Qui lustres passa,
estafa empeny
I com qui no vol la cosa, ja fa 5 anys de la fallida de Lehman
Brothers. El setembre de 2008, la companyia ianqui de serveis
financers, que havia superat una guerra civil, el crack del 29 i
moltes altres vicissituds, no podia resistir la crisi financera
provocada pels crèdits subprime. La crisi esclatava i polítics,
economistes i empresaris carregaven, uns amb més convicció que
altres, contra els excessos del sistema -poques vegades contra el
sistema en sí mateix- que ens havia dut al col·lapse. La recepta
semblava clara: calia penalitzar banquers, grans empresaris i
polítics negligents que havien tolerat l'especulació financera i
immobiliària. L'unanimitat era tal que fins i tot l'entranyable ZP
s'atrevia a parlar de refundar el capitalisme...
Un lustre després, però, res de res. Cap canvi estructural. Res de
regular el sistema financer, al contrari, el rescatem amb els diners
de tots. El frau fiscal no només no es persegueix sinó que
s'amnistia. Res d'augmentar impostots a les grans fortunes. Com a
cada crisi cíclica del sistema -no es tracta de cap error, són
inherents a aquest- la riquesa es concentra cada cop en mans de menys
persones. Els drets socials i laborals són escapçats, desenes de
desnonats a diari, una quarta part de la població vivint sota el
llindar de la pobresa, els joves emigrant, etc. Andy Robinson,
corresponsal de la Vanguardia -diari ben poc sospitós de
criptobolxevisme- a Davos, explica en una entrevista a l'ARA que el
Fòrum de Davos, aquella porta giratòria gegant entre els poders
polític, econòmic i financer, ara respira alleujat, ja que s'està
tornant a l'status quo d'abans de la crisi. L'endeutament de les
empreses ja és superior al d'abans de la fallida de Lehman Brothers,
mentre adoptem el receptari neoliberal sense esmenes. Tornem a
engreixar la maquinària que ens ha dut al desastre.
4 lustres: 20 anys
amb Auditori...i 20 anys sense sala petita...
Dilluns va tenir lloc l'acte de celebració dels 20 anys del Teatre
Auditori. I en primer lloc, evidentment, alguns reconeixements: per
tota la gent que s'hi deixa la pell perquè tot estigui sempre a punt
i per aquells que intenten programar amb la màxima varietat i
qualitat. És innegable que la oferta del Teatre Auditori té una
gran acceptació, com ho demostra el 75% de mitjana d'assistència
(percentatge, per cert, que es va superar a l'acte de la CUP amb
Obrint Pas de l'11 de setembre: 79,18%). Pràcticament tothom, però,
coincideix en el fet que a Sant Cugat fa falta una sala petita -mai
m'ha agradat sala B per la connotació d'inferioritat que denota-. El
debat va més enllà de si cal o no un Teatre Auditori en una ciutat
com la nostra o si ens gastem o deixem de gastar més o menys en
cultura. La qüestió és que una ciutat amb tantes entitats, grups
musicals i gent que fa teatre de base, necessita un equipament en
condicions per tal que desenvolupin les seves activitats. I mentre a
l'auditori tenim obres de primera línia amb artistes de solvència
contrastada, molts santcugatencs les passen XXXXX per dur a terme les
seves activitats. Hoboken? Ni está ni se la espera. Ja
ho deia Dissidència Sònica.
Mig lustre a
l'ajuntament
I entre crisi i Teatre Auditori, fa dos anys i mig que la CUP fem
feina a l'ajuntament. Entre copets a l'esquena, somriures
condescendents i majories absolutes, intentem denunciar lustres
d'estafa del sistema i lustres de promoure cultura d'alta volada
sense risc mentre les entitats i els joves de la ciutat han de fer
mans i mànigues per sobreviure. Perquè massa sovint ens deixem
enredar per la primera impressió, per la bonica façana. Però
darrere una sala A sempre hi ha una sala B, i darrera els aparadors
sempre hi ha la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada