a bord de la nau Vostok-6, en la primera dona cosmonauta de la història.

A Sant Cugat, aquest juny s'iniciava el cap de setmana passat amb la mostra Sant Cugat Actiu i finalitzarà amb la Festa Major, però aquesta és la setmana de la 2ª Festa per la Unitat Popular (FUP), organitzada per la CUP, Arran, Endavant i el Casal Popular La Guitza. La segona edició de la FUP va començar dimecres al Terra Dolça amb la presentació del llibre “Artur Mas on són els meus diners?” a càrrec d'un membre de la revista Cafè amb Llet, que ens va il·lustrar sobre la corrupció a la sanitat catalana i ens va explicar detalladament com una bona colla d'il·lustres catalans s'han estat lucrant amb els diners de tots i totes. Els actes seguiran avui divendres amb la presentació, al teatre de la Unió, de l'Anuari MèdiaCat sobre els silencis mèdiatics més significatius de l'any passat. Notícies que els mitjans han obviat deliberadament, com el fet que la patronal va rebre 32 milions d'euros d'ajudes públiques de la Generalitat, que bona part de les empreses amb més guanys als Països Catalans aprofiten la crisi i les reformes laborals per acomiadar treballadors i seguir guanyant més, o que l'any passat van morir 11 persones sota custòdia o en el marc d'intervencions policials a casa nostra. I més, senyora, i més!, que deia l'Ovidi.

Hi haurà espai, també, per àpats populars, fira d'entitats, una assemblea territorial oberta, actes polítics i música enllaunada i en directe, amb Yacine & the Oriental Groove i Rumb al Bar. Lluita sí, festa també, com diem i practiquem a l'esquerra independentista. Dies farcits d'actes on ens volcarem per mostrar que, malgrat els embats continus de la crisi, hi ha alternatives possibles i necessàries. Físicament a Sant Cugat, mentalment amb els i les treballadores d'HP que dilluns van començar una vaga indefinida en defensa dels seus drets laborals. I amb el Jaume també, que aquest cop no podrà participar-hi com l'any passat, però que segueix present a cada passa que fem.

Va per tu, Jaume. Prometem que guanyarem