Límits sobrepassats

Com sempre que hi ha aldarulls, s'han encès totes les alarmes. Línies vermelles, els 4 brètols de sempre que no tenen res a veure amb els manifestants, etc. Després de la vaga d'estudiants de la setmana passada, convocada per rebutjar les retallades en educació, la progressiva privatització i externalització de serveis, el tancament de biblioteques, la reducció de plantilla o l'augment de les taxes, entre d'altres, el president Mas ha dit que “els límits s'estan sobrepassant” i ha fet una crida a la “reflexió general”

No sé ben bé a quins límits es refereix el Molt Honorable. Potser als milers de milions d'euros que un grapat d'il·lustríssims catalans tenen en paradisos fiscals? A que un de cada cinc catalans es trobi sota el llindar de la pobresa? Que hi hagi un 50% d'atur juvenil? Que qui decideix què podem i què no podem fer sigui el triumvirat BCE-FMI-Comissió Europea? A les més de 30 famílies catalanes desnonades cada dia? Al fet que després d'anys en què banquers, constructores i especuladors s'han fet d'or ara tots siguem responsables de la crisi i ens hàgim d'estrènyer el cinturó? A que molta gent pateixi i destini gran part del sou a pagar un dret bàsic com l'habitatge? A la reforma laboral que permetrà fer contractes de prova d'un any i acomiadar sense justificació ni indemnització? Que el nostre teixit industrial desaparegui perquè les multinacionals deslocalitzen a la recerca d'on explotar més i millor? Al fet que ser mileurista ja sigui una utopia per la majoria? Que xoriços com Millet i Montull encara siguin al carrer? A la no necessitat d'aprovació dels ERO per part d'una autoritat laboral? A que ens estiguin convertint la Universitat pública en un supermercat? A que estiguem treballant acceleradament per convertir la sanitat pública en una còpia de l'americana, on qui no té diners mor als passadissos dels hospitals?

Evidentment que s'han sobrepassat els límits. Fa molt de temps i no pas per una mica de mobiliari urbà malmès ni per 4 pedres. Qui ha traspassat els límits és qui ha establert unes regles del joc on sempre guanyen els mateixos i on es precaritza la majoria per tal que uns quants visquin en la opulència. El que és estrany, amb la manca de futur i perspectives que s'entreveu i la violència estructural que patim a diari, és que no seguim l'exemple de Grècia i responguem al carrer dia si dia també. Això demostraria, almenys, que tenim sang a les venes i que no som xais fent cua tot esperant torn a l'escorxador.