La cosa s'anima

Després d'aquest final de novembre convuls, he decidit iniciar aquest blog perquè ja fa temps que em ve de gust fer d'opinòleg (si la Bibiana Ballbè ho fa jo també puc). Tot i que bàsicament parlaré de temes locals i de política, no descarto incursions en altres assumptes.

I bé, com que és 1 de desembre i tothom parla de les eleccions i del clàssic, jo faré el mateix.

No cal ser cap llumenera per veure que hem viscut un gir a la dreta significatiu. Com que el vot ideològic ja quasi no existeix, la gran majoria de l'electorat s'ha basat en la crisi del Tripartit per donar suport a la dreta (des de CiU fins a PxC) i quasi la meitat del país ha confiat en Mas, erigit com el salvador que acabarà amb tots els problemes de Catalunya.

Tripartit: fi de trajecte

Molts no n'esperàvem massa del Tripartit, però el que ha quedat clar és que en els darrers 7 anys el govern no ha estat capaç d'endegar reformes de fons que possibilitessin una millora real de les condicions de vida de la població. En matèria nacional, tenim un Estatut de fireta, i en la resta d'àmbits el neoliberalisme ha seguit el seu avenç implacable (la implementació del Pla Bolonya n'és un exemple paradigmàtic).

Me n'alegro profundament de la desfeta del PSC-PSOE, ho reconec. Si hi ha una cosa detestable és fer veure que s'és el que no s'és, i això és el que porta molts anys fent aquest partit. A l'Estat o a Catalunya, no tenen cap alternativa al neoliberalisme. Han permès que seguissin manant els de sempre, han fet retallades socials i han aplicat fil per randa els plans d'ajust de l'FMI. Ser “sociata” és, més que mai, antagònic de ser socialista. Mentre escric això, sento ZP dient per la ràdio que privatitzarà els aeroports de Madrid i Barcelona. Olé i olé. Almenys, Montilla ha tingut la dignitat de plegar.

Sobre ERC, bé... El campi qui pugui sembla que ha començat. Uns deixen l'escó, altres posen (en un gest de cara a la galeria) el seu càrrec a disposició del Consell i per tot arreu sorgeixen crítiques a la manera com s'han fet les coses. Sembla ser que fins i tot el Carod, retornat d'entre els morts, conspira amb els seus fidels. Vaja, per asseure's a mirar-ho amb un bol de crispetes.

I l'Herrera, després de perdre 50.000 vots, ara s'erigeix com el referent de l'esquerra i vol obrir contactes amb “l'esquerra social”... Suposo que ho fan amb bona fe, però els moviments socials, des de la càrrega dels mossos durant les manifestacions de Bolonya i la manca d'autocrítica d'ICV-EUiA en l'assumpte, cada cop que veuen el logo d'ICV apreten a córrer.

El cas de la Núria Pòrtulas, el fet que tot i ser “ecologistes de debò” ens estiguem empassant Bracons, la MAT i el 4rt cinturó, que la Universitat Pública hagi estat tocada de mort i que s'hagin signat tants i tants ERO's sense oposició, tampoc els ha ajudat.

Santcugatitzaran Catalunya?

El Mas ja és president i, radiant, ens ha mostrat les seves intencions: vol aprimar l'administració (o sigui, externalitzar-privatitzar), eliminar la Conselleria de Medi Ambient i aposta pel Concert Econòmic. No han passat ni 48 hores i l'afable Felip Puig ha reconegut que el concert no serà possible...

En fi, que tornen les comissions, el neoliberalisme a ultrança, les xarxes clientelars i la submissió sense condicions a l'Estat Espanyol. Excel·lent.

A Sant Cugat, com que volem ser els millors en tot, hem participat un 11,5% (71,5%) més que la resta! La pallissa de CiU, de proporcions bíbliques, i la desfeta de PSC i ERC han deixat el PP en segona posició. 3 convergents tindran escó al Parlament i Recoder tindrà conselleria i tot. Penso en com s'estan carregant la nostra ciutat i, automàticament, m'agafo a la cadira. Qui avisa no és traïdor.

“Los otros”

Sobre PxC i C's... què dir? Que 75.000 persones votin el feixista i analfabet funcional de l'Anglada i que més de 100.000 donin el seu vot a un partit (C's) que fa de la demagògia i el negacionisme la seva raó de ser, és francament preocupant, però tampoc ve de nou. Mal que ens pesi, tenim tanta porqueria o més que a tot arreu.

I ara què?

Pels que no ens presentàvem en aquestes eleccions, el full de ruta segueix pràcticament igual. Treballar des dels municipis per anar organitzant una unitat popular que planti cara i esdevingui una alternativa real al sistema i al país que tenim. Treballar perquè els que haurien de servir el poble facin això i no viatgin en audi's de 8 quilos tot i dir-se d'esquerres. Perquè la crisi la paguin els que l'han dut i no els de sempre. Per això i perquè uns pocs no visquin en una opulència obscena mentre mig món no pot subsistir. Pel de sempre, vaja.

En fi

És trist però cert. Sembla ser que a aquestes alçades l'únic terreny en què guanyen els bons és el camp de futbol. I “lo” d'ahir va ser plusquamperfecte. Res a envejar a una bona pel·lícula o a una simfonia. Harmonia en estat pur. 5 a 0 que queda curt i humiliació de l'enemic. La venjança somiada. Què més es pot demanar?

En un moment de la batussa final amb Sergio Ramos de protagonista, el camp sencer, 100.000 persones, la majoria de les quals havia votat CiU, Tripartit o SI; i altres, suposo que menys, PP, Ciutadans o PxC, es van aixecar i, amb una sola veu van cridar repetidament: Visca el Barça i Visca Catalunya!.