Prometo que serà la darrera vegada

Fa pocs dies, el 26 de gener, s'han complert 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Sant Cugat. Unitats marroquines, blindats italians i soldats navarresos entraven a Pins del Vallès i el llavors encara poble (l'smart city encara trigaria unes dècades) era oficialment alliberat.* El mateix dia les tropes franquistes entraven triomfants a Barcelona i posaven fi a la Catalunya Republicana, alliberant-la així de la conxorxa orquestrada a nivell internacional per rojos, jueus i maçons.

Hom té la sensació que hi ha coses que fa temps que hem après i que, per tant, no cal tornar-hi. Malauradament, la realitat ens demostra que no, que la memòria i el coneixement de la història, allò que ens ha de dur a no repetir els errors del passat, no estan encara del tot socialitzades, i que l'amnèsia selectiva s'ha apoderat de part de la societat. I això em fa pensar en una frase del dramaturg Friedrich Dürrenmatt citada al pròleg del recull d'articles Elogis desmesurats, de Manuel Vázquez Montalbán: “Quins temps que corren, en què cal lluitar per les coses evidents!” I canvio el “lluitar” pel “recordar”.

Tot això -vaig al gra- comença quan un membre de Ciutadans (C's) Sant Cugat em diu al twitter -textualment- que “podria donar-te infinitat de testimonis on el mateix Franco fomenta l'ús del català parlat i escrit”. Després de rellegir-ho dos cops, d'agafar-me a la cadira, i comptar fins a 10 tres o quatre vegades entro, erròneament -clàssic error que no veus fins una estona després de cometre'l-, a la discussió. Ràpidament s'afegeixen altres Ciutadans, algun que altre de Sant Cugat, que sostenen la mateixa teoria. M'enllacen blogs on es parla d “el bulo de la persecución del catalán” i es donen suposades dades que contradirien la història evidentment manipulada que fins ara ens han explicat a tots plegats. Em diuen, també, que la qüestió nacional no va tenir res a veure amb el cop d'estat franquista i riuen quan els intento rebatre. Torno a comptar fins a 10. Cágate lorito

Bé, doncs, com que no tinc per costum discutir sobre obvietats com si la terra gira al voltant del sol, si la sang circula dins del cos humà o si el capitalisme mata o no, ho faré per escrit i sintèticament per darrera vegada. I quan acabi, no penso perdre un nano-segon més amb aquesta qüestió.

L'arribada del franquisme, a part d'una repressió generalitzada i brutal de caràcter polític, comporta una nova fase en la ofensiva contra el català. Immediatament es prohibeix l'ús públic del català, als rètols, als noms de carrers, als llibres i tot tipus de publicacions i a l'escola, entre altres. Durant tot el franquisme, a més, no es permetrà posar noms en la nostra llengua. El governador civil de Barcelona ho deia clar, el 1952, després que li demanéssin autorització per publicar una revista en català: “¿ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalan vuelva a ser de uso público?” La qüestió nacional i la llengua, com veiem, no hi tenien res a veure en tot plegat.

Però no cal anar al franquisme per trobar persecució del català. Els decrets de nova Planta (1716), a part d'abolir les institucions d'autogovern, ja el prohibien a l'administració de justícia. La Cédula d'Aranjuez (1763) a l'ensenyament, i des de llavors, quasi 3 segles de lleis i disposicions destinades a eradicar la llengua catalana, ni més ni menys. Ja li deia el Comte-Duc d'Olivares a Felip IV a mitjans del segle XVII, que no es limités a ser el monarca dels diferents regnes, sinó que el seu obejectiu havia de ser “reducir estos reinos al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.

El 1801 el català quedava exclós del teatre, el 1838 era prohibit als epitafis, el 1862 a les escriptures notarials, el 1870 al registre civil. El 1896, fins i tot es va prohibir en converses telèfoniques!

Evidentment, tot i que això que explico estigui àmpliament documentat i sigui fàcilment accessible, sempre hi hauran ciutadans (noti's el doble sentit) que ho negaran. De la mateixa manera que hi ha miserables que neguen l'Holocaust o el bombardeig de Gernika, i l'afable Pio Moa defensa que la guerra la van començar Companys i el PSOE. Ja s'ho faran, a mi que no em maregin.

¨* al blog Història de Sant Cugat del José F. Mota podeu trobar una bona explicació dels últims dies del Sant Cugat republicà: http://historiasantcugat.wordpress.com/2013/05/02/els-ultims-dies-de-pins-del-valles-lentrada-de-les-tropes-franquistes-a-sant-cugat/