dimecres, 26 de gener del 2011

Avancem feina (o ara que Pujol s'ha decidit)

Ara que el president Pujol s'ha adonat que amb Espanya no hi ha res a fer, és de preveure que un gran nombre de persones s'apuntin al nou cavall guanyador: la independència. I com que mai està de més ser previsors, hauríem d'anar tancant alguns temes.

El dia de la independència
Tot i que en aquest país tenim grans analistes i tertulians quehosabentot, no crec que ningú ens pugui avançar la data concreta de la declaració d'independència. Com que el més probable és que no caigui en 11 de setembre (hi ha una probabilitat entre 365) haurem de parlar com resoldre el tema. És clar que el dia de la independència (li direm així?) serà important, però seria injust abandonar l'11 de setembre un cop hàgim guanyat. Davant la nova diada, la resposta dels partits serà variable, com sempre. CiU no es mullarà, el PSC voldrà que la diada es passi a dir dia del federalisme i el PP (o el nou partit que defensi la família i el franquisme) reclamarà que, en tot cas, sigui dia laborable i que s'abandoni el to reivindicatiu.
El nom
Tal i com és aquest país, és de preveure que tindrem problemes a l'hora de decidir el nom: República Catalana o República de Catalunya, probablement. La dicotomia comptarà amb els seus corresponents debats aferrissats, tertúlies i conferències on els ponents més rellevants d'una de les opcions aportaran arguments històrics, polítics i morals per escollir el seu nom i no l'altre.
Com que sóc una persona de consens, i per evitar una guerra fratricida al nou Estat, proposo una solució per desencallar el debat: República Socialista Catalana.
L'11
A tot arreu, en èpoques esportives glorioses, bona part de la població s'aprèn l'alineació i la recita de memòria. Anem practicant: Valdés a la porteria, Oleguer, Puyol, Piqué i Capdevila a la defensa; Xavi. Busquets i Cesc, indiscutibles al mig del camp; i al davant, i aquí ve la polèmica, Verdú, Coro i sí, Bojan.
L'endemà
No ens enganyem, però. L'endemà de la independència, o l'endemà de la ressaca posterior a les celebracions desenfrenades on cometrem tota mena d'excessos, caldrà seguir treballant.
Segurament molts tancaran la paradeta perquè creuran que tot estarà fet o que la resta ja no importa. Res més lluny de la realitat, el dia següent començarà la feina de debò. Amb totes les eines al nostre abast haurem de definir com volem que sigui la nova República. Decidir si volem seguir treballant pels de sempre o per nosaltres mateixos, si volem que el nostre Parlament segueixi sent una sala de reunions on s'implementen les resolucions de l'FMI i la UE o esdevingui d'una vegada per totes la representació del poble, si nosaltres controlem el mercat o ell ens segueix controlant a nosaltres, si posem el nostre granet de sorra per salvar el planeta o seguim mirant cap a l'altra banda mentre el destruïm. Si el nostre futur el construïm nosaltres o se'l carreguen uns altres.
La resta no sé, però els de la CUP ja sabem on serem: De part dels bons fins a la mort!

dilluns, 10 de gener del 2011

Reformes laborals, plans d'ajust i sistema de pensions. La defunció de la socialdemocràcia i l'Estat del Benestar

El crack
Fa una mica més dos anys ens arribava la notícia de la fallida de Leman Brothers. El 15 de setembre de 2008, la companyia estatunidenca de serveis financers, que havia superat una guerra civil, el crack del 29 i moltes altres vicissituds, no podia resistir la crisi financera provocada pels crèdits subprime.
La crisi esclatava i s'estenia arreu. Polítics, economistes i empresaris es posaven les mans al cap. Amb més o menys intensitat i convicció, carregaven contra els excessos -mai contra el sistema en sí mateix- que ens havien dut al col·lapse. Calia penalitzar els banquers, els grans empresaris i els polítics negligents que havien permès l'especulació financera i immobiliària. La reestructuració dels sistema financer era quelcom ineludible i l'entranyable ZP fins i tot parlava de refundar el sistema capitalista...

Com han canviat les coses en aquests dos anys! I que poc s'ha aprofitat el moment crític del capitalisme. Si fa poc el teníem a la UCI, ara està més viu que mai, sorprès d'haver-se'n sortit tan fàcilment i amb les ganes de menjar-se el món totalment renovades. Si no m'han pelat ara -pensa- no sé quan ho faran...
Resulta alarmant la manca de notícies sobre les penalitzacions que havien d'ajudar a evitar futurs desastres econòmics similars. Banquers, grans empresaris, especuladors i companyia, lluny de ser escarmentats durament, segueixen veient créixer els seus beneficis. Cap govern s'ha plantejat cap canvi estructural, seguint amb el mateix rumb a la deriva. L'esclat de la crisi feia pensar, com a mínim, en una sortida endavant en clau keynesiana, però res de res. Les receptes que llavors semblaven inevitables ara brillen per la seva absència: Res d'augmentar els impostos a les grans fortunes, res de controlar l'especulació financera ni de retallar despeses superflues, res d'acabar amb els paradisos fiscals ni d'acabar amb els fons d'alt risc.
Per contra, els beneficis dels bancs segueixen creixent (el 2009 els beneficis del banc Santander es van acostar als 9000 milions d'euros i els del BBVA superaven els 4000) i uns pocs segueixen augmentant les seves fortunes mentre la majoria perd allò més bàsic: el seu lloc de treball i el seu sou. La crisi, doncs, no només no està servint per corregir res, sinó que ha servit de punt d'inflexió per una nova ofensiva neoliberal que avança de manera alarmant.

La defunció definitiva de la socialdemocràcia
A casa nostra l'executiu del PSOE ha estat l'encarregat d'intentar sortir de la crisi. Els socialdemòcrates espanyols tenien la ocasió perfecte per marcar perfil i prendre mesures rotundament diferents a les que preconitzaven els neoliberals.
Si es tractava de reduir la despesa, haurien pogut prendre mesures amb menys impacte econòmic i social, retallant despeses polítiques prescindibles, com part del pressupost d'interior, de Defensa, d'Afers Exteriors o de la casa reial. Haurien pogut fer una profunda reforma fiscal augmentant els impostos a les grans corporacions i a les grans fortunes, o generar llocs de treball en sectors poc desenvolupats com el de les energies renovables, etc.
En comptes d'això, però, han optat per esdevenir els portaveus dels amics de l'FMI i el BM, adoptant un paquet de mesures anticrisi dignes de qualsevol govern neoliberal, però en cap cas d'un govern suposadament d'esquerres. Seguint fil per randa les directrius dels organismes financers internacionals, han reduït dràsticament la inversió pública, han retallat els sous dels funcionaris i els treballadors públics, han congelat les pensions, etc.
Més enllà de la injustícia d'aquestes mesures, que recauen únicament sobre els i les treballadores, el paquet de receptes ha anat acompanyat d'una perversa campanya de criminalització del sector públic encaminada a aplanar el terreny de cara a la propera tisorada. La demagògia i la utilització de l'estereotip del funcionari com a treballador privilegiat, acomodat i poc eficient n'és el millor exemple. Els serveis públics, la regulació estatal i la participació del sector públic en l'economia també han estat durament atacats, intentant associar-los a quelcom negatiu per definició. Mentrestant, les privatitzacions i l'extensió del mercat a tots els àmbits de la vida, des de les empreses fins a la universitat, se'ns ven com la única solució positiva i eficient, es destina una quantitat ingent de diners públics per salvar la banca privada, i es segueixen gastant milers de milions d'euros en serveis externalitzats que només serveixen per enriquir el sector privat.

Així, malgrat que la crisi econòmica tingui el seu origen en el sector financer, el PSOE ha decidit que el punt clau per superar la crisi es troba en el mercat laboral. Culminant més de dues dècades on els governs europeus s'han dedicat a promoure reformes desregularitzadores del mercat de treball, tirarà endavant una nova retallada de drets que endurirà les condicions dels i les treballadores i que només beneficiarà els empresaris. La rebaixa històrica de la indemnització per acomiadament (el 1976 era de 60 dies per any treballat i ara serà de 33!), l'ampliació de poders als empresaris (que ara tindran encara més facilitats per reduir salaris, modificar els horaris, torns i tasques dels empleats en pro de la competitivitat), la condemna definitiva dels contractes juvenils (el contracte indefinit serà una utopia), i l'eliminació de les poques limitacions que tenien les ETT, deixaran els i les treballadores més desemparades que mai. Amb aquesta reforma laboral doncs, el PSOE tanca 30 anys de reformes que no han fet més que fer retrocedir els drets de la classe treballadora del nostre país.

I si el juny de l'any passat el PSOE anunciava la reforma laboral, ara hi posa la cirereta: la reforma del sistema de pensions. Totes les mesures proposades pel Govern Espanyol van en una mateixa direcció: desmantellar el sistema públic de pensions i fomentar la contractació de plans de pensions privats. Després de la reforma laboral i els plans d'ajust, doncs, amb l'augment de l'edat de jubilació als 67 anys i del període per calcular les pensions, els “socialistes” tornen atacar els i les treballadores amb unes reformes que faran minvar considerablement la nòmina que percebran.

Aquest lamentable paper de la socialdemocràcia, aquí i arreu, certifica d'una vegada per totes la defunció d'una ideologia que fa molts anys que es va equivocar de camí.
Fa quasi un segle van errar al pensar que l'Estat, en comptes d'un instrument de dominació de classe, podia convertir-se en un àrbitre imparcial entre opressors i oprimits. Des de llavors, s'han dedicat a posar pedaços, uns amb més èxit que altres, per poder mantenir-se com una alternativa creïble al conservadurisme: Amb la crisi del 1929 van optar pel keynesianisme, limitant la intervenció de l'Estat als períodes de recessió per tal de combatre l'atur i corregir els errors del mercat. Després de la 2ª guerra mundial, amb l'objectiu de fer front a l'amenaça del comunisme i aturar la conflictivitat social, van formular la idea de l'Estat del Benestar i la cosa els hi va sortir prou bé.
Ara, però, davant la nova crisi sistèmica, els socialdemòcrates demostren que, més enllà de posar pedaços, no ofereixen cap alternativa al capitalisme més salvatge, i en comptes de fer un replegament en termes “keynesians”, opten pel conservadurisme i la 3ª via. Amb les seves reformes desmantellen l'incipient Estat del Benestar espanyol i provoquen un retrocés històric pel que fa a drets laborals, civils, personals i col·lectius. L'anomenada socialdemocràcia, doncs, abandona definitivament els seus principis fundacionals, convertint-se al social-liberalisme i deixant ben clar de part de qui està. Ja no té, doncs, cap raó de ser.

Aglutinant forces, cap a una 2ª vaga general
Sempre, però, podem trobar quelcom de positiu, i en aquest context de crisi profunda i de regressió de drets se m'acudeixen dues coses molt positives.
La primera és que teníem i seguim tenint raó. Tenim raó a l'advertir del caràcter cíclic -no casual- i progressivament agressiu de les crisi sistèmiques del capitalisme, i tenim raó quan denuncien la complicitat de la socialdemocràcia amb el projecte burgès. Tenim raó quan advertim que les diferències entre la dreta més reaccionària i les suposades esquerres queden reduïdes a 4 anècdotes.

I la segona cosa positiva, millor que la primera, és que cada cop més gent se n'adona.
Tot i que gran part de la classe treballadora encara creu que el PSOE i els seus succedanis governen a favor dels seus interessos, cada cop són més els que tenen clar que la socialdemocràcia no representa una alternativa al neoliberalisme. Ho veuen cada dia, quan renuncien a tota sobirania i acaten els plans d'ajust de l'FMI oblidant els desastres que han provocat allà on s'han aplicat, quan surten ràpidament a rescatar la banca mentre claven una nova estocada als més dèbils, quan abarateixen l'acomiadament fins a límits obscens, i quan cap dels 169 diputats del PSOE qüestiona ni una sola coma de la reforma laboral. Durant anys han permès la opulència i els beneficis empresarials desorbitats, i quan toca apretar-se el cinturó, només ofereixen atur i retallades. Tripartits i PSOE signen EROs sense miraments i responen a la crisi del neoliberalisme amb més neoliberalisme. CCOO i UGT, instal·lats de ple en el pactisme social més vergonyant, acaten i miren cap una altra banda.

Se'ns gira més feina que mai, car tenim la responsabilitat de canalitzar adequadament aquest malestar creixent, convertint l'emprenyament conjuntural en una ferma voluntat de canvi estructural. Amb reivindicacions econòmiques i mesures immediates per tal de sortir de la crisi, però emmarcades en un programa més ampli de transformacions profundes.
Les organitzacions de l'esquerra rupturista i transformadora i els sindicats de classe hem de sumar esforços i posar-nos al capdavant de la protesta. Cal crear comitès de suport a una nova vaga general a tots els barris i ciutats per poder respondre de manera contundent, sense oblidar que aquesta nova mobilització no és la finalitat, sinó el mitjà que permetrà seguir aglutinant i teixint aliances entre els sectors populars. Hem d'agafar exemple dels companys grecs i entendre que només una lluita prolongada (més enllà d'una vaga general puntual) pot ser fructífera.

Ja fa molts anys que plantegem la dicotomia Socialisme o barbàrie. La barbàrie neoliberal ja fa molt que dura i ja veiem on ens ha dut. Només ens queda, doncs, el Socialisme.