Fa pocs
dies, el 26 de gener, s'han complert 75 anys de l'entrada de les
tropes franquistes a Sant Cugat. Unitats marroquines, blindats
italians i soldats navarresos entraven a Pins del Vallès i el
llavors encara poble (l'smart city encara trigaria unes dècades) era
oficialment alliberat.* El mateix dia les tropes franquistes
entraven triomfants a Barcelona i posaven fi a la Catalunya
Republicana, alliberant-la així de la conxorxa orquestrada a nivell
internacional per rojos, jueus i maçons.
Hom té
la sensació que hi ha coses que fa temps que hem après i que, per
tant, no cal tornar-hi. Malauradament, la realitat ens demostra que
no, que la memòria i el coneixement de la història, allò que ens
ha de dur a no repetir els errors del passat, no estan encara del tot
socialitzades, i que l'amnèsia selectiva s'ha apoderat de part de la
societat. I això em fa pensar en una frase del dramaturg Friedrich
Dürrenmatt citada al pròleg del
recull d'articles Elogis desmesurats, de
Manuel Vázquez Montalbán: “Quins temps que corren, en què cal
lluitar per les coses evidents!”
I
canvio el “lluitar” pel “recordar”.
Tot això
-vaig al gra- comença quan un membre de Ciutadans (C's) Sant Cugat
em diu al twitter -textualment- que “podria donar-te infinitat de
testimonis on el mateix Franco fomenta l'ús del català parlat i
escrit”. Després de rellegir-ho dos cops, d'agafar-me a la cadira,
i comptar fins a 10 tres o quatre vegades entro, erròneament
-clàssic error que no veus fins una estona després de cometre'l-, a
la discussió. Ràpidament s'afegeixen altres Ciutadans, algun que
altre de Sant Cugat, que sostenen la mateixa teoria. M'enllacen blogs
on es parla d “el bulo de la persecución del catalán” i es
donen suposades dades que contradirien la història evidentment
manipulada que fins ara ens han explicat a tots plegats. Em diuen,
també, que la qüestió nacional no va tenir res a veure amb el cop
d'estat franquista i riuen quan els intento rebatre. Torno a comptar
fins a 10. Cágate lorito
Bé,
doncs, com que no tinc per costum discutir sobre obvietats com si la
terra gira al voltant del sol, si la sang circula dins del cos humà
o si el capitalisme mata o no, ho faré per escrit i sintèticament
per darrera vegada. I quan acabi, no penso perdre un nano-segon més
amb aquesta qüestió.
L'arribada
del franquisme, a part d'una repressió generalitzada i brutal de
caràcter polític, comporta una nova fase en la ofensiva contra el
català. Immediatament es prohibeix l'ús públic del català, als
rètols, als noms de carrers, als llibres i tot tipus de publicacions
i a l'escola, entre altres. Durant tot el franquisme, a més, no es
permetrà posar noms en la nostra llengua. El governador civil de
Barcelona ho deia clar, el 1952, després que li demanéssin
autorització per publicar una revista en català: “¿ustedes creen
que hemos hecho la guerra para que el catalan vuelva a ser de uso
público?” La qüestió nacional i la llengua, com veiem, no hi
tenien res a veure en tot plegat.
Però no
cal anar al franquisme per trobar persecució del català. Els
decrets de nova Planta (1716), a part d'abolir les institucions
d'autogovern, ja el prohibien a l'administració
de justícia. La Cédula d'Aranjuez (1763) a l'ensenyament, i
des de llavors, quasi 3 segles de lleis i disposicions destinades a
eradicar la llengua catalana, ni més ni menys.
Ja li deia el Comte-Duc d'Olivares a Felip IV a mitjans del segle
XVII, que no es limités a ser el monarca dels diferents regnes, sinó
que el seu obejectiu havia de ser “reducir estos reinos al estilo y
leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.
El 1801
el català quedava exclós del teatre, el 1838 era prohibit als
epitafis, el 1862 a les escriptures notarials, el 1870 al registre
civil. El 1896, fins i tot es va prohibir en converses telèfoniques!
Evidentment,
tot i que això que explico estigui àmpliament documentat i sigui
fàcilment accessible, sempre hi hauran ciutadans (noti's el doble
sentit) que ho negaran. De la mateixa manera que hi ha miserables que
neguen l'Holocaust o el bombardeig de Gernika, i l'afable Pio Moa
defensa que la guerra la van començar Companys i el PSOE. Ja s'ho
faran, a mi que no em maregin.
¨* al blog Història
de Sant Cugat del José F. Mota podeu trobar una bona explicació
dels últims dies del Sant Cugat republicà:
http://historiasantcugat.wordpress.com/2013/05/02/els-ultims-dies-de-pins-del-valles-lentrada-de-les-tropes-franquistes-a-sant-cugat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada