100 dies de govern han estat suficients perquè el molt
honorable Artur Mas admeti el què molts fa temps que pensem i
denunciem: què està lligat de mans i peus i que aplica, ni més ni
menys, les polítiques que li dicta la senyora Angela Merkel. En un
gest limítrof amb el patetisme, intenta excusar-se dient que “tots
els països ho fan”. Mal de muchos, consuelo de tontos, que diu la
dita del país del costat. El més normal, després reconèixer que
no pot decidir les polítiques que fa, seria que en acabar les dues
hores de valoració del primer centenar de dies, anunciés la seva
dimissió i marxés cap a casa. Però és clar, en aquest país estem
curats d'espants, i ja fa temps que hem abandonat l'esperança que
algú dimiteixi, per corrupció,
per incomplir sistemàticament un programa o, com en aquest cas, per
simple dignitat després d'admetre que es limita a acatar ordres.
A part de dimitir, el cap del Consell d'administració
de Catalunya S.A -en paraules d'un diputat de la CUP-AE- tindria
també l'opció de rebel·lar-se i dir prou a la troika. Però no,
ell s'hi posa bé i sense massa angúnies es dedica a implementar les
directrius teutones. L'objectiu és clar: ni ell ni el seu “govern”
no té cap culpa del què passa a casa nostra. Ni de les desenes de
desnonats diaris, ni dels centenars d'aturats ni acomiadats. A
Catalunya hi ha més de 100.000 llars que no tenen cap ingrés i que
avancen a marxes forçades cap a una exclusió social difícilment
reversible, però ells només compleixen ordres.
Arribats a aquest punt, és lògic que ens preguntem:
quin sentit té, doncs, tenir i mantenir un govern que no governa? Si
de facto som poc més que un land alemany, perquè no
formalitzem el nostre ingrés a la Bundesrepublik i estalviem
paperassa, rodes de premsa i comissions parlamentàries inútils?
Com tot en aquesta vida, tindria avantatges i
inconvenients, però ens hi acabaríem acostumant. A part de
l'estalvi esmentat en governs intermitjos que, com ells mateixos
reconeixen, no pinten massa res, ens lliuraríem del monarca i la
seva parentela d'imputats, vividors i altres especímens. Ens
lliuraríem també, per exemple, de les 17 famílies en tot Catalunya
que volen escolaritzar els seus fillets al marge de la immersió
lingüística. I com aquests, tants altres maldecaps.
No cal enganyar ningú, la cosa també tindria
inconvenients, el més evident en el terreny gastronòmic: la cuina
catalana és objectivament superior a l'alemanya. Com que els
alemanys sempre han tingut certa debilitat per la disciplina, les
desfilades i l'ampliació del seu espai vital, hauríem de conviure
amb els intents d'annexionar-se Alsàcia i Lorena cada cert temps o
mirar Polònia amb ganes de fotre-li una queixalada. Res que no es
pugui solucionar amb bona voluntat, emprenedoria i ganes de
reinventar-nos donant la volta a la crisi i aprofitar les
oportunitats que ens brinda per convertir-nos en el millor dels
lander possibles.
El canvi, inevitablement, tindria implicacions a nivell
local, però la nostra ciutat, amb aquelles ganes de ser capdavantera
sempre, segur que ràpidament es posicionaria com una de les més
smart del land. Gràcies a avenços imprescindibles com el detector
d'alcohol de 800 euros pels botellons o els fanals i papereres
intel·ligents, els altres lander, ràpidament ens copiarien i
esdevindríem referent. S'acabaria de cop la la polèmica estèril al
voltant de les banderes: fora totes, i que es quedin només l'europea
i l'alemanya, a l'ajuntament i als dos pals de davant del Monestir i
la Plaça de la vila. Del que no estic tan segur és si la
participació als Consells de Barri augmentaria o si les traves
inexplicables per les entitats a l'hora de demanar permisos
acabarien, però vaja, no es pot tenir tot en aquesta vida.
I si m'ho prenc a conya, és perquè sinó és per
apretar a córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada