Tinc un
pensament recurrent: en realitat tot plegat és un immens decorat i
els dolents -entre ells
Millet, Bárcenas, directius de grans corporacions i algun membre del
Club Bilderberg, per exemple- estan còmodament asseguts a un
sofà-chaise longue, contemplant l'espectacle i maridant-ho amb
Martini i vodka -sacsejats i no barrejats, evidentment-. La cosa
consisteix en posar-nos a prova: fins quan podem resistir sense
reaccionar i apretar a córrer o engegar-ho tot a rodar. Per
provocar-nos augmenten
el pressupost de defensa mentre es retalla pertot,
es gasten els nostres diners en guerres per petroli, ens roben els
drets socials i laborals que fins ara teníem, ens posen la T10 a
preu de tòfona o ens esclavitzen a la feina amb el xantatge implícit
que ens diu “a fora n'hi ha una pila que es barallarien per aquesta
feina”. Etcètera etcètera..
I així anar provant. Si cola, cola i tiro perquè em toca.
El que passa és que aquest joc pervers mai s'acaba perquè, a base
d'acumular ensurts, la immensa majoria de la població s'ha
instal·lat de ple a la fase de tolerància. Saturats de notícies
negatives, de robatori legalitzat, de corrupció a tots els nivells,
o de que aquells a qui votem siguin mers executors de les polítiques
que altres decideixen, quedem paralitzats i resignats a, com a molt,
posar una butlleta en una urna i fer algunes cassolades o
concentracions amb pancartes amb lemes més o menys enginyosos. Ens
la foten, protestem pacíficament i tornem cap a casa, sí és que la
tenim. Periòdicament pensem si tot això serveix d'alguna cosa.
Resultat? Ens les empassem doblegades, una darrera l'altra. I per si
fos poc, davant de la creixent tensió social i conseqüent
mobilització ciutadana, l'Estat ni es planteja respondre anant a
l'arrel del problema -les profundes injustícies socials- i només
ofereix repressió, amb una llei de seguretat ciutadana que trepitja
els drets d'expressió i de manifestació.
I enmig d'aquesta dinàmica de retrocessos i derrotes, un barri de
Burgos decideix que el bulevard és la gota que fa vessar el got.
Gamonal es revolta perquè ningú entén que un dels ajuntament més
endeutats de l'Estat es gasti una milionada en el context actual i
amb tantes altres accions necessàries per finançar, encara menys en
un barri amb 18.000 aturats. Els veïns ocupen el carrer durant 5
dies i 5 nits i, alternant mètodes -diguem-ne- convencionals i
mètodes -diguem-ne- no tant convencionals, aconsegueixen que de
moment l'alcalde paralitzi les obres. Les protestes de suport als
veïns de Gamonal s'estenen a desenes de ciutats de l'Estat.
Mentrestant, a l'espera de veure com evoluciona l'espurna de Gamonal,
penso que podríem reflexionar sobre els mètodes de protesta i
lluita. Perquè les eines només ho són realment si serveixen per
assolir l'objectiu. I sinó, cal replantejar-les.
