Allò que tenim a Can Solà

No és massa la gent que ve cada mes a seguir els plens municipals en directe, i encara ho és menys la que aguanta fins el final, 4 o 5 a tot estirar. Si els i les santcugatenques, però, sabessin que venint als plens i quedant-se fins el final tenen moltes possibilitats d'endur-se alguna sorpresa o rebre en primícia alguna informació des de l'equip de govern, potser l'assistència augmentaria i caldria ampliar l'aforament.

I és que amb nocturnitat -eren les onze de la nit passades- i després que des de la CUP preguntéssim què més havia de succeïr perquè es reconegués que amb la qüestió de la sala de concerts s'ha fet una pífia de l'alçada d'un campanar, ens ho van deixar anar: actualment no existeix cap conveni amb la sala Hoboken (d'ara en endavant “Allò que tenim a Can Solà”). I, a jutjar per la cara de sorpresa de l'alcaldessa, posaria la mà al foc que ella també se'n va assabentar en aquell mateix moment. Com a mínim, preocupant.

Cal dir que se'ns va dir de mala gana i amb no massa bones maneres, com sempre que preguntem sobre la qüestió, d'altra banda. El regidor de Joventut ens va dir que l'únic que havia de passar és que ens fiquéssim al cap d'una vegada per totes que “Allò que tenim a Can Solà” no és una sala pública de concerts sinó un negoci privat. Home Raül, gràcies però ja fa temps que ho sabíem, que som filobolxevics però no tontos, i qui més qui menys ha vist Barrio Sésamo. La qüestió és que aquest culebrot mai s'acaba i massa sovint veiem als mitjans locals notícies desconcertants sobre el tema. La darrera, que “Allò que tenim a Can Solà” canvia per quarta vegada de gestió en un any i mig, i aquest cop, a més a més, també canvia el nom. I és clar, després se'ns hagi venut com a sala de concerts amb bucs d'assaig, com el “Razzmatazz del Vallès”, que se'ns hagi dit que s'apostaria decididament per grups locals o que esdevindria la primera discoteca del Vallès per joves de 14 a 17 anys, estem un xic cabrejats. Digue'ns tiquismiquis.

I és que al llarg de tot aquest despropòsit amb “Allò que tenim a Can Solà”, on l'alcalde Recoder, actualment conegut en alguns cercles com “el desaparecido”, ens va dir que la gestió de la sala aniria a càrrec de l'organisme municipal que gestiona el Teatre-Auditori, o el mateix Raül Grangé ens digués que seria el nou escenari del Mou-te, una sala d'assaig d'activitats de cultura popular i l'organitzador d'un festival de música pop a la ciutat (Premsa Sant Cugat, 7-11-2012) seguim sent on erem fa prop de 20 anys. I la ciutat segueix necessitant un espai de format mitjà on es pugui fer música, però també permeti puntualment fer-hi teatre i dansa, així com bucs d'assaig pels grups locals.

Dit tot això, algunes qüestions:

• Per què estem cedint un espai de titularitat pública a empreses privades si ni tan sols tenim l'esquifit conveni (mai publicat ni explicat degudament, per cert) que justificava l'operació de cooperació público-privada?
• Per què no ens plantejem la possibilitat, encara més vàlida en l'actual context de dificultats econòmiques, d'un model de gestió ciutadana on s'ofereixi als ciutadans interessats la possibilitat de participar en les decisions i la responsabilitat de gestionar un equipament com aquest?
• Per què costa tant reconèixer els errors i qualsevol pregunta sobre “Allò que tenim a Can Solà” s'interpreta com un atac i es respon amb vehemència?