El dia de
Sant Jordi de 2001, a l'entrega dels premis Cervantes, el rei Joan
Carles -aquell que de tant en tant agafa l'escopeta i caça elefants
o osos borratxos- va dir, textualment: “Nunca fue la nuestra lengua
de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a
hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes
hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes”.
Aquelles
paraules, que mostraven l'alarmant ignorància del monarca i del
llumenera que li havia escrit el discurs, van motivar que la llavors
ministra d'educació i cultura Pilar del Castillo digués que “Habría
que ver cuándo se ha prohibido hablar una lengua en España y con
qué intesidad”. I tan tranquil·la va tornar a la seva tasca
educativa.
Les
declaracions de monarques i ministres, però, tan sols eren el
símptoma. El símptoma d'un corrent de pensament que reinterpreta la
història i qüestiona o nega categòricament la imposició de la
llengua castellana al llarg de la història. Aquesta negació, que no
és en cap cas patrimoni exclusiu de la dreta més reaccionària i la
seva claca mediàtica, legitima la imposició lingüística soferta a
casa nostra i esdevé el punt de partida per la construcció d'un
determinat discurs: el que denuncia la imposició del català i la
persecució de la llengua castellana. Discrus que arriba al clímax
de la falsedat quan tenen la poca vergonya d'afirmar que a Catalunya
s'està fent “el mateix que feia el franquisme però a l'inrevés”.
Aquest
dilluns el ministre Wert presentava un esborrany de llei d'educació
que torna a atacar la immersió lingüística i pretén relegar el
català a 4ª llengua a l'ensenyament primari i secundari i permetre
que els alumnes puguin obtenir el títol d'ESO o batxillerat sense
acreditar-ne el coneixement suficient. Com a cirereta a les novetats
que volen convertir el català en una llengua residual a l'escola,
proposa que els pares puguin dur els fills a centres privats “per
raó de llengua vehicular” i que l'administració assumeixi el
cost.
Les
propostes de Wert però, que fa un parell de mesos va posar les
cartes damunt de la taula al dir que tenia la intenció
d'espanyolitzar els alumnes catalans, tan sols són el darrer episodi
de més de 3 segles en què s'ha intentat imposar el castellà
perseguint, arraconant o prohibint el català. Primer a
l'administració de justícia amb els Decrets de Nova Planta, més
tard a tots els nivells de l'ensenyament amb la Reial Cèdula
d'Aranjuez de 1768. Abans d'arribar al segle XX, el català havia
quedat exclòs del teatre (1801), els llibres de comptabilitat
(1772), dels epitafis (1838), a les escriptures notarials (1862), als
noms dels carrers i a tot tipus de rètols (1869) i al registre civil
(1870). El 1896, fins i tot va ser prohibit en les converses
telefòniques.
Ja ben
entrat el segle XX, Primo de Rivera seguiria amb la feina i
perseguiria la llengua a àmbits tan diversos com l'etiquetatge i
prospectes de productes farmacèutics, els anuncis a les capses de
llumins o els fulls parroquials. Però el punt culminant de la
persecució legal del català arribaria amb el franquisme, on va
tenir lloc un autèntic intent de lingüicidi i genocidi cultural
contra el nostre poble. En el seu afany per acabar amb tot símbol
d'identitat col·lectiva, el català va ser forçat a desaparèixer
de tots els àmbits: se'n
va prohibir l'ús públic, als llibres escolars, a la retolació dels
comerços i carrers, als anuncis, a les actes d'associacions i a
qualsevol document escrit, etc. Fins i tot van ser invalidades actes
de naixement, defuncions, i matrimoni per estar escrites en català.
Però no
ho van aconseguir. Ni amb decrets, fusells i bombes. I avui la nostra
llengua segueix viva de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó,
malgrat Borbons, Francos, Zaplanas, Bauzas, Werts i tots els que
vinguin. I que tinguin clar que si després de 300 anys no ho han
aconseguit, tampoc ho faran ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada